Category Archives: Lectures

Pere Estupinyà — El lladre de cervells

Ja fa uns quants mesos que aquest llibre està disponible a les llibreries, tant en la seva versió castellana (la que jo he llegit, i que ens va arribar primer, editada per Debate), com en la catalana (editada per La Magrana). No tinc cap dubte que ha estat tot un èxit i, en cas contrari, és que aquest món no gira del tot rodó.

I és que el que en Pere Estupinyà ens ofereix en aquest llibre és una molt bona mostra dels motius pels quals molts li tenim una sana enveja. Químic i bioquímic, periodista científic, col·laborador de diversos mitjans de comunicació (començant pels seus Apuntes científicos desde el MIT de la comunitat blogaire de El País), guionista i editor del “Redes” de fa uns anys… i afortunat / esforçat receptor d’una beca Knight per passar-se un any a l’estat amb més universitats per metre quadrat (Massachusets), i concretament al MIT i la Universitat de Harvard. Aquí sí que l’enveja es desferma del tot: es va passar tot un any xerrant amb alguns dels millors científics del món, visitant i experimentant als seus laboratoris, picotejant una mica d’aquí i d’allà… i encara continua allà, als Estats Units, amb contactes privilegiats. Qui no voldria ser ell?

L'afortunat lladre, Pere Estupinyà

Gràcies a aquest accés tan directe a les fonts, podem fer un viatge per gran varietat de camps de la ciència guiats per aquells que hi han fet—i hi continuen fent—algunes de les aportacions més brillants. Aquí es parla de tot: biologia, neurociències, astrofísica, química, viatges espacials… i de política i economia, perquè també són interdependents amb la ciència.

Em resulta difícil explicar-vos de què va el llibre. En bona part perquè m’he adonat que, des que me’l vaig llegir, m’he anat oblidant de moltes coses, i per tant el més recomanable és que el torni a llegir ben aviat. Sí que us puc dir, però, que l’autor ens transmet totalment la visió privilegiada de la que ell va gaudir a Cambridge. Amb un estil planer, gens farragós, que no et refrega a cada moment que ell ha compartit molts moments amb guanyadors (actuals i futurs) del Nobel, Estupinyà s’obre la gavardina i ens ensenya tot el mostrari dels seus coneixements “robats. I, si bé potser no és cert del tot—perquè els científics tot sovint són molt gelosos de les seves decobertes—, acabes amb la sensació que aquest lladre ha pogut triar el que es volia endur de cada habitació tranquil·lament.

Una portada no pot ser més clara: feu-ne cas i llegiu les confessions dels seus cops

Tot i això, el llibre no són només explicacions fantàstiques de la feina d’aquests científics. Aquest assaig també té, i en bones dosis, moltes històries personals de l’autor. Aquesta és l’eina que tot sovint fa servir per introduir la seva opinió; una opinió, subjectiva per definició, fonamentada tant com pot en l’objectivitat científica. Per exemple, hi ha una postura molt clara respecte a les pseudociències (no se’ls ha de “donar bola”). Però també hi ha opinions que han variat amb el pas del temps (vegeu el cas dels viatges tripulats a l’espai), o algun cas on la posició encara no s’ha definit del tot perquè hi ha arguments a favor de totes les postures (quina és la millor manera d’ajudar els més pobres, invertint-hi enormes quantitats de diners o afavorint un autèntic lliure mercat?).

La principal pega que li veig a aquesta recopilació de coneixements privilegiats és que et deixa amb gana. Justament quan es comença a posar més interessant, quan tens la sensació que t’estàs endinsant—per fi!—ens els secrets més ben guardats, justament llavors… s’acaba el capítol i toca canviar de tema. Si en vols saber alguna cosa més, vés a Internet i perd-te pel nou món que se t’acaba d’obrir al davant. I això passa a cada apartat! És clar que, si tenim en compte que això és precisament el que l’autor pretén (com ja ens confessa en la introducció), doncs més que una crítica, és un “Missió acomplerta, Sr. Estupinyà“.

Sigui com sigui, és una lectura d’allò més recomanable. És un molt bon llibre per endur-vos de vacances (segur que molts encara en teniu uns dies, o les feu al setembre per tenir unes condicions immillorables), però també per al dia a dia, perquè és d’aquells que no cal seguir el fil. Si avui et ve de gust llegir sobre cèl·lules mare, tot teu, i si demà prefereixes l’energia fosca, ningú t’impedirà fer el salt a la biologia.

Entre altres històries, el llibre us explicarà els secrets de les "Torres de la Creació" (NASA) i del cuc de 8 caps (P. Estupinyà)

I per acabar-ho de rematar, té dos dels take-home messages més potents que he tingut la sort de trobar darrerament. Dos consells que prometo fer esforços perquè no se me’n vagin mai del cap:

No ens traguem les ulleres de la ciència. La Ciencia ens aporta la millor visió possible (i més en profunditat) del món; per què hi hem de renunciar?

Rascar donde no pica. En poques paraules (i molt certes): no hi ha absolutament res que no sigui interessant. I segurament el més interessant de tot és allà on no t’ho esperaries mai. [Aquí, el mateix Estupinyà us en dirà alguna cosa més]

Si l’autor pretenia deixar els dos missatges ben clars, amb mi ho ha aconseguit. La resta, és accessori… i sempre ho puc tornar a llegir ;-).

I ara us toca a vosaltres. Algú més s’ha llegit el llibre? Quines sensacions us ha deixat? Teniu alguna part preferida? Alguna que us desagradi especialment? Heu captat altres missatges a part dels dos que jo he procurat gravar-me ben clars? Els comentaris són vostres…

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under General, Lectures, Visions

La Vanguardia – Entrevista a Daniel Closa: Ni el frío resfría ni el alcohol combate la resaca: ¡mitos!

