Tag Archives: MIT

Pere Estupinyà — El lladre de cervells

Ja fa uns quants mesos que aquest llibre està disponible a les llibreries, tant en la seva versió castellana (la que jo he llegit, i que ens va arribar primer, editada per Debate), com en la catalana (editada per La Magrana). No tinc cap dubte que ha estat tot un èxit i, en cas contrari, és que aquest món no gira del tot rodó.

I és que el que en Pere Estupinyà ens ofereix en aquest llibre és una molt bona mostra dels motius pels quals molts li tenim una sana enveja. Químic i bioquímic, periodista científic, col·laborador de diversos mitjans de comunicació (començant pels seus Apuntes científicos desde el MIT de la comunitat blogaire de El País), guionista i editor del “Redes” de fa uns anys… i afortunat / esforçat receptor d’una beca Knight per passar-se un any a l’estat amb més universitats per metre quadrat (Massachusets), i concretament al MIT i la Universitat de Harvard. Aquí sí que l’enveja es desferma del tot: es va passar tot un any xerrant amb alguns dels millors científics del món, visitant i experimentant als seus laboratoris, picotejant una mica d’aquí i d’allà… i encara continua allà, als Estats Units, amb contactes privilegiats. Qui no voldria ser ell?

L'afortunat lladre, Pere Estupinyà

Gràcies a aquest accés tan directe a les fonts, podem fer un viatge per gran varietat de camps de la ciència guiats per aquells que hi han fet—i hi continuen fent—algunes de les aportacions més brillants. Aquí es parla de tot: biologia, neurociències, astrofísica, química, viatges espacials… i de política i economia, perquè també són interdependents amb la ciència.

Em resulta difícil explicar-vos de què va el llibre. En bona part perquè m’he adonat que, des que me’l vaig llegir, m’he anat oblidant de moltes coses, i per tant el més recomanable és que el torni a llegir ben aviat. Sí que us puc dir, però, que l’autor ens transmet totalment la visió privilegiada de la que ell va gaudir a Cambridge. Amb un estil planer, gens farragós, que no et refrega a cada moment que ell ha compartit molts moments amb guanyadors (actuals i futurs) del Nobel, Estupinyà s’obre la gavardina i ens ensenya tot el mostrari dels seus coneixements “robats. I, si bé potser no és cert del tot—perquè els científics tot sovint són molt gelosos de les seves decobertes—, acabes amb la sensació que aquest lladre ha pogut triar el que es volia endur de cada habitació tranquil·lament.

Una portada no pot ser més clara: feu-ne cas i llegiu les confessions dels seus cops

Tot i això, el llibre no són només explicacions fantàstiques de la feina d’aquests científics. Aquest assaig també té, i en bones dosis, moltes històries personals de l’autor. Aquesta és l’eina que tot sovint fa servir per introduir la seva opinió; una opinió, subjectiva per definició, fonamentada tant com pot en l’objectivitat científica. Per exemple, hi ha una postura molt clara respecte a les pseudociències (no se’ls ha de “donar bola”). Però també hi ha opinions que han variat amb el pas del temps (vegeu el cas dels viatges tripulats a l’espai), o algun cas on la posició encara no s’ha definit del tot perquè hi ha arguments a favor de totes les postures (quina és la millor manera d’ajudar els més pobres, invertint-hi enormes quantitats de diners o afavorint un autèntic lliure mercat?).

La principal pega que li veig a aquesta recopilació de coneixements privilegiats és que et deixa amb gana. Justament quan es comença a posar més interessant, quan tens la sensació que t’estàs endinsant—per fi!—ens els secrets més ben guardats, justament llavors… s’acaba el capítol i toca canviar de tema. Si en vols saber alguna cosa més, vés a Internet i perd-te pel nou món que se t’acaba d’obrir al davant. I això passa a cada apartat! És clar que, si tenim en compte que això és precisament el que l’autor pretén (com ja ens confessa en la introducció), doncs més que una crítica, és un “Missió acomplerta, Sr. Estupinyà“.

Sigui com sigui, és una lectura d’allò més recomanable. És un molt bon llibre per endur-vos de vacances (segur que molts encara en teniu uns dies, o les feu al setembre per tenir unes condicions immillorables), però també per al dia a dia, perquè és d’aquells que no cal seguir el fil. Si avui et ve de gust llegir sobre cèl·lules mare, tot teu, i si demà prefereixes l’energia fosca, ningú t’impedirà fer el salt a la biologia.

Entre altres històries, el llibre us explicarà els secrets de les "Torres de la Creació" (NASA) i del cuc de 8 caps (P. Estupinyà)

I per acabar-ho de rematar, té dos dels take-home messages més potents que he tingut la sort de trobar darrerament. Dos consells que prometo fer esforços perquè no se me’n vagin mai del cap:

No ens traguem les ulleres de la ciència. La Ciencia ens aporta la millor visió possible (i més en profunditat) del món; per què hi hem de renunciar?

Rascar donde no pica. En poques paraules (i molt certes): no hi ha absolutament res que no sigui interessant. I segurament el més interessant de tot és allà on no t’ho esperaries mai. [Aquí, el mateix Estupinyà us en dirà alguna cosa més]

Si l’autor pretenia deixar els dos missatges ben clars, amb mi ho ha aconseguit. La resta, és accessori… i sempre ho puc tornar a llegir ;-).

