Category Archives: Política

Fum de tercera mà: what is it?

Third-hand smoke, a risk not at first sight

The description of new toxic products derived from tobacco smoke reveals an unknown threat for health

Although a smoker and the smoke of his cigarettes have already left the room you have just entered, your health is still menaced by third-hand smoke.

The risks of first-hand smoke (inhaled by smokers) and second-hand smoke (inhaled by passive smokers) have been known for a long time. Society in general and smokers in particular have grown more and more aware of their harmful effects. For instance, in their own households, smokers and non-smokers alike generally protect their children from direct exposure to smoke.

However, third-hand smoke does not seem to cause the same concern. It is possible that this is due to the fact that it cannot be seen, as opposed to the cases previously mentioned. In spite of this, it can even be more dangerous: apart from being inhaled, the chemicals that form third-hand smoke can be ingested or absorbed through skin.

The expression ‘third-hand smoke’ was first used by researchers at Harvard University in 2009. They coined the term to refer to the wide range of products that remain in the environment once tobacco smoke has disappeared. In a study published recently, the concept was further extended. Research led by members of Berkeley University proved that nicotine—which easily adheres to multiple surfaces—reacts with nitrous acid present in the air, thus generating nitrosamines.

Some nitrosamines are present in tobacco smoke itself, but researchers have demonstrated that exposure to nitrous acid causes a 10-fold increase in their concentration. Just like many of the other chemicals that form cigarette smoke, nitrosamines are carcinogenic, but their effect has not been quantified yet.

These compounds cling to hair and clothes, cushions, carpets… Therefore children, who may crawl over surfaces where these products settle, are most exposed to the risks associated with third-hand smoke. The only safe way to avoid hazards due to third-hand smoke is quitting smoking, as ventilation is not an effective method to get rid of its toxic products.

Apart from actions undertaken individually, reducing the citizens’ exposure to tobacco is a major concern for governments too. After Ireland first applied a smoking ban in 2004, several countries followed suit to different extents. These recent findings may provide a new argument for the application of stronger anti-smoking regulations in public areas.

—————————

Benvolguts lectors, si us plau disculpeu-me el retard en actualitzar. Les dues darreres han estat unes setmanes mogudetes. En bona part, la causa ha estat aquest text. Si m’ho permeteu, us el deixo en anglès…

Tenint en compte que a Andorra estem en plena recollida de signatures per a impulsar una llei anti-tabac als espais públics (aquí teniu la causa al Facebook) he pensat que l’article ens podia portar tots a reflexionar una mica més sobre els perills no tan evidents del fum del tabac: el “fum de tercera mà”.

Perquè us en feu una idea, podeu consultar a la Wiki quina és la legislació actual pel que fa al tabac a diversos països. També hi trobareu la llegenda del mapa següent:

Si us interessa el tema, digueu-ho als comentaris i us puc passar alguns enllaços interessants amb més informació. I ja que parlem de comentaris: Com veieu la qüestió de la legislació anti-tabac? Esteu d’acord amb la iniciativa andorrana? I amb l’enduriment de la llei a Espanya, que pel meu gust està trigant massa?

Anuncis

8 comentaris

Filed under Medicina, Política, Recerca

Els objectius de Copenhague

Com tots heu pogut llegir, veure i sentir ja a tots els mitjans, ahir va iniciar-se la cimera de Copenhague (COP15). Fins el proper 18 de desembre, uns 25.000 delegats de gairebé 200 països han d’intentar assolir acords per tal d’aconseguir reduir clarament les emissions de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle, en la nova etapa marcada pel final dels compromisos del Protocol de Kyoto (2008-2012).

Logotip de la COP15 de Copenhague

Aquests dies—sobretot ahir, amb la inauguració de la trobada—em fa l’efecte que per primer cop s’ha generalitzat la sensació que cal actuar urgentment per aturar l’escalfament global. La gran majoria de mitjans han parlat de Copenhague, i no com una notícia més, sinó situant-la a les portades i obrint els noticiaris. Un bon exemple d’aquest fet és l’editorial conjunt (el teniu aquí)que van publicar ahir 56 diaris de 45 països, entre ells El País. Aquest diari ofereix també un especial molt complet que recull tota la informació sobre la reunió danesa (amb novetats al minut a través de Twitter). A La Vanguardia podem trobar-hi un interactiu titulat 10 Claves sobre el Cambio Climático: Guía para entender qué está en juego en Copenhague. A El Món a RAC1 van tractar també la qüestió en una entrevista amb Frederic Ximeno, director general de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat de la Generalitat. I evidentment, els webs de qualsevol altre mitjà ofereixen una àmplia cobertura de les notícies que van apareixent. A banda, cal destacar també que s’espera la presència de més de cent de líders polítics de primer nivell (caps d’estat i presidents de govern, amb Obama al capdavant) durant els darrers dies d’aquesta Conferència.

