El que acabeu de veure és un paràsit en plena acció. Però tal i com explica molt bé (*)Sir Richard Attenborough en aquest documental de la BBC, no es tracta d’un paràsit normal.
El parasitisme és una relació freqüent entre dos organismes a la Natura. Fins i tot hi ha qui afirma que la meitat dels éssers vius són paràsits, ja que cada espècie té com a mínim un paràsit que s’aprofita d’ella. Deixant de banda que això sigui cert o no, és clar que els paràsits han creat tot tipus d’estratègies per continuar el camí de l’evolució.
Entre els paràsits, sovint hi trobem fongs. I entre aquests, n’hi ha molts del gènere Cordyceps (aquí en teniu una mica més d’informació wikipèdica) especialitzats en atacar insectes, motiu pel qual s’anomenen entomopatològics. Cada espècie de Cordyceps afecta una espècie concreta d’insecte, de manera que la seva evolució conjunta es converteix en una lluita per desempallegar-se del fong o continuar aprofitant-se de l’hoste.
La particularitat d’aquest cas en concret (posem-li nom d’una vegada: Cordyceps unilateralis), però, és que no només parasita el seu hoste (la formiga fustera, Camponotus leonardi), sinó que el converteix en un autòmat al seu servei. Un cop les espores del fong s’introdueixen al cervell de la víctima, comencen a alterar el seu comportament. L’objectiu és dirigir la formiga afectada cap a una zona concreta dels arbres, amb la temperatura i humitat adequades per al creixement del miceli (el cos) i l’esporangi (el bolet en si) del fong. Un cop allà, obliga la formiga a ancorar les seves mandíbules a les fulles i l’immobilitza. La pobra víctima mor, però encara farà dues últimes funcions per al seu paràsit: li servirà d’aliment i, també, de “test” on crèixer còmodament per generar noves espores. El resultat és evident en el vídeo, oi?
Cordyceps en acció sobre una de les seves víctimes
Sembla, a més a més, que aquesta manera d’actuar ve de lluny. Concretament, recentment s’han trobat pistes que mostren que fongs i formigues van entaular la relació actual fa com a mínim 48 milions d’anys. Podeu llegir-ho a Amazings.es, un projecte de creació recent portat per bloggers veterans, i que queda apuntat al blogroll d’iCIENTIFICats. A l’article podreu trobar més informació sobre la descoberta dels 48 milions d’anys, gràcies a un fòssil d’una fulla que presenta les marques característiques de les mandíbules de les formigues infectades.
[Em vaig oblidar de dir-vos que vaig descobrir l’article gràcies al twittero @DoctorMoriarty i al seu tumblr. Tots dos s’han de descobrir.]
(*) A la descripció del vídeo a YouTube, al peu, podeu trobar-hi tot el text de la narració en anglès, per cortesia de la gent de FreeScienceLectures. Ho sento, però no he trobat res amb subtítols…
Coneixeu altres casos semblants a aquest? Quins? Podeu parlar-ne als comentaris, i també remarcar que la Natura és cruel (i un pèl fastigosa) a vegades. Si us interessa la qüestió, no deixeu de veure alguns dels vídeos relacionats que us ofereix YouTube.
Un vídeo curtet per aquesta nova entrega del Vídeo de la “Setmana”. En què us fa pensar el que heu vist? Bé, no cal posar-hi massa imaginació per reconèixer el batec del cor. En realitat, es tracta de cèl·lules cardíaques que estan duent a terme la seva funció: bategar de manera coordinada, com ho fan una seixantena de vegades per minut al nostre cos. La qüestió és, però, que aquests cardiomiòcits—cèl·lules de la musculatura cardíaca—eren fa tot just uns mesos cèl·lules de la pell (fibroblasts més concretament). Sorprenent, oi?
Aquest vídeo el podeu trobar també a YouTube o a la seva font original. Va aparèixer fa uns dies al blog (altament recomanable) Apuntes científicos desde el MIT, escrit per en Pere Estupinyà, un bioquímic i divulgador científic que actualment treballa a Washington DC. Al post explica l’origen del vídeo, i com s’aconsegueix aquesta misteriosa transformació de cèl·lules de la pell a cèl·lules cardíaques. De fet, les cèl·lules que heu pogut veure són Induced Pluripotent Stem Cells (d’ara endavant, iPS), o cèl·lules mare pluripotents induïdes.
