Ja fa uns quants mesos que aquest llibre està disponible a les llibreries, tant en la seva versió castellana (la que jo he llegit, i que ens va arribar primer, editada per Debate), com en la catalana (editada per La Magrana). No tinc cap dubte que ha estat tot un èxit i, en cas contrari, és que aquest món no gira del tot rodó.
I és que el que en Pere Estupinyà ens ofereix en aquest llibre és una molt bona mostra dels motius pels quals molts li tenim una sana enveja. Químic i bioquímic, periodista científic, col·laborador de diversos mitjans de comunicació (començant pels seus Apuntes científicos desde el MIT de la comunitat blogaire de El País), guionista i editor del “Redes” de fa uns anys… i afortunat / esforçat receptor d’una beca Knight per passar-se un any a l’estat amb més universitats per metre quadrat (Massachusets), i concretament al MIT i la Universitat de Harvard. Aquí sí que l’enveja es desferma del tot: es va passar tot un any xerrant amb alguns dels millors científics del món, visitant i experimentant als seus laboratoris, picotejant una mica d’aquí i d’allà… i encara continua allà, als Estats Units, amb contactes privilegiats. Qui no voldria ser ell?
L'afortunat lladre, Pere Estupinyà
Gràcies a aquest accés tan directe a les fonts, podem fer un viatge per gran varietat de camps de la ciència guiats per aquells que hi han fet—i hi continuen fent—algunes de les aportacions més brillants. Aquí es parla de tot: biologia, neurociències, astrofísica, química, viatges espacials… i de política i economia, perquè també són interdependents amb la ciència.
Em resulta difícil explicar-vos de què va el llibre. En bona part perquè m’he adonat que, des que me’l vaig llegir, m’he anat oblidant de moltes coses, i per tant el més recomanable és que el torni a llegir ben aviat. Sí que us puc dir, però, que l’autor ens transmet totalment la visió privilegiada de la que ell va gaudir a Cambridge. Amb un estil planer, gens farragós, que no et refrega a cada moment que ell ha compartit molts moments amb guanyadors (actuals i futurs) del Nobel, Estupinyà s’obre la gavardina i ens ensenya tot el mostrari dels seus coneixements “robats“. I, si bé potser no és cert del tot—perquè els científics tot sovint són molt gelosos de les seves decobertes—, acabes amb la sensació que aquest lladre ha pogut triar el que es volia endur de cada habitació tranquil·lament.
Una portada no pot ser més clara: feu-ne cas i llegiu les confessions dels seus cops
Tot i això, el llibre no són només explicacions fantàstiques de la feina d’aquests científics. Aquest assaig també té, i en bones dosis, moltes històries personals de l’autor. Aquesta és l’eina que tot sovint fa servir per introduir la seva opinió; una opinió, subjectiva per definició, fonamentada tant com pot en l’objectivitat científica. Per exemple, hi ha una postura molt clara respecte a les pseudociències (no se’ls ha de “donar bola”). Però també hi ha opinions que han variat amb el pas del temps (vegeu el cas dels viatges tripulats a l’espai), o algun cas on la posició encara no s’ha definit del tot perquè hi ha arguments a favor de totes les postures (quina és la millor manera d’ajudar els més pobres, invertint-hi enormes quantitats de diners o afavorint un autèntic lliure mercat?).
La principal pega que li veig a aquesta recopilació de coneixements privilegiats és que et deixa amb gana. Justament quan es comença a posar més interessant, quan tens la sensació que t’estàs endinsant—per fi!—ens els secrets més ben guardats, justament llavors… s’acaba el capítol i toca canviar de tema. Si en vols saber alguna cosa més, vés a Internet i perd-te pel nou món que se t’acaba d’obrir al davant. I això passa a cada apartat! És clar que, si tenim en compte que això és precisament el que l’autor pretén (com ja ens confessa en la introducció), doncs més que una crítica, és un “Missió acomplerta, Sr. Estupinyà“.
