I doncs, s’ha portat bé el tió a casa vostra? Heu tingut tot el que us esperàveu? O, encara millor, heu rebut alguna sorpresa?
Sigui com sigui, aquí us deixo el regal de Nadal d’iCIENTIFICats. Trazando caminos és un vídeo de divulgació que hem realitzat amb els companys del Màster en Comunicació Científica, Mèdica i AmbientalTomás Catalán, Isadora Christel, Xavi Joya, Andrés Martínez i Laura Siles. Narrat per un servidor, Xavi Vilana, tracta sobre els mecanismes que diverses espècies animals utilitzen per navegar i moure’s pel món. Veureu, a més, que de fet els humans no hem inventat gran cosa pel que fa a l’orientació…
Aquest treball l’hem dut a terme com a exercici pràctic de l’assignatura de Taller de Vídeo del Màster. Dividits en cinc grups, en principi orientats a cinc públics diferents, hem comptat amb la direcció de l’Héctor González i el suport tècnic de l’IdEC de la UPF. Tots els documentals han girat al voltant d’un mateix tema, el del comportament animal, tot i que enfocat de maneres molt diferents, com podeu veure aquí sota:
Us convido a deixar els vostres comentaris (aquí, a YouTube, al blog de l’Observatori, en persona…) perquè, tot i que n’estem molt orgullosos, potser trobeu detalls que ens permetin afinar una mica més en el futur.
I, naturalment, podeu fer-ne tanta publicitat com vulgueu. 😉
Espero que passeu un molt bon Nadal i que els vídeos us ajudin a fer baixar una mica millor els torrons i les neules d’aquests dies. Salut!
A dia d’avui, Google no té rival a l’hora de presentar eines interessants i, sobretot, gratuïtes. Tot i algunes pífies recents (ejem… us sona Google Buzz?) i el fet que Facebook ja l’hagi superat en trànsit el 2010 (això va passar per primer cop el març de l’any passat, i el global de l’any ho confirma), per mi està clar que Google continua oferint uns serveis de gran valor a preu 0.
Això és possible, en bona part, per la particular manera de treballar a Google (aquí teniu un reportatge de fa un cert temps sobre el Googleplex, i aquí un vídeo de mostra). És ben sabut que els seus treballadors poden dedicar un 20% del seu temps a fer crèixer projectes personals, sovint idees boges. D’aquí n’ha sorgit—entre altres—GMail, o moltes de les eines que es desenvolupen sota el paraigua de Google Labs.
Si teniu un compte de Google i activeu l’opció “Labs”, podreu tenir el privilegi de provar noves funcionalitats que encara estan desenvolupant. I és dins d’aquestes opcions que han creat GoogleBody, un navegador per l’anatomia humana que funciona de manera molt similar a Google Maps i Google Earth. Les seves virtuts queden prou clares en el vídeo que ençapçala aquest post: podem moure’ns amb total llibertat pel cos d’aquesta noia, veure’l des de qualsevol angle, aprofundir-hi capa a capa…
Us deixo aquí un parell de captures del detall i utilitat d’aquesta aplicació:
Òrgans tous interns, sistema circulatori i sistema nerviós
Un detall de tota la musculatura facial i els vasos sanguinis que ens recorren el cap
El control s’exerceix bàsicament de dues maneres. En primer lloc, la barra lliscant horitzontal ens permet anar “pelant” el cos de la noia, quedant-nos cada cop amb capes més internes. Així, traiem (per aquest ordre) la pell, la musculatura, l’esquelet, els òrgans tous, el sistema circulatori i, per acabar, el sistema nerviós. Per altra banda, les barres lliscants verticals ens permeten “apagar” i “encendre” un a un aquests grups, i combinar-los de diferents maneres. Per moure’ns i aproximar-nos a la imatge, tenim finalment els elements clàssics de Google: la creueta i els botons de zoom.
Els controls de Google Body
A banda de navegar i explorar el cos, també podem identificar-ne elements concrets simplement clicant-hi. Aquest clic aclarirà la imatge de la resta d’òrgans, de manera que el que hem triat ressalti sobre la resta. A més a més, també hi afegirà una etiqueta amb el nom.
Per totes aquestes raons, aquesta nova aplicació de Google es pot convertir en una gran eina per a l’estudi de l’anatomia a diversos nivells, des de les escoles fins a les facultats de medicina. Tot i que de moment només funciona en navegadorss que suportin WebGL (una especificació per a visualitzar 3D en navegadors)—entre els quals Chrome i la beta del nou Firefox—ben segur que aviat es convertirà en una eina molt popular.
Teniu algun pla per al 8 d’abril de 2024, cap a les cinc de la tarda? Us ho dic perquè potser podríem trobar-nos per anar a veure un eclipsi de Sol…
Però com es diria en anglès, first things first. O com diríem aquí, anem a pams. Primera pregunta: què és el mecanisme d’Anticitera?