En aquesta darrera paraula hi ha la clau per entendre el procés del qual ara parlaré. Les cèl·lules mare (o cèl·lules soca, en una denominació més correcta) són aquelles cèl·lules d’un organisme que encara no s’han diferenciat totalment, i poden potencialmentconvertir-se en diferents tipus cel·lulars. Durant el desenvolupament d’aquest organisme, es produeix una limitació progressiva dels diferents “futurs” que els esperen a les seves cèl·lules:
El zigot (la cèl·lula resultant de la fecundació) és totipotent: té la capacitat potencial de convertir-se en qualsevol tipus cel·lular de l’individu adult.
A mesura que avança el desenvolupament, cada individu passa per les fases d’embrió, fetus i juvenil. En paral·lel, aquesta cèl·lula inicial es divideix moltíssimes vegades, i les seves descendents veuen progressivament reduït el ventall de possibilitats cel·lulars que tenen al davant; passen, doncs, a ser cèl·lules pluripotents (les cèl·lules de la masssa interna dels blastocists) i, més endavant (en estadis més avançats i fins i tot com a reserva en certs teixits adults), multipotents.
Finalment, cadascuna d’elles es diferencia (es converteix) en un hepatòcit, una neurona o qualsevol altra cèl·lula habitual al nostre cos, un estadi que ja no abandonaran: són, doncs, cèl·lules unipotents.
A mesura que el desenvolupament avança, es va definint el futur de cada cèl·lula derivada del zigot totipotent original. Font: Wikipedia
En general, quan sentim a parlar de cèl·lules mare, ens en vènen al cap dues tipologies: les embrionàriesi les adultes. De fet, són simplement cèl·lules que es troben en estadis diferents de la seva progressiva diferenciació. Les cèl·lules mare derivades d’embrions tenen el seu potencial gairebé intacte i poden esdevenir pràcticament qualsevol tipus cel·lular. Les cèl·lules mare derivades de teixits adults (la medul·la òssia, el greix o les capes més profundes de la pell, per exemple), en canvi, presenten una versatilitat menor i només podran esdevenir aquells tipus cel·lulars amb els quals estan emparentades més directament.
L’aplicació més evident d’aquestes cèl·lules, de la qual tots hem sentit parlar als mitjans, és la medicina regenerativa. Les cèl·lules mare adultes no provoquen problemes de rebuig pel fet que es poden obtenir del pacient, però tenen un potencial limitat i només es poden aplicar en certs teixits. Aquesta és una dificultat que es pot evitar amb les cèl·lules mare embrionàries, que presenten la capacitat de donar lloc a pràcticament qualsevol teixit. Les dificultats tècniques apareixen, en aquest cas, per la dificultat de controlar el seu creixement (el que pot provocar càncers) i perquè poden generar rebuig en pacients no-compatibles. A banda, hi ha les dificultats ètiques associades a la manipulació d’embrions, que són encara més grans quan pensem que la solució al problema del rebuig seria l’obtenció d’un embrió clònic del pacient.
Cèl·lules mare de ratolí... i cèl·lules mare de Kukuxumusu (Genial el calendari de 2009! Un cop més, gràcies.)
Quina és la solució d’aquest dilema, doncs? Exactament, les cèl·lules iPS. Tal com dèiem abans, es tracta de cèl·lules pluripotents induïdes. Ja sabem que la pluripotència ens indica la capacitat de diferenciar-se en diversos tipus cel·lulars. Parlem doncs de la importància que siguin induïdes: són cèl·lules mare que, de fet, no eren cèl·lules mare, sinó cèl·lules diferenciades en un teixit adult, en aquest cas la pell. Afegint-hi i induint-hi l’expressió de quatre (!) gens, aquestes cèl·lules perfectament limitades per dur a terme la seva funció de pell recuperen la potencialitat que havien tingut en el passat.
