Salvador Macip — Les grans epidèmies modernes [Sant Jordi 2010]

Ja arriba la Diada de Sant Jordi d’aquest 2010. Un dia ideal per sortir al carrer—ja sigui a Barcelona ,amb la Rambla plena a vessar, o a qualsevol altre racó de Catalunya i voltants—i deixar-se endur per l’olor de roses, els cops de colze, a les paradetes de llibres, els autors mediàtics i no tant mediàtics signant llibres… I tot i que demà no és pas l’únic dia de l’any per comprar llibres, aprofiteu-ho, que hi ha descompte!

I justament per celebrar Sant Jordi, reprenc iCIENTIFICats fent-vos una recomanació literària que potser voldreu aprofitar. El cert és que ja fa setmanes que vaig comprar (i devorar, més que llegir) aquest llibre, i que en volia parlar, així que l’excusa de Sant Jordi és ideal. Es tracta de Les grans epidèmies modernes, una obra del científic català instal·lat al Regne Unit Salvador Macip, editada per La Campana, i de la qual us deixo la fitxa aquí mateix.

L'investigador i divulgador Salvador Macip

Macip (que disposa també d’un blog i ha escrit una mica de tot: novel·les, relats…) és llicenciat en Medicina. La seva tasca com a investigador el va portar en primer lloc a Nova York, on va començar a treballar en càncer i mecanismes de mort cel·lular. Aquesta darrera és encara la seva línia de treball preferent, dins del grup propi amb el qual compta actualment a la Universitat de Leicester. Durant aquests anys, s’ha dedicat també a divulgar la ciència, tant la seva tasca com la de molts altres. Les grans epidèmies modernes és, de fet, el seu segon llibre després d’Immortals, sans i perfectes.

La seva feina l’ha portat també a estar en contacte amb investigadors dedicats al món dels microorganismes, que són els grans protagonistes del llibre que us comento avui. De fet, tota la primera part del llibre es dedica a explicar-nos què (o  qui) són els microbis. El primer que es demostra és que són els nostres “companys de viatge“, sense els quals la nostra vida no seria possible. A partir d’aquí, es comença a parlar d’aquells microorganismes que ens fan la vida més complicada amb les malaties que provoquen, la importància de conèixer-los per fer-hi front—i els riscos que pot suposar aquest coneixement—i es repassen una sèrie de malalties amb poca difusió però molt perilloses.

La portada del llibre

La segona part es centra ja pròpiament en les quatre grans epidèmies que han marcat la Humanitat en els darrers temps, i que són la principal preocupació per al futur. Aquest apartat comença amb la grip, recordant les grans pandèmies de 1917-18 i les dels dels anys 60 i 70. Salvador Macip fa també una explicació detallada del brot de grip A H1N1 que ens ha afectat aquest hivern, com s’ha gestionat i es posiciona (com jo mateix) a favor de les decisions preses per l’OMS, tot i remarcar la necessitat d’aprendre dels errors comesos. Després d’aquest capítol tan extens (i oportú), passem a llegir sobre la SIDA, la gran pandèmia de finals del segle XX i que encara marca i marcarà moltes vides durant el XXI, tot i que gairebé l’haguem oblidat al Primer Món. Per últim, els dos capítols més breus però no per això menys interessants, es centren en la tuberculosi (el recent auge de la qual va justament associat a la SIDA) i la malària (un més dels grans mals de l’Àfrica, que a més se’ns pot apropar bastant amb les noves condicions climàtiques).

En resum, es tracta d’un llibre molt entretingut i que es llegeix a gran velocitat. Això no evita, però, que l’autor expliqui clarament la importància de conèixer bé els microorganismes i les malalties que alguns d’ells poden causar. I ho fa amb rigor i una molt bona documentació, facilitant-nos també eines perquè puguem ampliar la informació a Internet. I a més a més, gràcies en bona part a la repercussió actual de la grip (ara s’ha complert un any de l’inici de la nova pandèmia a Mèxic), tenim una peça d’actualitat a les mans. Què més se li pot demanar a un llibre del Sant Jordi 2010?

Bona Diada a tots!

PD: Més recomanacions, per exemple, al blog fonamental del Javier del Campo. Us deixo aquestes perquè són les que tenia més a mà. Si en sabeu més, comenteu-m’ho i les afegiré al post.