Fa un mes, ja vam explicar el perquè de la importància d’aquesta COP15. A la trobada de fa dos anys a Bali (COP13), que no va suscitar tant d’interès com la d’enguany, es va decidir que la reunió de 2009 havia de ser el moment en què s’establissin les noves línies d’actuació un cop expirés el Protocol de Kyoto. Durant tot aquest temps, s’han anat produint reunions a diverses bandes per tal d’establir els criteris que havien de guiar els nous objectius en la reducció d’emissions. La més recent, i la més sonada, d’aquestes reunions va ser la que va tenir lloc a Barcelona la primera setmana de novembre. La situació ideal hauria estat que, en aquestes reunions, s’haguessin fixat les bases d’un acord del qual Copenhague fos només l’escenari de la signatura. Per desgràcia, no ha estat així: la reunió de Barcelona va acabar amb una decepció força important (sobretot per part de la Unió Europea), i amb la constatació que difícilment s’aconseguiria establir un “Protocol de Copenhague” per al futur.

Una vista de Copenhague, seu de la 15a Conferència de les Parts (COP15)

Però quin és exactament l’objectiu que es vol assolir a Copenhague? El plantejament més ambiciós i estructurat que s’ha fet abans d’arribar a la capital de Dinamarca ha estat la proposta de la Comissió Europea, orientada fonamentalment als països desenvolupats. Les línies mestres d’aquest pla són les següents:

  • El límit de l’escalfament són 2 graus Celsius. La UE intenta establir el límit tolerable de l’augment de temperatura en 2º més que abans de la Revolució Industrial. Es considera que aquest és el llindar per sobre del qual els efecctes del canvi climàtic serien perillosos i irreversibles. Si tenim en compte que fins ara l’augment ja ha estat de 0’7º, les emissions de gasos hivernacle haurien d’assolir el màxim abans de 2020 i reduir-se clarament abans de 2050.
  • Cal retallar les emissions. S’estableixen en aquest aspecte papers diferents per als països desenvolupats i els que es troben en una situació de subdesenvolupament. El 2020, els països més rics haurien de ser capaços de reduir les emissions un 30% respecte als nivells de 1990; aquest és el compromís de la UE si altres estats del Primer Món adopten acords semblants. Pel que fa als països pobres i en creixement, el mateix any 2020 haurien d’haver aconseguit que les seves emissions fossin entre un 15 i un 30% menors del que serien si no actuessin.
  • S’ha d’aportar finançament. Els experts han calculat que per assolir aquests objectius farà falta una inversió addicional: caldria aportar uns 175.000 milions d’euros anuals extra. Aquests diners es destinarien a la millora de tecnologies per a la reducció d’emissions, i a compensar les pèrdues degudes a la no-explotació d’algun dels seus recursos (forestals, per exemple) per part dels països pobres.
  • Ha de funcionar un mercat global del carboni. Per tal d’assolir l’objectiu de reduir les emissions i, simultàniament, aconseguir una part dels fons esmentats a l’apartat anterior, s’ha de construir un mercat de compra-venda d’emissions abans de 2015 als països de l’OCDE. Aquest s’hauria d’estendre als països emergents abans de 2020.
Font: Vanguardia Dossier Octubre-Desembre 2009

Això és el que ens hi juguem…

Aquesta proposta té força punts positius destacables. En primer lloc, em sembla important que sigui la Unió Europea qui prengui la iniciativa i plantegi uns objectius ambiciosos per a reduir les emissions. No esperen que algú altre faci un pas endavant, sinó que són ells els que ho plantegen. És una bona manera de demostrar el compromís i la consciència dels europeus davant del repte del canvi climàtic.

En segon lloc, crida l’atenció el fet que es fixen fites diferents per als països rics i per als més pobres. Aquest és justament un dels punts de fricció més habituals en les negociacions, ja que els països en desenvolupament no estan disposats a reduir el seu creixement per solucionar un problema que ells no han creat. A més a més, són justament aquests Estats els que pateixen més clarament els efectes de l’escalfament global, que propicia un clima més extrem i una reducció de les collites, agreujant encara més les seves dificultats alimentàries. Cal considerar, a més, que dins de la Unió mateix hi ha països que hi han ingressat recentment que encara estan creixent, i que potser no es poden comprometre amb el mateix grau que d’altres “més veterans”.