Les iPS cells es van obtenir per primer cop el 2006 en ratolins, i l’any següent ja es va aconseguir reproduir el resultat amb cèl·lules humanes. D’acord amb els primers estudis de Yamanaka el 2006, els quatre gens que cal afegir-los (o, més ben dit, transfectar-los utilitzant un vector víric) són aquests: Oct3-4, Sox2, c-Myc i Klf-4. Els dos primers són molt importants per mantenir la pluripotència i se n’ha comprovat la presència a les cèl·lules mare “normals”. En analitzar-les, s’ha vist que aquestes cèl·lulespresenten la majoria de característiques pròpies de les cèl·lules mare: alta capacitat de proliferació, aspecte similar, expressió de gens característics, alta activitat de les telomerases (les recordeu? si no, aquí us en parlo)… Fins i tot són capaces de passar “desapercebudes” en un embrió, i donar lloc així a individus quimera: en part normals, en part iPS (com es veu a la figura).
El procés d'obtenció de les "iPS cells". Cliqueu-hi per accedir a la figura i el peu de foto originals a Nature
Durant aquests quatre anys, el procés de generació de cèl·lules iPS s’ha anat refinant. S’han utilitzat gens lleugerament diferents però pertanyents a les mateixes famílies, se n’ha eliminat algun perquè s’ha comprovat que no era imprescindible per al procés… En aquest aspecte, destaca la supressió de c-Myc, ja que és un oncogen: això permet una major proliferació d’aquestes cèl·lules, però també és responsable que aquestes cèl·lules puguin esdevenir tumorals (si fa no fa en un 20% dels casos). Evitant-ne l’ús, el procés de generació de les cèl·lules iPS és una mica més lent, però si fa no fa igual d’eficient. Podeu ampliar la informació amb més dades tècniques a la Wiki (en anglès).
Els usos d’aquestes cèl·lules són diversos, com heu pogut veure al post d’Apuntes científicos…, però l’ús més obvi és un cop més el de la medicina regenerativa. Un cop recuperada la seva pluripotencialitat, només cal convertir aquestes cèl·lules en el tipus que més ens convingui, és a dir, tornar a restringir-los clarament el destí, però aquest cop adoptant unes funcions diferents a les que feien originalment. Això s’ha de fer en primer lloc en cultius cel·lulars al laboratori, i és la tasca en la qual es centren avui els investigadors. Els cultius es suplementen amb els diversos factors (gens i proteïnes específics) necessaris per imitar el procés que té lloc de manera natural al desenvolupament, per arribar a fer d’aquesta manera cèl·lules necessàries per al tractament d’un fetge, un cor o un cervell d’un malalt.
Com moltes altres tècniques, som només en un estadi inicial, i pot ser que els seus fruits no siguin tan grans com les esperances que hi estem posant. La decepció just després d’una gran expectació és freqüent en aquest camp (recordeu el cas de la teràpia gènica, per parlar d’un exemple recent), però de ben segur que la recerca val la pena i ens continuarà proporcionant satisfaccions, de les quals el vídeo d’avui només és una petita mostra.
Actualització del 2 de febrer. Just l’endemà de publicar aquest post, El País anunciava la notícia que aquesta tècnica pot quedar superada aviat: en un article publicat a Nature es demostrava que és possible el pas directe de fibroblats a neurones, sense travessar l’estadi d’iPS. Vies complementàries?
Ja feia uns quants dies que no us portava novetats al Vídeo de la Setmana (és a dir, que ara mateix la secció no és ni tan sols digna del seu nom :-P). Per tal d’intentar fer-me perdonar una mica, avui us porto no un sinó dos vídeos.
Tots heu pogut veure a diaris i televisions els tradicionals resums de l’any que acabem de deixar enrere. Com que com a autor d’iCIENTIFICats tinc moltes virtuts (sóc treballador, dedico moltes hores als posts, em documento a fons, llegeixo sense parar, sóc agraciat físicament i sóc—ja ho veieu—la modèstia personificada), però original no ho sóc gaire, doncs copiaré aquesta idea. I a sobre, no m’esforçaré a fer una tria, sinó que reproduiré el que la prestigiosa revista Nature i la prestigiosa revista Science (quines ganes tenia d’escriure això de la prestigiosa revista, com fan als mitjans seriosos) han considerat com les notícies més destacades de 2009.