Què ens fa humans? – I. Per començar…

…us recomano la lectura d’aquest article de Público, publicat a principis de 2009, titulat justament ¿Qué nos hace humanos?

I doncs, fet? Fantàstic! Més avall el comentarem, però abans plantegem una mica el perquè d’aquesta sèrie de posts que comença avui.

Què ens fa humans? És un dels grans interrogants que la Ciència intenta respondre. I pel que es veu, alguns lectors d’iCIENTIFICats també volen trobar-hi resposta, tal com demostra aquest comentari de l’Anna. El seu gran problema, i la seva gran virtut, és que és una pregunta molt i molt complexa.

En primer lloc, perquè ens podem plantejar la qüestió a diversos nivells. És clar que podem intentar aclarir quines són les característiques físiques que ens permeten distingir-nos com a humans, però  també quines són les bases genètiques d’aquestes característiques. Ens podem preguntar quines parts del nostre organisme són únicament humanes, però també és lògic que ens interroguem sobre l’origen de la nostra pròpia consciència. És més, fins i tot podem preguntar-nos com aquestes capacitats físiques úniques han donat lloc a un element tan especial com és aquesta consciència, i com unes i altra interaccionen per fer-nos com som.

I en segon lloc, perquè alguns dels sovint considerats trets exclusivament humans potser no ho eren tant en realitat. Amb el pas dels anys, el coneixement que hem adquirit sobre nosaltres mateixos—i sobre el món que ens envolta—ha situat l’espècie humana cada vegada més a prop de la resta d’éssers vius, i més lluny de la posició de superioritat on la situaven la majoria de mitologies tradicionals. El procés que va iniciar-se amb Galileu i Kepler desplaçant la Terra del centre de l’Univers ha avançat una mica més els darrers anys: la seqüenciació del genoma humà el 2000 va demostrar que els éssers humans tenim si fa no fa el mateix nombre de gens que qualsevol altra espècie de mamífers, al voltant de 25.000 o 30.000 (font: Wikipedia, Nature). Aquest nombre es troba força lluny dels 50.000 o 100.000 que alguns especialistes havien predit, i que ens haurien situat en una posició privilegiada com a espècie. Estudis més recents també han demostrat que les nostres proteïnes són pràcticament idèntiques a les dels nostres parents evolutius més propers, els ximpanzés.

Portada del número de Science on va aparèixer el primer esborrany del genoma humà

Aquest darrer aspecte era precisament el punt de partida de l’article de Público. Va ser el primer que vaig llegir en començar a pensar en aquesta sèrie de posts que aniré publicant, i realment és el millor inici possible. Com heu pogut veure, és un bon resum de les respostes que s’han donat fins ara a la pregunta, i com sembla que s’han anat descartant moltes d’aquestes possibles solucions.

L’article mostra que aspectes que semblaven purament humans, com el llenguatge, la fabricació d’eines, o fins i tot la transmissió d’una cultura entre generacions, apareixen també—tot i que sovint només dins del laboratori—entre els ximpanzés. A banda d’això, tot i que el nostre cervell és unes quatre vegades més gran que el d’un ximpanzé, només tenim un 125% més de neurones, el que fa més difícil interpretar les diferències de mida. La resposta es podria trobar en els astròcits, cèl·lules del sistema nerviós que fins ara es creia que servien només com a “suport vital” de les neurones (tot aportant-los nutrients), però encara no s’ha confirmat.

Com ja hem dit abans, aquestes diferències orgàniques i perfectament visibles han de tenir una base a una escala més reduïda, a nivell dels gens. Hem vist ja que la resposta no és una qüestió de quantitat, ja que el nombre de gens als humans és molt similar al d’altres mamífers, i gairebé no difereix del de la resta de simis. Cal pensar, doncs, que és un assumpte de qualitat; però sembla que tampoc així arribem a una resposta satisfactòria: les comparacions gen a gen  revelen una diferència màxima entre els genomes del 5%, mentre que les proteïnes són virtualment idèntiques.