Finalment, és remarcable que el compromís de la UE estigui lligat necessàriament al d’altres països desenvolupats. Tot i que això podria veure’s com una manera d’eludir la responsabilitat, personalment em fa l’efecte que és una manera de pressionar altres països en una situació similar. Els membres de la UE són conscients també que aquests esforços només tenen sentit si hi ha un gran gruix de països que els porten a terme. I això vol dir que cal trobar una manera d’implicar-hi els Estats Units i—en menor mesura—la Xina. Aquests dos països són els principals responsables de les emissions de gasos d’efecte hivernacle del planeta, i es considera que ara és a ells a qui els toca donar un pas endavant, i per això són les “dianes” de la majoria d’accions de protesta d’aquests dies a Copenhague.

Pel que fa als EUA, és evident que l’arribada d’Obama a la Casa Blanca ha suposat un avenç. De fet, com ja vam comentar en el post anterior, la presència de Bush era un obstacle per seguir avançant després de Kyoto. Tot i això, l’enorme poder de generar esperança d’Obama se li pot també girar en contra, produint uns nivell similars de decepció. Això s’ha començat a comprovar ja en diversos aspectes tant de la política interior com exterior del seu país, i sembla que aquest pot ser també el cas pel que fa a les polítiques ambientals. L’anunci recent dels EUA de reduir un 17% les emissions, que a priori és molt positiu, està llastat per dues grans dificultats: en primer lloc, aquesta reducció s’ha fixat respecte als nivells de 2005 (molt superiors als de 1990, utilitzats com a referència per la UE); en segon lloc, no n’hi ha prou amb la voluntat del President, sinó que cal que el Congrés i el Senat aprovin la mesura. No obstant, els darrers dies han portat dues notícies esperançadores: l’anunci de la presència d’Obama a Copenhague els dies decisius de la cimera, i la consideració—avui mateix, per part dels organismes competents—de les emissions com un problema de salut.

En referència a la Xina, el gegant asiàtic defensa la posició dels països menys desenvolupats. Evidentment, una reducció sobtada dels nivells d’emissions frenaria de sobte el seu creixement, i no estan disposats a acceptar aquesta limitació quan els països occidentals no l’han hagut de patir. De tota manera, sembla que també des de la Xina es volen començar a donar passos per no quedar fora dels nous compromisos, tot i considerar que no se’ls pot exigir el mateix nivell d’implicació que als països rics.

D’aquesta manera, doncs, es presenten la situació a l’inici de la COP15. D’aquí a tot just 10 dies, ja sabrem com ha acabat. Encara que tot semblava apuntar que no es produirien grans avenços, les últimes novetats sembla que han aportat una mica d’esperança al procés. I, tot i que no tinguem responsabilitat directa en el que passarà allà, tots podem ajudar des de casa nostra i donar-hi suport a través d’iniciatives com Hopenhagen, una web de suport i pressió als líders que assistiran aquests dies a les reunions.

Què us sembla tot plegat? Encara hi som a temps? Què feu vosaltres contra l’escalfament global? Comment is free, ja ho sabeu.

2 comentaris

Filed under Canvi climàtic, Notícies, Política

Canvi climàtic: més enllà de Kyoto

Si aneu al quiosc i teniu 6 € que no sabeu ben bé com gastar, permeteu-me que us faci una recomanació: compreu-vos el Vanguardia Dossier d’aquest trimestre (número 39, octubre-desembre 2009). Es titula Cambio Climático – El Reto de la Humanidad, i contè una sèrie d’articles d’allò més interessants escrits per diversos experts en el clima, les polítiques ambientals o el sector energètic.