La Vanguardia publica una entrevista que val la pena. No es limita a fer-ho avui, ja que normalment les entrevistes de “La Contra”—secció de la qual s’encarreguen Ima Sanchís, Lluís Amiguet i l’admirat Víctor Amela—són, a més d’un bon motiu per començar el diari per darrere, de gran interès i qualitat, incloses aquelles on es parla de ciència amb científics. Però aquesta m’agrada especialment.

M’agrada destacar la d’avui perquè pretén desmuntar mites que tenim instal·lats a la nostra societat amb l’excusa que pretesament han estat “demostrats científicament”. El mal ús de la ciència per enredar és relativament freqüent (tots coneixem prou bé el cas de la famosa PowerBalance). Aquí segurament no estem davant de casos d’estafa ni perillosos, però sí que és curiós com ens creiem algunes “veritats” simplement perquè ens han dit que “la ciencia lo ha dicho” (com es llegeix a l’etiqueta d’Anís del Mono).

El Dr. Daniel Closa, del CSIC

En aquest cas, el biòleg i investigador del CSIC Daniel Closa parla d’aspectes com la inutilitat de prendre vitamina C per prevenir els encostipats o que no apareixen noves canes cada cop que ens en treiem una. Sense estendre’m més, per tal que encara pugueu descobrir més mites, us deixo aquí el text íntegre de l’entrevista. Donat que els links de l’edició digital de la Vanguardia us farien accedir a l’edició de pagament, m’ha semblat millor deixar-vos l’entrevista sencera a la vostra disposició directament al blog. Gaudiu-ne:

Disfrazado de ciencia

El salto del mito al logos, allá por la Grecia antigua, desembocaría en el racionalismo de la ilustración y, acto seguido, en la ciencia. Pero si convertimos la ciencia misma en mito-cambio sacerdote por científico-, comulgaremos con ruedas de molino: mitos que alguien bendijo susurrando que eso “está científicamente demostrado”, y ya no nos molestamos en comprobar, o preferimos cómodamente creer a rebatir. Por eso es de agradecer que un científico duro como Daniel Closa se entretenga en desenmascarar algunos en su libro 100 mites de la ciència (Cossetània). Por cierto, adelanto que la investigación de Closa en regeneración de tejido pulmonar nos reportará pronto una alegría.

Tengo 48 años. Nací en Cornellà y vivo en Barcelona. Soy doctor en Biología, investigador del CSIC y director del grupo de investigación del Institut d´Investigacions Biomèdiques de Barcelona. Estoy casado y tengo dos hijas, Laia (16) y Anna (14). Soy racionalista y ateo.

Ya muerto, ¿seguirán creciéndome uñas y pelo?

Es un mito. Es falso. Tu cadáver se deshidratará, retrayéndose la carne de dedos y cabeza, y por eso uñas y cabellos parecerán más largos…

Una cucharilla en el cuello de una botella de cava destapada ¿conservará el gas?

¡Otro mito! Una vez abierta la botella, su gas escapa. Sólo conservas el gas que queda si vuelves a taparla herméticamente.

En mi nevera tengo una botella con cucharilla…

Adoptamos el mito sobre nuestra propia percepción: preferimos creer a dudar.

Un cactus frente a mi ordenador ¿interceptará sus radiaciones dañinas?

El cactus recibe las mismas radiaciones que usted, no va a librarle de nada.

Si tomo mucha vitamina C, ¿me protejo de resfriados?

La vitamina no se acumula: si no la necesitas, la orinas. La vitamina C es útil en la síntesis del colágeno en las fibras musculares (por eso su carencia provoca escorbuto), nada más. Otro mito: “El frío nos resfría”.

¿Y no?

No: lo que te resfría es un virus. Los virus están siempre alrededor, y felizmente se quedan pegados a nuestras mucosidades, que células ciliadas arrastran, hasta expulsarlas o tragarlas, y así muere el virus. El frío ralentiza a esas ciliadas: ¡eso da más ocasión a los virus para entrar en tus células!

Cárguese otro mito popular.

“La resaca alcohólica se rebaja con más alcohol”: ¡qué excusa! Los metabolitos del alcohol (acetaldehído), intoxicantes, se diluyen en agua: contra resaca, ¡hidratación!

Otro: leí que puedo cocer un huevo con un par de teléfonos móviles…

La longitud de onda de los móviles, además de ser muy inferior a los 2.500 megahercios del microondas, es dispersa, no focalizada. Inténtelo: ¡comerá huevo crudo!

¿Quién urde estos mitos científicos?

El de los móviles fue una broma por internet: su autor, Charlie Ivermee, fue el primer sorprendido por la credulidad de la gente.

Señáleme otra creencia popular.

“Nacen más bebés en luna llena”. He revisado estadísticas: ¡es mentira! Más probable es que aquí nazcan más bebés nueve meses después de una victoria del Barça…

Otro: “Varios planetas alineados provocarán cataclismos en la Tierra”.

El efecto de una alineación de planetas es despreciable, este es un cálculo simple.

Cíteme algún mito muy extendido.

“El agua en un desagüe gira en sentido distinto según estemos en el hemisferio norte o sur”. Funciona para las borrascas, por ser a gran escala. Pero a escala del desagüe de una pila, ¡no!: dependerá de la forma de la pila, de cómo caiga el agua, otros factores…

Desmonte algún otro mito que todavía sea muy popular.

El del hierro de las espinacas.

¡Popeye nos enseñó que sí tenían!

Tras un incremento de anemias entre niños norteamericanos, las autoridades inventaron a Popeye: decidieron que comiese espinacas al ver en un libro que contenían un 0,03% de hierro… ¡Pero era un error de imprenta del libro!: sólo contienen un 0,003%.