La clau per resoldre l’enigma es pot trobar en un punt intermig. Tal i com apunten els investigadors citats a l’article, la comparació dels genomes en conjunt (no gen a gen) ha demostrat que hi ha un fragment d’ADN, amb una única còpia en humans, que és molt més abundant als ximpanzés i als goril·les. Aquests “gens que es copien i salten“, com els anomenen en l’article, són en realitat transposons o elements mòbils d’ADN (en teniu informació a la Wiki, i una explicació més completa a l’obra de referència Molecular Biology of the Cell, d’Alberts i col·laboradors). Es tracta de seqüències d’ADN, que poden o no contenir gens “que funcionin”, amb la capacitat de replicar-se (copiar-se) i inserir-se (saltar) en altres llocs del genoma. Això a vegades pot provocar mutacions, desplaçaments de la pauta de lectura que s’utilitza per a fabricar proteïnes, etc. amb efectes clarament negatius. També és possible, però, que no tinguin cap efecte en absolut o que—com en aquest cas—puguin modificar lleugerament els nivells de proteïna que es produeixen a partir de gens situats al costat. D’acord amb la hipòtesi que es planteja, la diferència en la “qualitat” (canvis a la seqüència d’ADN) podria causar petites alteracions en la “quantitat” de proteïna, suficients per donar lloc a la “humanitat”.

Aquest transposó només presenta una còpia en humans. Podria ser a l'arrel de la "humanitat". La imatge il·lustra l'article de Público

Tot i que caldran més estudis i més recerca, ja tenim un bon punt de partida per intentar entendre què ens defineix. De fet, avui, no pretenia res més. Durant els propers mesos, sense un periodicitat fixada, a iCIENTIFICats anirem comentant aspectes com la consciència d’un mateix, la cultura, el llenguatge… per veure si ens diuen una mica més qui som. És probable que, quan ens hi posem, parlem de biologia i de química, però també de llengua o filosofia. Bé, tot això és Ciència.

Espero, desitjo, que sigui un tema que us atregui, que us piqui la curiositat, que us porti a plantejar-vos la pregunta i donar-hi les vostres pròpies respostes. Benvinguts a la gran PREGUNTA!

Congratulations, Mr. Darwin! [inclou VdlS]

És un hàbit meu el de felicitar amb retard la gent pel seu aniversari. Com no podia ser d’una altra manera, aquest cop també arribo tard per celebrar els 150 anys de l’obra més important de la Biologia: L’Origen de les Espècies, de Charles R. Darwin (1809-1882). Ahir, 24 de novembre, es va complir l’aniversari de la primera edició d’aquest text fonamental (titulat originalment On THE ORIGIN OF SPECIES by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life).

Portada de la primera edició de "L'Origen de les Espècies" (1859)

A alguns els pot semblar exagerada la meva afirmació, però crec sincerament que la Biologia moderna NO ES POT ENTENDRE sense l’opus maxima de Darwin. Fa ja un temps que m’interessa terriblement tot el que envolta el naixement de la Teoria de l’Evolució per Selecció Natural, i justament és perquè crec sincerament que va ser una REVOLUCIÓ. Ho va ser per a la pròpia Biologia, una ciència que a mitjans del segle XIX probablement no gaudia del seu millor moment, perquè la Geologia era “la gran moda” de l’època. Des d’aquell moment disposava d’un paradigma nou sobre el qual construir tot el coneixement que ens ha portat on som. Però ho va ser també per al pensament i la filosofia en general, que es trobaven de sobte amb una teoria que implicava situar l’home al mateix nivell que qualsevol altre ésser viu. Si això no era una revolució social, ja m’explicareu on en podem trobar un exemple millor…

El Beagle davant de les costes de la Terra del Foc

La publicació de L’Origen de les Espècies és una història curiosa i interessant com poques. Com tots sabeu, es va començar a gestar arrel del viatge del HMS Beagle al voltant del món (27/12/1831 – 2/10/1836), en una expedició originalment pensada per a completar la cartografia de Sud-amèrica. El capità del vaixell en aquest viatge, i principal responsable que Darwin s’embarqués i pugués madurar la seva teoria, va ser Robert FitzRoy (1805-1865) [biografia en castellà a la Wiki]. Amb el pas dels anys, l’enfrontament entre els dos homes s’ha convertit en una metàfora de l’enfrontament de la nova visió del món que sorgia amb Darwin i la visió més conservadora de l’Anglaterra victoriana. Si voleu saber més coses  sobre el navili i el seu comandant (el primer gran meteoròleg, mai prou reconegut), us recomano Hacia los confines del mundo de Harry Thompson (títol original: This thing of Darkness), publicat aquí per Salamandra [fitxa].