Portada_VD

Portada del Vanguardia Dossier sobre canvi climàtic

L’aparició d’aquesta monografia és un bon reflex de l’interès que suscita el canvi del clima a conseqüència de l’escalfament global a la societat. Els textos que conté tracten en profunditat temes relacionats amb la ciència que estudia el fenomen i les seves conseqüències (Cambio climático debido a los gases de efecto invernadero: ¿cuánto tiempo nos queda?), la política (¿Quién puede salvar nuestro mundo asediado?, o un altre del qual us parlaré en detall més endavant: La cumbre de Copenhague) o l’economia (amb articles dedicats a El negocio del clima o El cambio climático y los pobres). A més a més dels autors que defensen la necessitat d’actuar per frenar el canvi i evitar mals majors, també hi ha lloc per als escèptics: Richard Lindzen, catedràtic del MIT, planteja a Contra las iniciativas precipitadas la visió oposada i afirma que no sabem tota la veritat que hi ha darrera del moviment anti-canvi climàtic. Dóna uns arguments prou interessants, potser per poc habituals, però no m’ha fet canviar d’idea respecte a la necessitat d’actuar.

A banda de tot això, a les pàgines finals ofereix un bon recull de llibres, pel·lícules i llocs web que ens poden servir per aconseguir una visió més àmplia (i a vegades lúdica) del canvi climàtic.

Per altra banda, avui també volia parlar del tema perquè aquests dies Barcelona apareix a televisions, ràdios i resta de mitjans com la ciutat clau per decidir el futur de les polítiques per fer front al canvi climàtic. Com a exemple, veieu què tenen a dir sobre la qüestió diaris com ADN o El País, o el portal 3cat24 (aquí podeu veure el vídeo de la notícia). També TVE i El Periódico s’han fet ressò d’algunes de les accions que han tingut lloc a la ciutat per exigir al líders polítics una solució al problema. A més de Greenpeace, el moviment El clima no està en venda! ha estat especialment actiu aquests dies a Barcelona, a més de dur a terme una gran campanya a la xarxa (veieu-ne el blog o el grup de Facebook, al qual podeu unir-vos lliurement).

CanviClim_SaFa

Greenpeace pretenia cridar l'atenció dels assitents a la reunió de Barcelona amb aquesta pancarta a les obres de la Sagrada Família. Font: El Mundo

Aquesta cimera, organitzada per l’ONU i amb participació del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, ha reunit uns 4.000 delegats de més de 180 països al recinte de Gran Via de la Fira de Barcelona. Si us interessa saber quines són les qüestions que s’han tractat durant aquests cinc dies (del 2 al 6 de novembre) podeu accedir al seu web oficial (Barcelona Climate Change Talks 2009).

cop15

Logotip de la COP15, que es celebrarà entre el 7 i el 18 de desembre a la capital de Dinamarca

Parlem ara del perquè de la importància d’aquesta trobada. Com haureu pogut veure si heu entrat en els diversos enllaços de més amunt, la cimera barcelonina és la darrera vegada que els delegats d’aquests 181 països s’asseuran conjuntament per preparar la reunió de Copenhague sobre el canvi climàtic. Aquesta trobada a la capital danesa no és una reunió qualsevol, però: es tracta de la COP 15, és a dir, la quinzena reunió de la Conferència de les Parts, l’òrgan de govern de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC). Aquest organisme és el responsable de les decisions que l’ONU sobre la qüestió, i això inclou—per posar només un exemple—el Protocol de Kyoto, acordat a la COP3. Una vegada a l’any, els Estats membres de l’ONU es troben per tal d’intentar acordar polítiques conjuntes que permetin frenar l’escalfament global. Aquestes reunions són l’única eina per tal d’aprovar el grans acords de l’UNFCCC.

Tal com us he comentat abans, el Vanguardia Dossier tracta específicament la reunió de COP15, de la qual aquí teniu el web oficial en castellà. Miquel Muñoz Cabré, investigador  a Boston i membre del Grup d’Experts del Canvi Climàtic de Catalunya, explica la importància de Copenhague en un article molt amè i detallat titulat justament La cumbre de Copenhague. El text de Muñoz Cabré posa sobre la taula els mecanismes de funcionament de l’UNFCCC (els que us explicava al paràgraf anterior) i com aquests fan que Copenhague es percebi com l’última gran oportunitat per fer front al canvi climàtic. A banda, explica també quins són els punts més importants que es tractaran el proper desembre a la capital danesa.