¿Qué debería haber comido Popeye para meterse mucho hierro, pues?

Un hígado con perejil. O carnes rojas. O lentejas con arroz.

Señale ahora un mito pintoresco.

Mao afirmó que si todos los chinos saltasen a la vez, ¡alterarían el eje de rotación terrestre! Todos los chinos juntos pesan la diezbillonésima parte del peso de la Tierra: si saltasen a la vez… ¡equivaldría al salto de una mosca sobre un transatlántico!

¿Hay algún mito que resulte peligroso?

Tanto como eso, no…, ¡pero no necesitas beber dos litros de agua al día!: la mayor parte de esa cantidad de agua la ingieres al comer, pues todos los alimentos contienen agua.

“La dieta vegetariana es la más saludable”. ¿Mito o ciencia?

La dieta más sana es… la equilibrada. Así, una dieta omnívora equilibrada es más sana que una dieta vegetariana desequilibrada. Sí es cierto que el vegetariano suele ser más cuidadoso con su dieta…

Más mitos: “Si te arrancas una cana, te salen otras siete”.

Falso: la cana sale cuando le toca salir, y si ves más es porque estás alerta para verlas.

¿Un susto podría encanecerme el pelo?

Un fuerte estrés sí puede provocarte caída súbita de cabellos (alopecia areata difosa),y siendo los pigmentados más débiles que los canosos, caen antes: quedan los canosos, y parecería que la cabellera ha encanecido…

Un implante de silicona ¿puede estallar en un avión en vuelo?

¡Estallarían también botellines de plástico y bolsas de cacahuetes! El cambio de presión en cabina es similar al de una cima del Pirineo, ¡y ahí no estallan pechos de silicona!

O sea, que Ana Obregón puede subir al Aneto tranquila.

Otro mito universal que vengo oyendo desde niño: “Usamos sólo el 10% del cerebro”. ¡En tal caso, ya nos hubiésemos extinguido!

¿Y es falso también que los hombres pensamos en sexo cada siete segundos?

¿Cómo se mide eso? Indemostrable. Aunque sí parece que los hombres piensan más en sexo que las mujeres… ¿Será porque ellas piensan en qué hacer con un óvulo por mes… y nosotros con 600 millones de espermatozoides por semana?

Com heu pogut veure, l’entrevista apareix amb motiu de la publicació del llibre de Closa 100 mites de la ciència (fitxa aquí). Jo encara no el tinc, però no descarto en absolut que aparegui en alguna estanteria de casa aviat.  A més a més, en Daniel Closa ha publicat altres llibres de divulgació i és també blogaire: el podeu trobar (tot i que ara ha fet “parada i fonda”) al seu xafarder Centpeus, un blog que ja tenim al blogroll d’iCIENTIFICats.

I ja que hi som, coneixeu altres “mites científics” que puguin anar a a parar a una segona edició del llibre?

3 comentaris

Filed under General, Lectures

Salvador Macip — Les grans epidèmies modernes [Sant Jordi 2010]

Ja arriba la Diada de Sant Jordi d’aquest 2010. Un dia ideal per sortir al carrer—ja sigui a Barcelona ,amb la Rambla plena a vessar, o a qualsevol altre racó de Catalunya i voltants—i deixar-se endur per l’olor de roses, els cops de colze, a les paradetes de llibres, els autors mediàtics i no tant mediàtics signant llibres… I tot i que demà no és pas l’únic dia de l’any per comprar llibres, aprofiteu-ho, que hi ha descompte!

I justament per celebrar Sant Jordi, reprenc iCIENTIFICats fent-vos una recomanació literària que potser voldreu aprofitar. El cert és que ja fa setmanes que vaig comprar (i devorar, més que llegir) aquest llibre, i que en volia parlar, així que l’excusa de Sant Jordi és ideal. Es tracta de Les grans epidèmies modernes, una obra del científic català instal·lat al Regne Unit Salvador Macip, editada per La Campana, i de la qual us deixo la fitxa aquí mateix.

L'investigador i divulgador Salvador Macip

Macip (que disposa també d’un blog i ha escrit una mica de tot: novel·les, relats…) és llicenciat en Medicina. La seva tasca com a investigador el va portar en primer lloc a Nova York, on va començar a treballar en càncer i mecanismes de mort cel·lular. Aquesta darrera és encara la seva línia de treball preferent, dins del grup propi amb el qual compta actualment a la Universitat de Leicester. Durant aquests anys, s’ha dedicat també a divulgar la ciència, tant la seva tasca com la de molts altres. Les grans epidèmies modernes és, de fet, el seu segon llibre després d’Immortals, sans i perfectes.

La seva feina l’ha portat també a estar en contacte amb investigadors dedicats al món dels microorganismes, que són els grans protagonistes del llibre que us comento avui. De fet, tota la primera part del llibre es dedica a explicar-nos què (o  qui) són els microbis. El primer que es demostra és que són els nostres “companys de viatge“, sense els quals la nostra vida no seria possible. A partir d’aquí, es comença a parlar d’aquells microorganismes que ens fan la vida més complicada amb les malaties que provoquen, la importància de conèixer-los per fer-hi front—i els riscos que pot suposar aquest coneixement—i es repassen una sèrie de malalties amb poca difusió però molt perilloses.