Science – Breakthrough of the Year 2009: Ardipithecus ramidus
Aquest vídeo l’han realitzat els mateixos editors de Science. El podeu trobar a YouTube o al web de la revista. Us recomano especialment aquest darrer enllaç, perquè el vídeo es pot subtitular fent clic a “Show captions”, a dalt a la dreta. Pels que domineu l’anglès i us espavileu sense haver de llegir (la veritat és que s’entén bé), aquí el teniu:
Al seu número del passat 2 d’octubre, la revista va publicar un conjunt d’onze articles relacionats amb la reconstrucció completa del primer esquelet d’aquesta espècie, una femella d’uns 120 cm d’alçada a qui van posar com a nom Ardi. Aquesta femella era bípeda i podia caminar amb l’esquena dreta.
Els ardipitecs presenten dues espècies: A. ramidus (aquí us en deixo un enllaç a la Wikipedia, en castellà) i A. kadabba. Són un gènere ja extingit que va viure a la vall d’Afar (Etiòpia) fa uns 4,4 milions d’anys. Això els converteix en el representant més antic dels homínids, superant si fa no fa en un milió d’anys l’edat de Lucy, el fòssil més famós de la nostra genealogia i membre de l’espècie Australopithecus afarensis (Wiki). Tot i presentar algunes característiques més tipiques de ximpanzés i goril·les, la reconstrucció de l’Ardi ha permés incloure els ardipitecs a la línia evolutiva humana, al mateix temps que ens han acostat una mica més al darrer ancestre comú (last common ancestor o LCA).
Podeu veure una informació més completa sobre la valoració del 2009 de Science aquí mateix.
Nature – That was 2009:H1N1 swept the planet
Com que els editors de Nature no disposen d’un vídeo tan elaborat com els de Science per la seva Notícia del 2009, us en deixo un de Discovery Channel on s’aclareixen alguns dubtes sobre l’H1N1 virus i la grip A. També el trobareu aquí.
Em sembla que no cal cap altra explicació de la gran novetat de l’any: ha tingut lloc la primera gran pandèmia de grip des de fa 40 anys, amb un virus resultant de la mescla de soques porcines, aviàries i humanes (aquí us ho vam explicar). Ha generat dues grans onades de notícies tant als mitjans com a la societat en general: primer, una gran alarma davant d’un virus potencialment mortífer; després, un escepticisme desbocat sobre les vacunes i la política sanitària en comprovar-se que el virus no provocava una malaltia tan greu com es temia. Particularment, crec que l’ideal es situa en un punt intermig, però ja en tornarem a parlar els propers dies.
El resum de l’any complet de Nature el teniu en aquest enllaç.
————
Durant els propers dies, intentaré posar-vos al dia sobre les qüestions que, al meu entendre, han marcat els primers mesos de vida del blog durant el 2009: la reforma sanitària d’Obama, les novetats sobre el canvi climàtic i els resultats de Copenhague, i la grip A. Són aquests els temes que han tingut els posts més visitats. Esteu d’acord amb aquesta tria? Hi afegiríeu alguna cosa? Compartiu les llistes elaborades per Science i Nature? Què hi sobra i, sobretot, què hi falta?
PD: Disculpeu-me pel fet que els vídeos siguin en anglès, però no he trobat res en català o castellà. Però, què coi, practicar sempre va bé, oi? A tots i totes, feliç 2010!
El 13 de desembre (aquest diumenge que ve) arriba un dels moments més tradicionals, i segurament el més útil televisivament, a TV3 durant aquestes festes. Durant tot el dia (de les 10 del matí fins a la 1 de la matinada, amb pauses només pels telenotícies), es parlarà demés de 7000 malalties minoritàries i s’ajudarà—entre tots—aquells que les pateixen. Aquest vídeo és l’anunci de la Marató d’aquest any, i també el podeu veure aquí.