Al seu text, Muñoz Cabré parla de quatre paraules essencials per entendre Copenhague i la importància dels resultats d’aquesta reunió: procés, 2012, mercats i Bush.

procesoLa rellevància del PROCÉS radica en el fet que les COP són fonamentals per a les decisions de l’ONU sobre canvi climàtic. Curiosament, l’UNFCCC no té aprovades unes regles de votació, de manera que tots els participants han d’estar a favor d’una determinada resolució per tal que aquesta pugui entrar en vigor. A la pràctica, això vol dir que qualsevol país pot anar allargant les negociacions. I per si amb això no n’hi hagués prou, programes com el de Kyoto necessiten el suport mínim i l’aprovació d’un nombre gran d’estats, ja que d’una altra manera tampoc tindrien cap sentit. Així, des de l’acceptació a la COP corresponent (en aquest cas, la de 1997) fins la seva aplicació efectiva poden passar anys: el Protocol de Kyoto s’aplica “de veritat” des de 2005, quan Rússia es va avenir a signar-lo. S’ha calculat que el mínim de temps que ha de passar entre l’aprovació i l’aplicació d’aquests acords és de 2 anys, donat que cada país els ha d’aprovar internament amb els seus mecanismes: parlamentaris, decrets…

2012Per tant, tots els acords que es puguin aprovar a finals d’aquest any entrarien en vigor, amb sort, a partir de 2012. Aquest any destaca al “calendari del canvi climàtic” perquè suposa l’entrada en l’era post-Kyoto, donat que els acords que es van subscriure el 1997 a la ciutat japonesa establien els nivells de reducció d’emissions de CO2 que s’havien d’assolir aquest any. Concretament, l’objectiu era que—entre els anys 2008 i 2012—els països del Primer Món rebaixessin un 5% respecte als nivells de 1990 les seves emissions. L’acord per als propers anys (es parla sobretot dels terminis de 2020 i 2050) hauria d’arribar doncs a Copenhague, per tal de no interrompre la feina iniciada.

borsa

Arrel dels acords de reducció d’emissions del Protocol de Kyoto, va nèixer el sistema de MERCATS de CARBONI. Aquests mercats, amb un funcionament similar al de la borsa, permeten la compra-venda de drets d’emissió del CO2. Un exemple de la seva utilitat és la possibilitat que cada cop més línies aèries ofereixen de cancel·lar les nostres emissions quan utilitzem els seus avions. Alguns ho han criticat com una estratègia que permet als països amb més responsabilitat en la contaminació continuar emetent sense límit. Molts, però, es mostren convençuts que aquesta és una bona eina per a la reducció d’emissions. Sigui com sigui, els darrers anys s’ha creat tot un sistema d’agències, assessors, tècnics i entesos en els mercats de carboni. No només això, sinó que s’han generat un coneixement i una experiència que perillen clarament si no hi ha nous compromisos a partir de 2012. Aquest fet, en l’actual context de crisi, té encara més rellevància.

bush_hijoEl darrer aspecte que es remarca en l’article és la desaparició de l’escena política de George W. BUSH. L’entrada en vigor definitiva de Kyoto es va produir després que, a finals de 2004, Rússia ratifiqués la seva participació. Simultàniament, però, tenia lloc la reelecció d’una administració nordamericana clarament hostil a les mesures que es contemplaven. Aquest fet, en el cas d’Estats Units, té una especial importància perquè és el primer emissor mundial, amb un 22% del total. Amb el canvi que va representar l’elecció d’Obama ara fa un any, i la seva actitud més favorable a acceptar Kyoto (tot i la decepció europea d’aquesta setmana a la reunió de Barcelona, que explica per exemple El Mundo), la COP d’aquest any és la millor oportunitat per aconseguir la participació dels EUA en el projecte en aquest moment clau previ a 2012.

L’article continua amb una explicació clara dels punts d’acord que s’haurien d’aconseguir idealment a Copenhague. En funció del que acabi passant realment, es podrà parlar d’èxit o fracàs, o d’un estat intermig que probablement no deixarà content ningú. Tot i que  avui ho deixarem aquí, abans que arribi el 7 de desembre (dia d’inici de la COP15) tornarem a parlar de quins són aquests acords que es busquen, i destacarem quin és el plantejament unitari de la Unió Europea a l’hora d’acudir a la cita de Copenhague. Ben aviat, doncs, iCIENTIFICats tornarà sobre el tema per aclarir els dubtes que encara hi hagi. De moment, si podeu, feu un cop d’ull al Dossier.

5 comentaris

Filed under Canvi climàtic, Lectures, Notícies, Política

No és moment de retallar la Ciència!