La portada del llibre

La segona part es centra ja pròpiament en les quatre grans epidèmies que han marcat la Humanitat en els darrers temps, i que són la principal preocupació per al futur. Aquest apartat comença amb la grip, recordant les grans pandèmies de 1917-18 i les dels dels anys 60 i 70. Salvador Macip fa també una explicació detallada del brot de grip A H1N1 que ens ha afectat aquest hivern, com s’ha gestionat i es posiciona (com jo mateix) a favor de les decisions preses per l’OMS, tot i remarcar la necessitat d’aprendre dels errors comesos. Després d’aquest capítol tan extens (i oportú), passem a llegir sobre la SIDA, la gran pandèmia de finals del segle XX i que encara marca i marcarà moltes vides durant el XXI, tot i que gairebé l’haguem oblidat al Primer Món. Per últim, els dos capítols més breus però no per això menys interessants, es centren en la tuberculosi (el recent auge de la qual va justament associat a la SIDA) i la malària (un més dels grans mals de l’Àfrica, que a més se’ns pot apropar bastant amb les noves condicions climàtiques).

En resum, es tracta d’un llibre molt entretingut i que es llegeix a gran velocitat. Això no evita, però, que l’autor expliqui clarament la importància de conèixer bé els microorganismes i les malalties que alguns d’ells poden causar. I ho fa amb rigor i una molt bona documentació, facilitant-nos també eines perquè puguem ampliar la informació a Internet. I a més a més, gràcies en bona part a la repercussió actual de la grip (ara s’ha complert un any de l’inici de la nova pandèmia a Mèxic), tenim una peça d’actualitat a les mans. Què més se li pot demanar a un llibre del Sant Jordi 2010?

Bona Diada a tots!

PD: Més recomanacions, per exemple, al blog fonamental del Javier del Campo. Us deixo aquestes perquè són les que tenia més a mà. Si en sabeu més, comenteu-m’ho i les afegiré al post.

2 comentaris

Filed under Biologia, Història de la Ciència, Lectures

Louann Brizendine – El cerebro femenino

Fa ja més de dos anys i mig que aquest llibre em va caure a les mans. Un bon amic, amb el qual sovint fem broma sobre les dificultats que tenim a vegades per entendre les dones—i no us parlo de les dificultats d’elles per entendre’ns a nosaltres!—, me’l va regalar en pensar que seria una bona eina per avançar en la solució dels nostres “problemes”. Permeteu-me, doncs, que comparteixi els mèrits (i demèrits) d’aquest post amb ell: Gràcies, Gerard!

Després d’aquest temps, finalment he pogut dedicar part d’aquestes tres darreres setmanes a llegir-lo. Val a dir que, en començar-lo, em vaig sentir una mica atacat com a home i em va assaltar la temptació de tornar-lo a la prestatgeria. Vaig aconseguir, però, oblidar-me de susceptibilitats i dominar la meva masculinitat ofesa, i passar de les primeres pàgines. Un cop aconseguit això, el llibre va resultar una lectura agradable i curiosa.

La portada de l'edició espanyola del llibre

Plantejat com un viatge al llarg de la vida de la dona, el text de Louann Brizendine (Wiki, en anglès, i pàgina oficial) ens explica com canvia el cervell femení durant tots aquests anys. Comença abans del naixement, detallant les principals diferències que ja a l’úter matern marquen els cervells d’homes i dones, i arriba fins a l’època posterior a la menopausa. Entremig, para una atenció especial a les èpoques que marquen clarament la vida d’una dona, com són la pubertat i els embarassos. No s’oblida tampoc de detallar-nos què passa al cap d’una dona quan s’enamora, com canvia el seu cervell al llarg del cicle menstrual i quins efectes hi té el sexe.

Tot el text gira al voltant de les hormones i dels seus efectes al cervell. És evident que les hormones no afecten només el cervell femení, però sí que es cert que pateixen moltes més “tempestes” hormonals al llarg dels anys que no pas nosaltres. D’acord amb el que explica Brizendine, els canvis induïts per les hormones s’inicien durant el desenvolupament embrionari: l’explosió de testosterona que es dóna als fetus masculins provoca la mort de moltes neurones pròpies dels circuits cerebrals de comunicació. A partir d’aquestes diferències de partida, que l’autora il·lustra dient que aquests circuits són com autopistes de 8 carrils en les noies i com una carretera comarcal en els “poc comunicatius” homes, el funcionament dels cervells masculí i femení divergeix ja per sempre.

Louann Brizendine, l'autora del llibre

Des d’aquest moment, el cervell de les dones anirà canviant a mesura que es vegi sotmès a les tempestes que abans comentàvem: una pubertat en què es comencen a produir estrògen i progesterona en gran quantitat, un cicle menstrual regit pels pics de totes dues hormones (que determinen els canvis d’humor habituals), un enamorament apassionat guiat per l’oxitocina, la complicada interacció entre el sistema endocrí de mare i fill a l’embaràs… Totes aquestes modificacions expliquen la manera de ser de les dones: determinen el major creixement de determinades zones del cervell, afecten les emocions i la manera de reaccionar-hi, i marquen la manera com les dones estableixen les relacions socials. El llibre explica també com tots aquests mecanismes s’han anat establint i afinant durant l’evolució, fonamentalment amb un gran objectiu: garantir la supervivència dels fills.

Com ja he dit, el llibre ha estat una lectura curiosa i amena: està ben escrit, no es fa pesat, i les explicacions que planteja semblen prou aplicables al dia a dia. Tots sabem que homes i dones actuem de manera diferent, sovint fins i tot sembla que pensem de maneres diferents. Tot i això, cal dir que el contingut és discutible… i discutit. Tal i com podeu veure a l’article de la Wikipedia sobre el llibre, el dedicat a l’autora de més amunt, o en aquest altre enllaç, hi ha força crítics que afirmen que al llibre li manca rigor científic. Alguns consideren que certes afirmacions, entre les quals les més impactants com les referides a la loquacitat extrema de les dones, no estan documentades ni recollides en cap text sòlid. Es critica també àmpliament que Brizendine tregui conclusions extremes, i aplicades a tota la població femenina o masculina, de mitjanes de corbes estadístiques amb un gran solapament. Per últim, no falten els qui pensen que el llibre simplement contribueix a reforçar alguns tòpics de la guerra de sexes.