La resposta és senzilla: és un dels artilugis mecànics més antics que es coneixen. Es tracta de les restes d’un complex mecanisme, basat en engranatges, que un grup de submarinistes van recuperar a principis del segle XX entre les restes d’un naufragi prop de l’illa d’Anticitera, entre Citera i Creta. Les primeres datacions havien situat la seva construcció cap al 87 a.C, però estudis més recents (de 2006), l’han envellit una mica més, i sembla que s’hauria fabricat entre el 100 i el 150 a.C.
El fragment més gran que es va recuperar del mecanisme, amb un dels engranatges principals. Avui es conserva al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes. Font: Wikimedia
Aclarida la primera pregunta, intentem respondre la segona: per a què servia?
En aquest cas, la solució no és ni molt menys tan clara. Les respostes que s’han donat fins ara a aquesta pregunta són diverses, però totes es mouen en el mateix camp: l’astronomia i, més concretament, la reproducció del moviment dels astres coneguts (Sol, Lluna i els cinc planetes que grecs i romans havien identificat: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn). A partir d’aquí, s’han plantejat diverses aplicacions per a aquest instrument, com són la predicció d’eclipsis, l’anunci de la data dels propers Jocs Olímpics (que es feien en moments molt concrets cada quatre anys a Olímpia), l’explicació dels canvis de direcció aparents dels astres…
I entrem ara en la tercera (i última) pregunta: funciona?
La resposta és, òbviament, que no, com us podeu imaginar per l’estat que presenten les seves restes. Tot i això, l’estudi en profunditat del mecanisme ha propiciat que se n’hagin fet reconstruccions que funcionen perfectament o que, com a mínim, es pensa que reprodueixen amb prou fidelitat les funcions de l’instrument.
Una reproducció, construïda avui en dia, del mecanisme d'Anticitera original
Entre aquestes rèpliques, voldria destacar-vos la protagonista del post d’avui. Una versió del mecanisme, com us deia, força especial. Però és millor que la veieu vosaltres mateixos:
L’autor d’aquesta petita meravella és un enginyer d’Apple, que ha comptat amb el suport de Digital Science. He de confessar que no acabo de veure clares les matemàtiques que s’hi expliquen, de manera que si algú em vol ajudar (ens vol ajudar, de fet) a aclarir els dubtes, té els comentaris a la seva disposició.
L’interés creixent dels darrers anys, sobretot de la darrera dècada, ha afavorit que tot el mecanisme s’analitzés amb profunditat. Totes les parts que se n’han pogut recuperar s’han sotmès a anàlisis de raigs X d’alta resolució, el que ha permès entendre millor la disposició i funcionament del seus engranatges. Tal com s’explica a la Wikipedia (aquí l’article en català, força més concís), els investigadors pensen que s’han trobat 30 de les teòriques 72 rodes dentades que devia contenir el mecanisme, i a partir d’aquesta base se n’han construït les rèpliques que hem vist més amunt. També els estudis dels fragments de les inscripcions en grec donen més pistes sobre la utilitat i l’origen d’aquest complex artilugi.
Una altra peça trobada en el naufragi, on es poden veure algunes inscripcions en grec
Abans d’acabar, deixeu-me recomanar-vos un parell de peces de Nature per aquells que vulgueu ampliar la informació. En primer lloc, un altre vídeo (de fet són tres) on es detallen més a fons l’anàlisi del mecanisme i els seus resultats. En segon lloc, un article molt amè d’aquest mateix 2010, on s’expliquen amb claredat les diferents hipòtesis que s’han plantejat sobre els usos del “rellotge” d’Anticitera, a banda de proposar dos plantejaments inèdits: la possible influència babilònica en la construcció d’aquest artefacte, i el pes que podria haver tingut la mecànica en la definició de la cosmologia grega (un interessant intercanvi d’idees entre dues branques de la Ciència…).
Un darrer apunt: dono les gràcies a l’@oriolripoll per aquest twit, que em va fer decobrir el vídeo (i el mecanisme en si…).
I doncs, quedem per veure l’eclipsi de 2024?
PD: Com veieu, he optat per canviar el nom de la “secció”. Vídeo de la Setmana ja fa temps que va deixar de ser realista, de manera que procuraré complir amb el Vídeo del Mes (VdM). Esperem que no s’acabi convertint en Vídeo del Semestre… 😛
El que acabeu de veure és un paràsit en plena acció. Però tal i com explica molt bé (*)Sir Richard Attenborough en aquest documental de la BBC, no es tracta d’un paràsit normal.
El parasitisme és una relació freqüent entre dos organismes a la Natura. Fins i tot hi ha qui afirma que la meitat dels éssers vius són paràsits, ja que cada espècie té com a mínim un paràsit que s’aprofita d’ella. Deixant de banda que això sigui cert o no, és clar que els paràsits han creat tot tipus d’estratègies per continuar el camí de l’evolució.