La setmana passada es va confirmar que el PSOE ha aconseguit tirar endavant el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any vinent amb el suport del PNB i Coalición Canaria. Els motius per parlar d’aquest fet en un blog com iCIENTIFICats els trobem en el logo que podeu veure a la barra lateral i aquí sota mateix:

Ciencia_tijeras_gran

El logo de la campanya contra la retallada de l'R+D+i als Pressupostos de 2010 (Cliqueu-hi per accedir al web que recull els blogs que també han protestat)

La iniciativa d’oposar-se conjuntament a aquesta retallada va sorgir del blog La Aldea Irreductible, i va córrer com la pòlvora pels blogs i xarxes socials. Bona prova d’això són la web Ciencia Sin Tijeras i el grup de Facebook (del qual us convido a fer-vos membres si encara no ho sou) en contra de la proposta. Tot i que la data clau del 7 d’octubre ja fa dies que ha passat, iCIENTIFICats també vol participar en aquesta oposició i explicar perquè.

A principis d’octubre es va presentar finalment el projecte de Pressupostos per a 2010. Tal i com anunciar el Govern i van reflectir tots els mitjans de comunicació, es tractava d’un projecte on es reflectia una retallada important en la majoria de despeses del Govern per tal de poder garantir les inversions en política social (atur, pla E…). L’argumentació de Zapatero i Salgado defensava que són els millors pressupostos per als temps de crisi econòmica que travessem. En aquest panorama de retallada general de la despesa, destaca el nom del Ministeri més afectat per la mesura: el Ministerio de Ciencia e Innovación (MICINN), dirigit per Cristina Garmendia i de nova fundació després de les eleccions de 2008. Els rumors sobre aquesta reducció en el pressupost destinat a la Ciència en general, i a la recerca en particular, havien començat ja durant el mes de setembre. Així es demostra, per exemple, en un article de títol molt il·lustratiu aparegut a El País: “¿Hundir la ciencia por el precio de seis ‘ronaldos’?“, de Joan Guinovart.

Cristina Garmendia, ministra de Ciència i Innovació

Afortunadament, hem vist com la disminució de la inversió en R+D no és tan important com apuntava l’autor. El MICINN fins i tot va arribar a defensar en una nota de premsa del 28 de setembre que “no va a haber recortes en la inversión del Gobierno en I+D” i que “el gasto público de I+D+i vuelve a subir este año notablemente”. Aquesta va ser la primera notícia que jo vaig tenir sobre els pressupostos per a la R+D espanyola el 2010, i com us podeu imaginar em va deixar més tranquil.

Res més lluny de la realitat, però. Amb la presentació del projecte de Pressupostos la primera setmana d’aquest mes va quedar ben clara la reducció de l’asignació del MICINN i, per tant, la menor diponibilitat de diners per a invertir en Ciència. D’acord amb les dades de El País, el pressupost del MICINN es reduïa un 15% (encapçalant les retallades), mentre que els diners destinats a R+D+i—amb la participació també d’altres ministeris, com el d’Indústria—disminuïen un 3,1%. A més, cal destacar dos fets:

  • Augmenta la proporció d’inversions en forma de crèdits i es redueixen les subvencions. Aquesta aspecte és molt negatiu pel que fa a la recerca bàsica, que entre altres difereix de l’aplicada perquè no dóna rèdits a curt termini
  • Una part de la retallada en la inversió en centres públics es “maquilla” amb la utilització de part de les reserves que aquests centres han obtingut durant els darrers anys.

Va ser aquesta situació la que va portar a la mobilització dels investigadors, a través de la iniciativa plantejada a través de multitud de blogs el dia 7 d’octubre (com a exemple, el post de GenCiencia). Aquell mateix dia, Garmendia s’esforçava a explicar que tot i les retallades es mantenien aspectes fonamentals de la inversió per a la recerca: tots els programes ja iniciats continuaran tenint finançament (però no se’n posaran de nous en marxa), es redueixen les despeses “no-essencials” (material, viatges… tot i que no sé fins a quin punt són supèrflues) però es mantenen les beques i contractes als mateixos nivells, etc. Tot i aquests arguments, ella mateixa va acabar reconeixent que els Pressupostos no la satisfeien, i que realment es destinaven menys diners a la recerca. Ho podeu llegir en entrevistes tant a La Vanguardia com a El País (aquesta última és especialment embolicada).