Per la meva banda, i he trobat també alguns arguments en aquest sentit a Internet, penso que Brizendine peca d’una simplificació excessiva en reduir el que passa al cervell femení simplement a la química. És evident que aquesta és la base orgànica sobre la qual s’han construït la nostra consciència, emocions i caràcter, i que no ens n’hem d’oblidar. En paral·lel, però, no es pot obviar l’efecte que l’entorn i la cultura tenen a l’hora de definir-nos, i que en bona part actualment redueixen les diferències purament orgàniques. Quan tracta aquestes qüestions al llibre, l’autora les acaba portant sempre al regne de les hormones i els neurotransmissors, de nou transmetent-nos la idea que el cervell femení es defineix només a través de les seves interaccions. És probable que l’autora es limiti a aquests aspectes perquè són els que més domina (és fundadora de la Women’s Mood and Hormone Clinic, Clínica de l’Humor i les Hormones Femenins), però llavors potser caldria haver titulat el llibre “Las hormonas del cerebro femenino“. És clar que així perdria una mica de ganxo comercial…

En tot cas, una lectura prou interessant, i que aviat es podrà complementar amb l’homòleg masculí. Probablement no us solucionarà la majoria de discussions de parella, però als homes us servirà per comprovar que—per més que ho intenteu—les hormones sempre us guanyaran la partida. En fi, com a mínim sabem a què ens enfrontem.

El llibre l’edita en castellà RBA, i aquí en podeu trobar la fitxa.

PD: Si voleu complementar o iniciar els vostres estudis de “feminologia” i guerra de sexes, no dubteu a fer un cop d’ull al Sexes en guerra de TV3 (web). Aquest programa, que fa poc que s’ha acabat, tracta el tema de manera més àmplia i desenfadada. Amb l’ajuda de 80 voluntaris, és ideal per entendre (o desmuntar d’una vegada per totes) tots els tòpics de les diferències home-dona. I ja em direu quin resultat treieu al seu test…

4 comentaris

Filed under Biologia, Lectures, Medicina, Recerca

Congratulations, Mr. Darwin! [inclou VdlS]

És un hàbit meu el de felicitar amb retard la gent pel seu aniversari. Com no podia ser d’una altra manera, aquest cop també arribo tard per celebrar els 150 anys de l’obra més important de la Biologia: L’Origen de les Espècies, de Charles R. Darwin (1809-1882). Ahir, 24 de novembre, es va complir l’aniversari de la primera edició d’aquest text fonamental (titulat originalment On THE ORIGIN OF SPECIES by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life).

Portada de la primera edició de "L'Origen de les Espècies" (1859)

A alguns els pot semblar exagerada la meva afirmació, però crec sincerament que la Biologia moderna NO ES POT ENTENDRE sense l’opus maxima de Darwin. Fa ja un temps que m’interessa terriblement tot el que envolta el naixement de la Teoria de l’Evolució per Selecció Natural, i justament és perquè crec sincerament que va ser una REVOLUCIÓ. Ho va ser per a la pròpia Biologia, una ciència que a mitjans del segle XIX probablement no gaudia del seu millor moment, perquè la Geologia era “la gran moda” de l’època. Des d’aquell moment disposava d’un paradigma nou sobre el qual construir tot el coneixement que ens ha portat on som. Però ho va ser també per al pensament i la filosofia en general, que es trobaven de sobte amb una teoria que implicava situar l’home al mateix nivell que qualsevol altre ésser viu. Si això no era una revolució social, ja m’explicareu on en podem trobar un exemple millor…

El Beagle davant de les costes de la Terra del Foc

La publicació de L’Origen de les Espècies és una història curiosa i interessant com poques. Com tots sabeu, es va començar a gestar arrel del viatge del HMS Beagle al voltant del món (27/12/1831 – 2/10/1836), en una expedició originalment pensada per a completar la cartografia de Sud-amèrica. El capità del vaixell en aquest viatge, i principal responsable que Darwin s’embarqués i pugués madurar la seva teoria, va ser Robert FitzRoy (1805-1865) [biografia en castellà a la Wiki]. Amb el pas dels anys, l’enfrontament entre els dos homes s’ha convertit en una metàfora de l’enfrontament de la nova visió del món que sorgia amb Darwin i la visió més conservadora de l’Anglaterra victoriana. Si voleu saber més coses  sobre el navili i el seu comandant (el primer gran meteoròleg, mai prou reconegut), us recomano Hacia los confines del mundo de Harry Thompson (títol original: This thing of Darkness), publicat aquí per Salamandra [fitxa].

A.R.Wallace (1823-1913), en una imatge de 1862

Després d’aquest viatge, però, Darwin va trigar encara vora 25 anys abans de fer el pas de publicar el seu treball. Les raons d’aquest retard són moltes i molt profundes. Totes elles, però, comparteixen una mateixa base: la por a com seria rebut el text. Darwin era perfectament conscient de les implicacions filosòfiques de les seves idees, del terratrèmol ideològic que podia suscitar. Sabia que el que ell afirmava eliminava Déu de l’equació. Tot i que Darwin havia perdut la fe en morir la seva filla gran, la seva dona temia la seva condemnació eterna i no volia passar l’eternitat lluny de l’home que estimava. Tot i aquesta por, Darwin no podia deixar de publicar l’obra de tota una vida. Però ho havia de fer bé, havia de ser meticulós i aportar totes les proves que fessin fermament creïble la seva teoria revolucionària. I tot i així, no va ser fins que va entrar en escena Alfred Russell Wallace [Wiki] que Darwin es va decidir finalment a fer públic L’Origen. El jove naturalista va preguntar per carta a Darwin la seva opinió sobre una teoria evolutiva que havia elaborat a Malàisia, fet que va portar Darwin a donar el pas definitiu el 1859. La pel·licula Creation (m’encanta la ironia anglesa ;-)) [tràiler aquí, es va estrenar el 25 de setembre al Regne Unit] sembla que dona una visió clara de tots els dubtes de Darwin.