Un dels cartells de La Marató 2009
Parlar sobre totes aquestes malalties i els seus efectes faria que aquest fos un post llarguíssim. Només us diré que cadascuna afecta molt poques persones (una de cada 2.000, fins i tot menys en alguns casos), però en total suposen que a Catalunya n’hi hagi 400.000 afectats. Això també explica l’escassa inversió privada que s’hi destina, i per això és necessari invertir en la seva recerca des de l’àmbit públic. Majoritàriament són d’origen genètic, i d’aquí ve la seva baixa incidència, ja que la selecció natural impedeix la transmissió dels gens causants. Podeu saber-ho tot sobre el programa i les moltes malalties que s’hi tractaran (incloses històries personals) a la seva web i el seu blog. També teniu la possibilitat de fer-vos-ens fans al Facebook.
Podem col·laborar-hi de moltes maneres, cadascun posant-hi el seu granet de sorra. Podeu assistir a alguna de les moltes activitats solidàries que es faran per tota Catalunya, i també a fora. I evidentment, podeu fer donatius a través de diverses vies. El 13 de desembre, truqueucontra les malalties minoritàries:
Tot i que ja fa uns mesos que es pot trobar aquest vídeo a Internet, m’agrada el seu missatge senzill i la manera clara de transmetre’l. Si fallés, el teniu en aquest enllaç.
Fa uns dies ja vam explicar que, a partir de dilluns que ve i fins al proper 18 de desembre, tindrà lloc a Copenhaguen la 15a Conferència de les Parts (COP15) de la Convenció Marc de l’ONU sobre el Canvi Climàtic. Arrel d’aquest esdeveniment, diverses organitzacions i grups de pressió han començat a llançar campanyes per conscienciar la societat en general i els líders polítics en particular de la importància d’aquesta reunió. L’objectiu anhelat, tot i que llunyà (si hem de fer cas a les informacions que han sorgit des de la reunió preparatòria a Barcelona), és arribar a nous acords que portin a la substitució del Protocol de Kyoto per a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Com que nosaltres no som líders polítics, he preferit deixar-vos aquest vídeo més que no pas la campanya de Greenpeace per remoure les consciències de gent de la talla d’Obma, Merkel o Zapatero. La idea dels anuncis que es poden veure aquests dies a Copenhague, dels quals teniu un exemple just a sota, també és que ben aviat pot ser massa tard.
Tal i com ja us vaig dir, continuarem parlant de la cimera de Copenhague: del que s’espera teure’n, de les propostes, de l’èxit o el fracàs que en puguin sorgir.
Com ho veieu, vosaltres? Quines altres campanyes coneixeu? Què creieu que n’acabarà sortint: només una foto, o un acord útil de veritat?
És un hàbit meu el de felicitar amb retard la gent pel seu aniversari. Com no podia ser d’una altra manera, aquest cop també arribo tard per celebrar els 150 anys de l’obra més important de la Biologia: L’Origen de les Espècies, de Charles R. Darwin (1809-1882). Ahir, 24 de novembre, es va complir l’aniversari de la primera edició d’aquest text fonamental (titulat originalment On THE ORIGIN OF SPECIES by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life).