Tot i els esforços de Garmendia i de la ministra d’Economia Salgado, que va afirmar a més que es compensaria part del descens de la inversió a través de la nova Llei d’Economia Sostenible (com explica La Vanguardia), les queixes no s’han aturat. Investigadors de tots els nivells han parlat de la qüestió: des de l’elit de la ciència espanyola (aquesta notícia de El Mundo cita les raons de gent tan destacada com Ignacio Cirac), fins a 2.700 investigadors espanyols “de base” de diversos centres de tot el món que han signat un manifest de protesta (com podem llegir a Público). Tots han fet sentir la seva veu per oposar-se a aquest canvi en la política del Govern espanyol. Per tots ha estat una decepció que, després d’haver pràcticament doblat la inversió en ciència durant els darrers 5 anys (com també reccorda Guinovart en el seu article), l’executiu de Zapatero hagi frenat aquesta aposta precisament en aquest moment de dificultat.

I és que aquesta és justament la raó principal per oposar-se a la retallada:

Davant d’una situació econòmica complicada, que planteja els reptes de buscar nous camins per a l’economia, la inversió en Ciència, en innovació, en noves idees, és la que pot donar més beneficis a llarg termini.

PS: Podeu adherir-vos al manifest en aquest enllaç, sobretot si esteu en algun dels centres afectats per la retallada. Entre tots potser encara podem impedir-la!

6 comentaris

Filed under Política, Recerca

La reforma sanitària als Estats Units – L’ensopegada d’Obama

La notícia

Aquest títol, manllevat del blog de l’Antoni Bassas des de Washington, transmet molt bé la idea dels problemes que Barack Obama està tenint per posar en marxa un dels seus projectes estrella: una reforma sanitària que garanteixi la cobertura d’un sistema públic de salut a tota la població dels EUA que no pot pagar-se una assegurança privada. Obama ha arribat a qualificar la reforma d’”obligació moral” en el seu darrer missatge setmanal. Les notícies al voltant d’aquesta qüestió són habituals als diaris nord-americans (dos especials del New York Times i el Washington Post), i diumenge també se’n feia ressò El País.

Obama planeja reformar la sanitat. Font: Washington Post

Obama planeja reformar la sanitat. Font: Washington Post

Aquesta reforma és imprescindible per intentar arreglar un sistema que no funciona. Un 15% de la població dels EUA no té cap tipus de cobertura sanitària, tot i que les despeses en sanitat del país són les més elevades del món. Aquestes es deuen fonamentalment als programes Medicare i Medicaid—gestionats per empreses privades, les quals després passen la factura al govern—que proporcionen cobertura als majors de 65 anys i a persones en risc d’exclusió social. La proposta de reforma es basa, en essència, en la creació d’una mútua asseguradora pública, que pugui cobrir les necessitats sanitàries dels ciutadans dels EUA d’una manera similar a la nostra Seguretat Social.

Actualment la majoria dels nord-americans estan coberts per l’assegurança mèdica privada de l’empresa on treballen, en cas que aquesta en tingui. De fet, la cobertura sanitària oferta per l’empresa és un dels factors més valorats pels treballadors a l’hora de negociar els seus contractes. Així, part del seu sou es destina al pagament d’aquesta cobertura, com el nostre va a parar en part a la Seguretat Social. És evident, però, que aquesta cobertura no arriba a tothom. En primer lloc, perquè molts no poden pagar-se-la (o destinen aquests diners a altres necessitats més urgents), i en segon lloc perquè no es cobreix a aquells que ja estan malalts (és el que es coneix com la ‘condició preexistent’). I el que és pitjor: en alguns casos de malaltia greu, les asseguradores es neguen a pagar, i el malalt i la seva família s’arruïnen per intentar fer front a les despeses enormes de certs tractaments.

La idea de crear una mútua pública que competeixi amb les asseguradores privades ha provocat una forta oposició per part d’aquestes, que veuen amenaçats els seus beneficis. Com és lògic, també els Republicans han plantejat batalla al pla d’Obama, i fins i tot alguns ho veuen com la oportunitat per inflingir-li una derrota que es converteixi “en el seu Waterloo” i el deixi clarament debilitat. De moment, la seva popularitat ja se n’ha vist afectada.

Un dels anuncis pagats pel National Republican Committee sobre el projecte de reforma sanitària

I és que entre la gent del carrer hi ha també una clara negativa a acceptar aquests canvis, potser a causa de la confusió sobre el que poden suposar. Per fer-hi front, la Casa Blanca s’està esforçant a explicar la realitat sobre la reforma sanitària que planteja per tots els mitjans, inclosa aquesta web, titulada Reality Check (també disponible en castellà com La Realidad). Obama mateix està responent els dubtes dels ciutadans en diverses reunions públiques. Els malentesos es deuen sobretot a les campanyes publicitàries pagades pels que s’oposen al pla presidencial. Aquestes campanyes, de les quals podeu veure un exemple més amunt, han dut alguns a pensar que hauran de renunciar a la seva cobertura actual o al metge que els atén en aquest moment. Una altra de les polèmiques aparegudes recentment fa referència a la reducció de les atencions a malalts terminals, als quals es deixaria de proporcionar tractaments considerats massa cars per l’Administració, afavorint l’eutanàsia.