Des de 1859, la pròpia teoria de l’evolució ha anat evolucionant. Les aportacions de la Genètica, a través de les lleis de Mendel, van ser fonamentals des d’un primer moment per construir la Síntesi Neodarwinista, el paradigma actual de la teoria. A partir d’aquí, s’han anat construint diverses variants que han enriquit la idea primigènia (el neutralisme, l’equilibri puntuat, el gradualisme…) que encara susciten un debat intens entre els biòlegs. A més a més, la teoria ha trobat aplicacions en camps molt diversos, com l’economia o la sociologia, i ha donat lloc també a fenòmens perversos com el darwinisme social, fortament emparentat amb el racisme.

Queden, és clar, moltes coses per explicar al voltant de l’obra i del seu autor. No obstant, com que us he promès una nova entrega del Vídeo de la Setmana, potser és millor que busqueu les explicacions en el seu contingut:

Si no funciona, el teniu a Youtube. Es tracta d’un reportatge del Redes de l’Eduard Punset on s’expliquen molt clarament els fonaments de la Selecció Natural. Hi ha tres elements fonamentals per entendre-la, que van ser els que van acabar portant Darwin a una “revelació”:

  1. Temps: la diversitat actual de la vida s’ha aconseguit amb el pas de molts anys.
  2. Superpoblació: hi ha més individus que recursos per mantenir-los.
  3. Variabilitat: les diferències entre els individus són la base per a l’acció de la selecció.

Moneda de 2 lliures commemorativa de l'Any Darwin.

I ja no m’allargo més. Estic convençut que escriuré molt més sobre evolució, però per avui ja n’hi ha ben bé prou. Per acabar, us deixo només uns quants enllaços sobre l’Any Darwin, que hem celebrat tot el 2009 perquè coincidien l’aniversari de L’Origen i el bicentenari de Darwin:

PS: Reconec, amb certa vergonya, que L’Origen és una lectura que tinc pendent. De tota manera, i encara que alguns afirmin que és un llibre avorrit, procuraré llegir-lo ben aviat. Si algú es decideix a acompanyar-me en aquest viatge, podeu descarregar-ne el pdf en castellà des d’aquest enllaç (cal registrar-se, però és gratuït).

Deixa un comentari

Filed under Biologia, Història de la Ciència, Lectures, Vídeo de la Setmana (VdlS)

Canvi climàtic: més enllà de Kyoto

Si aneu al quiosc i teniu 6 € que no sabeu ben bé com gastar, permeteu-me que us faci una recomanació: compreu-vos el Vanguardia Dossier d’aquest trimestre (número 39, octubre-desembre 2009). Es titula Cambio Climático – El Reto de la Humanidad, i contè una sèrie d’articles d’allò més interessants escrits per diversos experts en el clima, les polítiques ambientals o el sector energètic.

Portada_VD

Portada del Vanguardia Dossier sobre canvi climàtic

L’aparició d’aquesta monografia és un bon reflex de l’interès que suscita el canvi del clima a conseqüència de l’escalfament global a la societat. Els textos que conté tracten en profunditat temes relacionats amb la ciència que estudia el fenomen i les seves conseqüències (Cambio climático debido a los gases de efecto invernadero: ¿cuánto tiempo nos queda?), la política (¿Quién puede salvar nuestro mundo asediado?, o un altre del qual us parlaré en detall més endavant: La cumbre de Copenhague) o l’economia (amb articles dedicats a El negocio del clima o El cambio climático y los pobres). A més a més dels autors que defensen la necessitat d’actuar per frenar el canvi i evitar mals majors, també hi ha lloc per als escèptics: Richard Lindzen, catedràtic del MIT, planteja a Contra las iniciativas precipitadas la visió oposada i afirma que no sabem tota la veritat que hi ha darrera del moviment anti-canvi climàtic. Dóna uns arguments prou interessants, potser per poc habituals, però no m’ha fet canviar d’idea respecte a la necessitat d’actuar.

A banda de tot això, a les pàgines finals ofereix un bon recull de llibres, pel·lícules i llocs web que ens poden servir per aconseguir una visió més àmplia (i a vegades lúdica) del canvi climàtic.

Per altra banda, avui també volia parlar del tema perquè aquests dies Barcelona apareix a televisions, ràdios i resta de mitjans com la ciutat clau per decidir el futur de les polítiques per fer front al canvi climàtic. Com a exemple, veieu què tenen a dir sobre la qüestió diaris com ADN o El País, o el portal 3cat24 (aquí podeu veure el vídeo de la notícia). També TVE i El Periódico s’han fet ressò d’algunes de les accions que han tingut lloc a la ciutat per exigir al líders polítics una solució al problema. A més de Greenpeace, el moviment El clima no està en venda! ha estat especialment actiu aquests dies a Barcelona, a més de dur a terme una gran campanya a la xarxa (veieu-ne el blog o el grup de Facebook, al qual podeu unir-vos lliurement).