Portada de la primera edició de "L'Origen de les Espècies" (1859)
A alguns els pot semblar exagerada la meva afirmació, però crec sincerament que la Biologia moderna NO ES POT ENTENDRE sense l’opus maxima de Darwin. Fa ja un temps que m’interessa terriblement tot el que envolta el naixement de la Teoria de l’Evolució per Selecció Natural, i justament és perquè crec sincerament que va ser una REVOLUCIÓ. Ho va ser per a la pròpia Biologia, una ciència que a mitjans del segle XIX probablement no gaudia del seu millor moment, perquè la Geologia era “la gran moda” de l’època. Des d’aquell moment disposava d’un paradigma nou sobre el qual construir tot el coneixement que ens ha portat on som. Però ho va ser també per al pensament i la filosofia en general, que es trobaven de sobte amb una teoria que implicava situar l’home al mateix nivell que qualsevol altre ésser viu. Si això no era una revolució social, ja m’explicareu on en podem trobar un exemple millor…
El Beagle davant de les costes de la Terra del Foc
La publicació de L’Origen de les Espècies és una història curiosa i interessant com poques. Com tots sabeu, es va començar a gestar arrel del viatge del HMS Beagleal voltant del món (27/12/1831 – 2/10/1836), en una expedició originalment pensada per a completar la cartografia de Sud-amèrica. El capità del vaixell en aquest viatge, i principal responsable que Darwin s’embarqués i pugués madurar la seva teoria, va ser Robert FitzRoy (1805-1865) [biografia en castellà a la Wiki]. Amb el pas dels anys, l’enfrontament entre els dos homes s’ha convertit en una metàfora de l’enfrontament de la nova visió del món que sorgia amb Darwin i la visió més conservadora de l’Anglaterra victoriana. Si voleu saber més coses sobre el navili i el seu comandant (el primer gran meteoròleg, mai prou reconegut), us recomano Hacia los confines del mundo de Harry Thompson (títol original: This thing of Darkness), publicat aquí per Salamandra [fitxa].
A.R.Wallace (1823-1913), en una imatge de 1862
Després d’aquest viatge, però, Darwin va trigar encara vora 25 anys abans de fer el pas de publicar el seu treball. Les raons d’aquest retard són moltes i molt profundes. Totes elles, però, comparteixen una mateixa base: la por a com seria rebut el text. Darwin era perfectament conscient de les implicacions filosòfiques de les seves idees, del terratrèmol ideològic que podia suscitar. Sabia que el que ell afirmava eliminava Déu de l’equació. Tot i que Darwin havia perdut la fe en morir la seva filla gran, la seva dona temia la seva condemnació eterna i no volia passar l’eternitat lluny de l’home que estimava. Tot i aquesta por, Darwin no podia deixar de publicar l’obra de tota una vida. Però ho havia de fer bé, havia de ser meticulós i aportar totes les proves que fessin fermament creïble la seva teoria revolucionària. I tot i així, no va ser fins que va entrar en escena Alfred Russell Wallace [Wiki] que Darwin es va decidir finalment a fer públic L’Origen. El jove naturalista va preguntar per carta a Darwin la seva opinió sobre una teoria evolutiva que havia elaborat a Malàisia, fet que va portar Darwin a donar el pas definitiu el 1859. La pel·licula Creation (m’encanta la ironia anglesa ;-)) [tràiler aquí, es va estrenar el 25 de setembre al Regne Unit] sembla que dona una visió clara de tots els dubtes de Darwin.
Des de 1859, la pròpia teoria de l’evolució ha anat evolucionant. Les aportacions de la Genètica, a través de les lleis de Mendel, van ser fonamentals des d’un primer moment per construir la Síntesi Neodarwinista, el paradigma actual de la teoria. A partir d’aquí, s’han anat construint diverses variants que han enriquit la idea primigènia (el neutralisme, l’equilibri puntuat, el gradualisme…) que encara susciten un debat intens entre els biòlegs. A més a més, la teoria ha trobat aplicacions en camps molt diversos, com l’economia o la sociologia, i ha donat lloc també a fenòmens perversos com el darwinisme social, fortament emparentat amb el racisme.
Queden, és clar, moltes coses per explicar al voltant de l’obra i del seu autor. No obstant, com que us he promès una nova entrega del Vídeo de la Setmana, potser és millor que busqueu les explicacions en el seu contingut:
Si no funciona, el teniu a Youtube. Es tracta d’un reportatge del Redesde l’Eduard Punset on s’expliquen molt clarament els fonaments de la Selecció Natural. Hi hatres elements fonamentals per entendre-la, que van ser els que van acabar portant Darwin a una “revelació”:
Temps: la diversitat actual de la vida s’ha aconseguit amb el pas de molts anys.
Superpoblació: hi ha més individus que recursos per mantenir-los.
Variabilitat: les diferències entre els individus són la base per a l’acció de la selecció.
Moneda de 2 lliures commemorativa de l'Any Darwin.