Parlem-ne

Amb els nostres ulls d’europeus acostumats a la cobertura sanitària pública universal (amb tots els seus defectes i virtuts), el debat a Estats Units resulta com a mínim sorprenent, per no dir una altra cosa. És obvi que per a nosaltres la possibilitat que els governs, representants de l’estat del benestar, no ens ofereixin atenció mèdica és incomprensible. Però per a la mentalitat tradicional nord-americana del self-made man (o la self-made woman) el més lògic és que aquell que vulgui una bona cobertura sanitària treballi tant com calgui per pagar-se-la. Aquest és el primer gran obstacle amb el qual es troba Obama: intentar fer canviar la mentalitat de tot un poble.

Obama defensa el seu pla en una reunió pública. Font: 3/24

Obama defensa el seu pla en una reunió pública. Font: 3/24 (click per veure el vídeo original)

Els Demòcrates favorables a la reforma han topat també amb el mur de la ideologia. Se’ls ha acusat repetidament de socialistes (mireu-vos els comentaris d’aquest vídeo, un dels molts que hi ha a Youtube sobre la qüestió) i això, als Estats Units, és un dels pitjors pecats imaginables. L’argumentari en aquest cas passa per dos aspectes fonamentals:

  • Com pot l’Estat immisqüir-se en el dret ‘sagrat’ dels seus ciutadans de triar el metge i els tractaments que vulguin? D’acord amb el pensament tradicional dels americans, només ells poden decidir qui i com els tracta, ja que per això han pagat la cobertura amb els diners de la seva butxaca.
  • L’entrada del Govern en el “negoci” de les asseguradores suposa la desaparició del lliure mercat en el sector. Segons els conservadors i el lobby de les asseguradores, la mútua estatal competirà amb avantatge gràcies als recursos il·limitats que aporti el Govern amb els diners de tots els contribuents.

Hi ha un darrer aspecte que suposa una clara dificultat per a la implantació d’aquest pla: els diners que s’hi hauran d’invertir. La creació de la mútua pública i el cost que suposarà l’adaptació dels serveis sanitaris implicarà la injecció d’una suma important de diners de l’Estat i, posteriorment i a través de la cotització, dels ciutadans. Aquest factor, que ja és prou important per ell mateix, guanya més pes encara en el context actual de crisi. La principal defensa dels reformistes en aquest aspecte és que, amb aquest pla, s’aconseguirà millorar la sanitat preventiva, el que permetrà reduir les grans despeses del Medicare i el Medicaid.

Aquest post és només un resum de la situació que es viu ara que s’ha plantejat un dels grans “projectes Obama”. Tot i ser llarg, només planteja algunes de les notícies que s’han generat i de les qüestions que s’han obert als Estats Units. Hi ha molts matisos, valoracions, canvis de posició… que no he pogut recollir. Espero, però, que us resulti útil per fer-vos una idea de la situació.

Què en penseu vosaltres? Com veieu la qüestió? Sé que resulta força difícil, però intenteu posar-vos en el lloc de l’americà mitjà. És un insolidari? És un egoista? El sistema dóna una cobertura a qui no se l’ha guanyat? Aquest argument també l’hem sentit aquí en referència als sense-papers que la Seguretat Social ha d’atendre. Us sembla que en llocs com Madrid es tendeix a una reforma inversa, amb una progressiva privatització de la sanitat pública? Us agrairé molt les opinions i noves fonts d’informació que em pugueu aportar.

PS: Ja hi ha hagut altres intents de reforma sanitària als Estats Units, amb presidents com Roosevelt, Nixon, Carter i Clinton (la seva dona era la principal defensora del canvi), que mai van aconseguir tirar endavant. El tema també l’ha tocat amb el seu to habitual Michael Moore, al seu documental Sicko, del qual teniu el tràiler aquí.

Afegit el 26/08/09: Us deixo l’enllaç a una altra entrada de La primera esmena de l’Antoni Bassas, on hi ha diversos comentaris de gent d’aquí que viu allà, i aporta una altra visió.

7 comentaris

Filed under Notícies, Política