CanviClim_SaFa

Greenpeace pretenia cridar l'atenció dels assitents a la reunió de Barcelona amb aquesta pancarta a les obres de la Sagrada Família. Font: El Mundo

Aquesta cimera, organitzada per l’ONU i amb participació del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, ha reunit uns 4.000 delegats de més de 180 països al recinte de Gran Via de la Fira de Barcelona. Si us interessa saber quines són les qüestions que s’han tractat durant aquests cinc dies (del 2 al 6 de novembre) podeu accedir al seu web oficial (Barcelona Climate Change Talks 2009).

cop15

Logotip de la COP15, que es celebrarà entre el 7 i el 18 de desembre a la capital de Dinamarca

Parlem ara del perquè de la importància d’aquesta trobada. Com haureu pogut veure si heu entrat en els diversos enllaços de més amunt, la cimera barcelonina és la darrera vegada que els delegats d’aquests 181 països s’asseuran conjuntament per preparar la reunió de Copenhague sobre el canvi climàtic. Aquesta trobada a la capital danesa no és una reunió qualsevol, però: es tracta de la COP 15, és a dir, la quinzena reunió de la Conferència de les Parts, l’òrgan de govern de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC). Aquest organisme és el responsable de les decisions que l’ONU sobre la qüestió, i això inclou—per posar només un exemple—el Protocol de Kyoto, acordat a la COP3. Una vegada a l’any, els Estats membres de l’ONU es troben per tal d’intentar acordar polítiques conjuntes que permetin frenar l’escalfament global. Aquestes reunions són l’única eina per tal d’aprovar el grans acords de l’UNFCCC.

Tal com us he comentat abans, el Vanguardia Dossier tracta específicament la reunió de COP15, de la qual aquí teniu el web oficial en castellà. Miquel Muñoz Cabré, investigador  a Boston i membre del Grup d’Experts del Canvi Climàtic de Catalunya, explica la importància de Copenhague en un article molt amè i detallat titulat justament La cumbre de Copenhague. El text de Muñoz Cabré posa sobre la taula els mecanismes de funcionament de l’UNFCCC (els que us explicava al paràgraf anterior) i com aquests fan que Copenhague es percebi com l’última gran oportunitat per fer front al canvi climàtic. A banda, explica també quins són els punts més importants que es tractaran el proper desembre a la capital danesa.

Al seu text, Muñoz Cabré parla de quatre paraules essencials per entendre Copenhague i la importància dels resultats d’aquesta reunió: procés, 2012, mercats i Bush.

procesoLa rellevància del PROCÉS radica en el fet que les COP són fonamentals per a les decisions de l’ONU sobre canvi climàtic. Curiosament, l’UNFCCC no té aprovades unes regles de votació, de manera que tots els participants han d’estar a favor d’una determinada resolució per tal que aquesta pugui entrar en vigor. A la pràctica, això vol dir que qualsevol país pot anar allargant les negociacions. I per si amb això no n’hi hagués prou, programes com el de Kyoto necessiten el suport mínim i l’aprovació d’un nombre gran d’estats, ja que d’una altra manera tampoc tindrien cap sentit. Així, des de l’acceptació a la COP corresponent (en aquest cas, la de 1997) fins la seva aplicació efectiva poden passar anys: el Protocol de Kyoto s’aplica “de veritat” des de 2005, quan Rússia es va avenir a signar-lo. S’ha calculat que el mínim de temps que ha de passar entre l’aprovació i l’aplicació d’aquests acords és de 2 anys, donat que cada país els ha d’aprovar internament amb els seus mecanismes: parlamentaris, decrets…

2012Per tant, tots els acords que es puguin aprovar a finals d’aquest any entrarien en vigor, amb sort, a partir de 2012. Aquest any destaca al “calendari del canvi climàtic” perquè suposa l’entrada en l’era post-Kyoto, donat que els acords que es van subscriure el 1997 a la ciutat japonesa establien els nivells de reducció d’emissions de CO2 que s’havien d’assolir aquest any. Concretament, l’objectiu era que—entre els anys 2008 i 2012—els països del Primer Món rebaixessin un 5% respecte als nivells de 1990 les seves emissions. L’acord per als propers anys (es parla sobretot dels terminis de 2020 i 2050) hauria d’arribar doncs a Copenhague, per tal de no interrompre la feina iniciada.

borsa

Arrel dels acords de reducció d’emissions del Protocol de Kyoto, va nèixer el sistema de MERCATS de CARBONI. Aquests mercats, amb un funcionament similar al de la borsa, permeten la compra-venda de drets d’emissió del CO2. Un exemple de la seva utilitat és la possibilitat que cada cop més línies aèries ofereixen de cancel·lar les nostres emissions quan utilitzem els seus avions. Alguns ho han criticat com una estratègia que permet als països amb més responsabilitat en la contaminació continuar emetent sense límit. Molts, però, es mostren convençuts que aquesta és una bona eina per a la reducció d’emissions. Sigui com sigui, els darrers anys s’ha creat tot un sistema d’agències, assessors, tècnics i entesos en els mercats de carboni. No només això, sinó que s’han generat un coneixement i una experiència que perillen clarament si no hi ha nous compromisos a partir de 2012. Aquest fet, en l’actual context de crisi, té encara més rellevància.

bush_hijoEl darrer aspecte que es remarca en l’article és la desaparició de l’escena política de George W. BUSH. L’entrada en vigor definitiva de Kyoto es va produir després que, a finals de 2004, Rússia ratifiqués la seva participació. Simultàniament, però, tenia lloc la reelecció d’una administració nordamericana clarament hostil a les mesures que es contemplaven. Aquest fet, en el cas d’Estats Units, té una especial importància perquè és el primer emissor mundial, amb un 22% del total. Amb el canvi que va representar l’elecció d’Obama ara fa un any, i la seva actitud més favorable a acceptar Kyoto (tot i la decepció europea d’aquesta setmana a la reunió de Barcelona, que explica per exemple El Mundo), la COP d’aquest any és la millor oportunitat per aconseguir la participació dels EUA en el projecte en aquest moment clau previ a 2012.