I ja no m’allargo més. Estic convençut que escriuré molt més sobre evolució, però per avui ja n’hi ha ben bé prou. Per acabar, us deixo només uns quants enllaços sobre l’Any Darwin, que hem celebrat tot el 2009 perquè coincidien l’aniversari de L’Origen i el bicentenari de Darwin:
PS: Reconec, amb certa vergonya, que L’Origen és una lectura que tinc pendent. De tota manera, i encara que alguns afirmin que és un llibre avorrit, procuraré llegir-lo ben aviat. Si algú es decideix a acompanyar-me en aquest viatge, podeu descarregar-ne el pdf en castellà des d’aquest enllaç (cal registrar-se, però és gratuït).
Tercera entrega del Vídeo de la Setmana! Aquest cop es tracta d’un reportatge d’allò més interessant del QuèQuiCom (aquí en teniu el web), programa de divulgació científica de Televisió de Catalunya, que podeu veure cada divendres a les 21:30 al 33.
El reportatge va ser emès originalment el 17 de setembre de 2008. Fa poques setmanes, que va ser quan vaig poder gaudir-ne jo, el van reemetre després de rebre el premi Boehringer de Periodisme en Medicina. Després d’una introducció al voltant de la pèrdua de memòria vista per García Marquez, comença narrant com l’exPresident de la Generalitat (i alcalde olímpic) Pasqual Maragall [Wiki] s’enfronta al mal d’Alzheimer. A part del de Maragall, coneixem també el cas de Luis Dueñas, un enginyer que s’està sotmetent a una teràpia experimental. I, finalment, ens expliquen quines són les línies de recerca actuals amb les que es treballa a Catalunya per al tractament de l’Alzheimer.
Comparació entre un cervell sa i un altre en un estat avançat de la malaltia
Trobo particularment interessant com el programa, partint de casos particulars, i sobretot el més mediàtic de Maragall, ens explica clarament l’estat de coses al voltant de l’Alzheimer. Podreu trobar tota la informació que vulgueu googlejant, però us deixo aquí els enllaços a la Wiki i a una monografia sobre la malaltia. Aquí només us diré que l’Alzheimer és provocat per l’acumulació de molècules del pèptid ß-amiloide. Aquests “grumolls” provoquen la mort de neurones individuals i, per extensió, de la xarxa que connecta amb elles. La malaltia afecta si fa no fa a un 1% de la població de 60 anys, i la proporció es duplica si fa no fa cada quatre anys. Fins ara, s’ha aconseguit identificar nomésun gen que està implicat en la malaltia (el de l’apolipoproteïna E), però s’espera que els nous xips d’ADN permetin identificar-ne d’altres que hi tenen un paper. Us recomano no perdre-us les explicacions, detallades i clares, del reportatge i els investigadors que hi han participat.
Pasqual Maragall i Mira
Pasqual Maragall va anunciar que patia la malaltia l’octubre de 2007. Des que, com diu ell mateix, va “sortir de l’armari” s’ha convertit en una bandera per la lluita contra l’Alzheimer. Ha creat la Fundació Alzheimer Internacional (web aquí), dirigida pel Dr. Jordi Camí—responsable també del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB)—amb la qual vol recaptar fons que es destinin a la recerca i permetin fer de Barcelona el punt de referència en la matèria. Si algú és capaç d’avançar més que ningú en aquest aspecte és Maragall, un personatge amb un carisma enorme, i un home que quan es posa una cosa entre cella i cella no para fins a aconseguir-la. Com a exemple d’això darrer, us recomano Un sueño en la cabeza, un article de Juan José Millás aparegut fa unes setmanes al País Semanal. Si us plau, NO DEIXEU DE LLEGIR-LO.
Tal i com es recalca al final del documental, no hem de perdre l’esperança, perquè la recerca no deixa d’avançar. Els tractaments s’aniran afinant i, un dia, guanyarem a l’alemany aquest que m’amaga les coses i ara no em recordo com es diu. Com deia aquell: Qué cabróóóón!!!
Si teniu algun suggeriment pel blog, voleu fer alguna pregunta que no podeu respondre o no sabeu com passar l'estona, podeu fer-m'ho arribar a aquesta adreça:
icientificats[at]gmail[dot]com
iCIENTIFICats 