I ara us toca a vosaltres. Algú més s’ha llegit el llibre? Quines sensacions us ha deixat? Teniu alguna part preferida? Alguna que us desagradi especialment? Heu captat altres missatges a part dels dos que jo he procurat gravar-me ben clars? Els comentaris són vostres…

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under General, Lectures, Visions

Una arma contra l’origen del càncer

La notícia

La setmana passada va tenir gran ressò la publicació a ‘Cell‘ (classificada en segona posició pel que fa al factor d’impacte, per darrera de ‘Nature‘ i per davant de ‘Science’) d’un estudi del MIT [Massachusets Institute of Technology] sobre un fàrmac que ataca específicament les conegudes com a  cèl·lules mare del càncer. Aquest descobriment és d’una rellevància especial perquè aquestes cèl·lules són altament resistents als tractaments quimioteràpics habituals, i poden afavorir la regeneració de tumors aparentment curats.

Els investigadors del MIT (Gupta et al.) van treballar amb una línia específica de cancer stem-like cells (és a dir, cèl·lules similars a les cèl·lules mare del càncer). La línia es va obtenir a partir de tumors de mama de ratolí, les cèl·lules dels quals van ser sotmeses a un tractament específic per forçar la transició epiteli-mesènquima. Aquest pas és habitual en l’aparició de metàstasis, i uns nivells elevats d’aquest fenomen s’associen a una major agressivitat del càncer, exactament igual que la supervivència d’aquestes cèl·lules mare. El cultiu d’aquesta línia va permetre realitzar el cribatge (la traducció del terme anglès screening) d’unes 16.000 substàncies químiques. Un primer filtre va permetre començar a treballar amb 32 candidats que atacaven específicament aquestes cèl·lules. Després de seleccionar-ne vuit amb característiques especialment interessants, els autors del treball van identificar un compost amb una gran activitat contra les cèl·lules en qüestió: la salinomicina.

Curiosament, la salinomicina és una molecula que fins ara s’ha utilitzat com a antibiòtic i com a component de diversos verins, de manera que res feia pensar en el seu ús com a tractament del càncer. El cas és que aquest estudi ha demostrat que és unes 100 vegades més eficaç contra les cancer stem cells que altres compostos habituals en la quimioteràpia, com el taxol (o paclitaxel). Cal dir, a més, que l’eficàcia s’ha demostrat no només sobre aquesta línia de cultius, sinó també en  tumors “autèntics” de ratolí. El mecanisme d’acció de la molècula encara és desconegut i, com es sol dir en qualsevol article científic (o paper) que vulgui merèixer aquest nom, ‘calen més investigacions per aportar llum a aquest descobriment’.

Parlem-ne

Com sempre passa amb aquest tipus de notícies, cal ser molt prudent sobre l’aplicació clínica en humans de la salinomicina. De fet, és possible que mai arribi a aplicar-se a la quimioteràpia. Des d’aquest moment, s’inicia un procés molt llarg i car, que ha de passar per diverses etapes tant en ratolins com en humans. Aquest ha de permetre determinar les dosis segures, possibles efectes secundaris, interaccions amb altres fàrmacs… en resum, tot el que trobem als prospectes de medicaments. I no es pot descartar la possibilitat que  aquestes anàlisis no arribin a bon port.

Evidentment, però,  la troballa suposa un avenç destacat.  Ho és sobretot perquè implica l’obertura d’un nou camí en la recerca sobre el càncer i el seu tractament. Els propis autors assenyalen al seu article que normalment els esforços es centren més en els aspectes genètics i moleculars—una via que ha donat i dóna molt bons resultats—, i no pas en l’anàlisi de com atacar etapes molt específiques del desenvolupament de la malaltia. A més a més, sovint es treballa a la inversa que en aquest cas. Normalment, s’identifica un gen o proteïna amb un paper molt destacat en cert tipus de càncer, i s’intenta atacar la malaltia per aquest front. En aquest cas, com ja hem asseyalat, primer s’ha identificat la “solució”, i ara cal buscar perquè té aquest efecte.

Un últim aspecte destacable del treball de Gupta i els seus col·laboradors és l’ús de tècniques high-throughput, o d’alta resolució. Aquests mètodes han anat guanyant protagonisme amb els anys en la recerca biomèdica. Tot i que ja hi dedicaré un post més endavant, consisteixen bàsicament en l’anàlisi simultani de moltes “coses” per identificar-ne alguns amb l’efecte desitjat: expressió dels gens (com en els microarrays o xips de DNA), fàrmacs o altres substàncies químiques (com el cribatge realitzat en aquest cas)… De fet, ja s’ha suggerit que les farmacèutiques intentin analitzar les seves “biblioteques” de compostos amb aquesta metodologia, per identificar altres substàncies amb un efecte similar.

Què en penseu de tot plegat? Us resulta un tema atraient i interessant? Penseu que es poden posar esperances, si no en la salinomicina, com a mínim en la metodologia aplicada? Espero els comentaris aquí sota.

PS: Us deixo els enllaços amb la notícia a El Mundo, El País i l’anunci oficial del MIT al seu web. A banda, una animació del 3/24, senzilla però clara.

6 comentaris

Filed under Biologia, Notícies, Recerca