Sigui com sigui, és una lectura d’allò més recomanable. És un molt bon llibre per endur-vos de vacances (segur que molts encara en teniu uns dies, o les feu al setembre per tenir unes condicions immillorables), però també per al dia a dia, perquè és d’aquells que no cal seguir el fil. Si avui et ve de gust llegir sobre cèl·lules mare, tot teu, i si demà prefereixes l’energia fosca, ningú t’impedirà fer el salt a la biologia.
Entre altres històries, el llibre us explicarà els secrets de les "Torres de la Creació" (NASA) i del cuc de 8 caps (P. Estupinyà)
I per acabar-ho de rematar, té dos dels take-home messages més potents que he tingut la sort de trobar darrerament. Dos consells que prometo fer esforços perquè no se me’n vagin mai del cap:
No ens traguem les ulleres de la ciència. La Ciencia ens aporta la millor visió possible (i més en profunditat) del món; per què hi hem de renunciar?
Rascar donde no pica. En poques paraules (i molt certes): no hi ha absolutament res que no sigui interessant. I segurament el més interessant de tot és allà on no t’ho esperaries mai. [Aquí, el mateix Estupinyà us en dirà alguna cosa més]
Si l’autor pretenia deixar els dos missatges ben clars, amb mi ho ha aconseguit. La resta, és accessori… i sempre ho puc tornar a llegir ;-).
I ara us toca a vosaltres. Algú més s’ha llegit el llibre? Quines sensacions us ha deixat? Teniu alguna part preferida? Alguna que us desagradi especialment? Heu captat altres missatges a part dels dos que jo he procurat gravar-me ben clars? Els comentaris són vostres…
—i els riscos que pot suposar aquest coneixement—i es repassen una sèrie de malalties amb poca difusió però molt perilloses.
La rellevància del PROCÉS radica en el fet que les COP són fonamentals per a les decisions de l’ONU sobre canvi climàtic. Curiosament, l’UNFCCC no té aprovades unes regles de votació, de manera que tots els participants han d’estar a favor d’una determinada resolució per tal que aquesta pugui entrar en vigor. A la pràctica, això vol dir que qualsevol país pot anar allargant les negociacions. I per si amb això no n’hi hagués prou, programes com el de Kyoto necessiten el suport mínim i l’aprovació d’un nombre gran d’estats, ja que d’una altra manera tampoc tindrien cap sentit. Així, des de l’acceptació a la COP corresponent (en aquest cas, la de 1997) fins la seva aplicació efectiva poden passar anys: el Protocol de Kyoto s’aplica “de veritat” des de 2005, quan Rússia es va avenir a signar-lo. S’ha calculat que el mínim de temps que ha de passar entre l’aprovació i l’aplicació d’aquests acords és de 2 anys, donat que cada país els ha d’aprovar internament amb els seus mecanismes: parlamentaris, decrets…
Per tant, tots els acords que es puguin aprovar a finals d’aquest any entrarien en vigor, amb sort, a partir de 2012. Aquest any destaca al “calendari del canvi climàtic” perquè suposa l’entrada en l’era post-Kyoto, donat que els acords que es van subscriure el 1997 a la ciutat japonesa establien els nivells de reducció d’emissions de CO2 que s’havien d’assolir aquest any. Concretament, l’objectiu era que—entre els anys 2008 i 2012—els països del Primer Món rebaixessin un 5% respecte als nivells de 1990 les seves emissions. L’acord per als propers anys (es parla sobretot dels terminis de 2020 i 2050) hauria d’arribar doncs a Copenhague, per tal de no interrompre la feina iniciada.
El darrer aspecte que es remarca en l’article és la desaparició de l’escena política de George W. BUSH. L’entrada en vigor definitiva de Kyoto es va produir després que, a finals de 2004, Rússia ratifiqués la seva participació. Simultàniament, però, tenia lloc la reelecció d’una administració nordamericana clarament hostil a les mesures que es contemplaven. Aquest fet, en el cas d’Estats Units, té una especial importància perquè és el primer emissor mundial, amb un 22% del total. Amb el canvi que va representar l’elecció d’Obama ara fa un any, i la seva actitud més favorable a acceptar Kyoto (tot i la decepció europea d’aquesta setmana a la reunió de Barcelona, que explica per exemple 
iCIENTIFICats 