L’article continua amb una explicació clara dels punts d’acord que s’haurien d’aconseguir idealment a Copenhague. En funció del que acabi passant realment, es podrà parlar d’èxit o fracàs, o d’un estat intermig que probablement no deixarà content ningú. Tot i que  avui ho deixarem aquí, abans que arribi el 7 de desembre (dia d’inici de la COP15) tornarem a parlar de quins són aquests acords que es busquen, i destacarem quin és el plantejament unitari de la Unió Europea a l’hora d’acudir a la cita de Copenhague. Ben aviat, doncs, iCIENTIFICats tornarà sobre el tema per aclarir els dubtes que encara hi hagi. De moment, si podeu, feu un cop d’ull al Dossier.

5 comentaris

Filed under Canvi climàtic, Lectures, Notícies, Política

Bill Bryson – Una breve historia de casi todo

Bienvenido. Y felicidades. Estoy encantado de que pudieses conseguirlo. Llegar hasta aquí no fue fácil. Lo sé. Y hasta sospecho que algo más difícil de lo que tú crees.

En primer lugar, para que estés ahora aquí, tuvieron que agruparse de algún modo, de una forma compleja y extrañamente servicial, trillones de átomos errantes. Es una disposición tan especializada y tan particular que nunca se ha intentado antes y que sólo existirá esta vez. Durante los próximos muchos años—tenemos esa esperanza—, estas pequeñas partículas participarán sin queja en todos los miles de millones de habilidosass tareass cooperativas necesarias para mantenerte intacto y permitir que experimentes ese estado tan agradable, pero tan a menudo infravalorado, que se llama existencia.

Aquest és l’inici d’un llibre que s’ha de definir senzillament com a apassionant. Es tracta d’Una breve historia de casi todo, de Bill Bryson, un escriptor nascut als Estats Units però que ha desenvolupat la major part de la seva carrera periodística al Regne Unit (sobretot als diaris The Times i The Independent). És un reconegut escriptor de llibres de viatges i sobre la llengua anglesa, amb un estil sempre amè i força divertit, el que afavoreix que la seva lecrura sigui molt agradable. Una breve historia de casi todo no és pas una excepció a aquest fet: el llibre és una perfecta demostració de la curiositat de l’autor per entendre tot el que pugui del món que l’envolta i, al mateix temps, explicar-li de manera clara al seu lector.

La portada del llibre

La portada del llibre

El llibre va arribar a les meves mans com un regal de Nadal (gràcies un altre cop, Anna) fa quatre anys. Des de llavors, l’he llegit sencer dos cops, i puc dir que sempre he après coses que no sabia, me les he mirat d’una altra manera, he recordat alguna dada curiosa però oblidada, i m’he fet un tip de riure amb les excentricitats d’alguns dels genis que han construit el nostre coneixement. Les  seves més de 500 pàgines són un compendi de tot el saber científic que tenim avui en dia, que abarca des del Big Bang fins als inicis de la civilització, i finalment s’aventura a imaginar quin pot ser el futur que li espera a la Humanitat. La idea d’escriure aquesta història, tal i com explica l’autor a la introducció, va sorgir d’un dels seus avorridíssims llibres de text de l’escola. Va intentar llegir-lo des de la primera pàgina, i es va trobar que no li explicava COM es sabia tot allò que explicava. M’imagino que, com a mi, això és exactament el que us passa a molts de vosaltres.

Així doncs, Bryson va decidir passar tres anys de la seva vida llegint, recorrent el món, preguntant als experts… El resultat d’aquests tres anys és un recorregut fascinant per totes les disciplines científiques: el saber adquirit en geologia, biologia, química o física desfila per les pàgines del llibre d’una manera sorprenentment entenedora. El llibre ens explica com (la gran pregunta) hem passat d’un coneixement intuïtiu, esotèric, del món, a la ciència actual. Ens permet veure com cadascuna d’aquestes ciències ha passat per una època daurada (o una successió d’aquestes), que ha permés avançar moltíssim en aquell camp, fins que finalment ha quedat estancada i una altra disciplina li ha pres el lloc de “ciència de moda”. I aquest relleu constant (tot i que una mica injust) és el que ens ha permés arribar on som. Tot això, a més a més, es presenta amanit amb un bon nombre d’anècdotes o curiositats que ens permetrien guanyar bastants formatgets al Trivial. Sabíeu que si tinguéssim el nombre d’Avogadro (6,023 x 10^23) de llaunes de refresc podríem cobrir tot el planeta fins a 230 km d’alçada? Us imaginàveu que tot el Parc Nacional de Yellowstone (amb una superfície de 8983 km quadrats, i situat al NO dels Estats Units) és una enorme caldera volcànica? No us n’explico més, però al llibre podeu aprendre moltes més dades com aquestes.

Aquí us deixo la recomanació, doncs. És un llibre ideal perquè us el regalin, o encara millor, per regalar-lo. Agradarà a tothom, als de lletres i als de ciències. Als literats, perquè aporta realment tota la informació de base científica que moltes vegades fa falta avui en dia, i que potser no van poder disfrutar a l’escola (un dia parlarem d’això…). Als científics, perquè els permetrà conèixer millor tots els camps de la ciència que queden més lluny d’allò que han estudiat directament. La història del nostre coneixement, la nostra història és, com deia abans, apassionant.

Si el llegiu, o l’heu llegit, què en penseu? Us ha agradat? Compartiu la meva opinió? Coneixeu altres llibres similars? Espero comentaris.

El llibre l’edita RBA, i aquí en teniu la fitxa. Em sembla que no està editat en català, però sí que hi ha disponible la versió abreviada Una història realment breu de gairebé tot.

3 comentaris

Filed under General, Lectures