A.R.Wallace (1823-1913), en una imatge de 1862

Després d’aquest viatge, però, Darwin va trigar encara vora 25 anys abans de fer el pas de publicar el seu treball. Les raons d’aquest retard són moltes i molt profundes. Totes elles, però, comparteixen una mateixa base: la por a com seria rebut el text. Darwin era perfectament conscient de les implicacions filosòfiques de les seves idees, del terratrèmol ideològic que podia suscitar. Sabia que el que ell afirmava eliminava Déu de l’equació. Tot i que Darwin havia perdut la fe en morir la seva filla gran, la seva dona temia la seva condemnació eterna i no volia passar l’eternitat lluny de l’home que estimava. Tot i aquesta por, Darwin no podia deixar de publicar l’obra de tota una vida. Però ho havia de fer bé, havia de ser meticulós i aportar totes les proves que fessin fermament creïble la seva teoria revolucionària. I tot i així, no va ser fins que va entrar en escena Alfred Russell Wallace [Wiki] que Darwin es va decidir finalment a fer públic L’Origen. El jove naturalista va preguntar per carta a Darwin la seva opinió sobre una teoria evolutiva que havia elaborat a Malàisia, fet que va portar Darwin a donar el pas definitiu el 1859. La pel·licula Creation (m’encanta la ironia anglesa ;-)) [tràiler aquí, es va estrenar el 25 de setembre al Regne Unit] sembla que dona una visió clara de tots els dubtes de Darwin.

Des de 1859, la pròpia teoria de l’evolució ha anat evolucionant. Les aportacions de la Genètica, a través de les lleis de Mendel, van ser fonamentals des d’un primer moment per construir la Síntesi Neodarwinista, el paradigma actual de la teoria. A partir d’aquí, s’han anat construint diverses variants que han enriquit la idea primigènia (el neutralisme, l’equilibri puntuat, el gradualisme…) que encara susciten un debat intens entre els biòlegs. A més a més, la teoria ha trobat aplicacions en camps molt diversos, com l’economia o la sociologia, i ha donat lloc també a fenòmens perversos com el darwinisme social, fortament emparentat amb el racisme.

Queden, és clar, moltes coses per explicar al voltant de l’obra i del seu autor. No obstant, com que us he promès una nova entrega del Vídeo de la Setmana, potser és millor que busqueu les explicacions en el seu contingut:

Si no funciona, el teniu a Youtube. Es tracta d’un reportatge del Redes de l’Eduard Punset on s’expliquen molt clarament els fonaments de la Selecció Natural. Hi ha tres elements fonamentals per entendre-la, que van ser els que van acabar portant Darwin a una “revelació”:

1. Temps: la diversitat actual de la vida s’ha aconseguit amb el pas de molts anys.
2. Superpoblació: hi ha més individus que recursos per mantenir-los.
3. Variabilitat: les diferències entre els individus són la base per a l’acció de la selecció.

Moneda de 2 lliures commemorativa de l'Any Darwin.

I ja no m’allargo més. Estic convençut que escriuré molt més sobre evolució, però per avui ja n’hi ha ben bé prou. Per acabar, us deixo només uns quants enllaços sobre l’Any Darwin, que hem celebrat tot el 2009 perquè coincidien l’aniversari de L’Origen i el bicentenari de Darwin:

•  
  • Nature: Especial Darwin 200
  • CSIC: Darwin 2009
  • Facultat de Biologia UB: Any Darwin
  • XTEC/CDEC: 2009-Any Darwin

PS: Reconec, amb certa vergonya, que L’Origen és una lectura que tinc pendent. De tota manera, i encara que alguns afirmin que és un llibre avorrit, procuraré llegir-lo ben aviat. Si algú es decideix a acompanyar-me en aquest viatge, podeu descarregar-ne el pdf en castellà des d’aquest enllaç (cal registrar-se, però és gratuït).