Entre els paràsits, sovint hi trobem fongs. I entre aquests, n’hi ha molts del gènere Cordyceps (aquí en teniu una mica més d’informació wikipèdica) especialitzats en atacar insectes, motiu pel qual s’anomenen entomopatològics. Cada espècie de Cordyceps afecta una espècie concreta d’insecte, de manera que la seva evolució conjunta es converteix en una lluita per desempallegar-se del fong o continuar aprofitant-se de l’hoste.
La particularitat d’aquest cas en concret (posem-li nom d’una vegada: Cordyceps unilateralis), però, és que no només parasita el seu hoste (la formiga fustera, Camponotus leonardi), sinó que el converteix en un autòmat al seu servei. Un cop les espores del fong s’introdueixen al cervell de la víctima, comencen a alterar el seu comportament. L’objectiu és dirigir la formiga afectada cap a una zona concreta dels arbres, amb la temperatura i humitat adequades per al creixement del miceli (el cos) i l’esporangi (el bolet en si) del fong. Un cop allà, obliga la formiga a ancorar les seves mandíbules a les fulles i l’immobilitza. La pobra víctima mor, però encara farà dues últimes funcions per al seu paràsit: li servirà d’aliment i, també, de “test” on crèixer còmodament per generar noves espores. El resultat és evident en el vídeo, oi?
Cordyceps en acció sobre una de les seves víctimes
Sembla, a més a més, que aquesta manera d’actuar ve de lluny. Concretament, recentment s’han trobat pistes que mostren que fongs i formigues van entaular la relació actual fa com a mínim 48 milions d’anys. Podeu llegir-ho a Amazings.es, un projecte de creació recent portat per bloggers veterans, i que queda apuntat al blogroll d’iCIENTIFICats. A l’article podreu trobar més informació sobre la descoberta dels 48 milions d’anys, gràcies a un fòssil d’una fulla que presenta les marques característiques de les mandíbules de les formigues infectades.
[Em vaig oblidar de dir-vos que vaig descobrir l’article gràcies al twittero @DoctorMoriarty i al seu tumblr. Tots dos s’han de descobrir.]
(*) A la descripció del vídeo a YouTube, al peu, podeu trobar-hi tot el text de la narració en anglès, per cortesia de la gent de FreeScienceLectures. Ho sento, però no he trobat res amb subtítols…
Coneixeu altres casos semblants a aquest? Quins? Podeu parlar-ne als comentaris, i també remarcar que la Natura és cruel (i un pèl fastigosa) a vegades. Si us interessa la qüestió, no deixeu de veure alguns dels vídeos relacionats que us ofereix YouTube.
Probablement ja n’heu sentit a parlar, sobretot si sou gent que manteniu una certa continuïtat en la pràctica esportiva. La novetat per millorar els vostres resultats és el braçalet PowerBalance. Us trobareu més forts, més flexibles, més equilibrats… i sense donar positiu en un control antidòping! Ja fa uns mesos que es pot trobar aquest prodigi de la tecnologia humana a les botigues, fonamentalment d’esports. Fins i tot és possible que ja en tingueu una, i esteu sentint els seus beneficiosos efectes a la vostra vida diària, perquè a més de les virtuts ja comentades, redueix l’estrès i us permet descansar millor a les nits. Que no en teniu una? Doncs correu a comprar-la!
La polsera que us farà unes autèntiques "bèsties pardes".
Dit això, voldria afegir que aquest post es pot subtitular com:
…o com utilitzar la ciència per enredar el personal.
Espero que ningú s’hagi sentit ofès per la ironia que pretenia donar al primer paràgraf (també és possible que la pretesa ironia no hagi quedat clara). De fet, he de reconèixer que, fa unes setmanes, jo vaig ser un més dels enredats per les bondats d’aquesta polsera que ens promet una millora de les nostres capacitats físiques només de posar-nos-la. Per sort, la polsera que jo vaig provar me la van deixar per veure’n els efectes, i no vaig perdre els 35 € que costa.
Els creadors d’aquesta presa de pèl (perquè no té un altre nom) asseguren que l’holograma que hi ha al braçalet conté una freqüència que entra en ressonància amb les freqüències naturals del nostre cos. Segons ells, les propietats físico-químiques i elèctriques de les nostres cèl·lules els permeten generar un camp d’energia al nostre voltant, que es veu alterat constantment per la p0l·lució, una alimentació inadequada o l’estrès de la vida diària. Col·locant l’holograma del braçalet dins d’aquest camp energètic (el límit es situa en els 5 cm al voltant del vostre cos “serrano”), s’aconsegueix recuperar l’equilibri d’aquesta freqüència natural i fer que les cèl·lules tornin a treballar al màxim de les seves capacitats.
Oi que dit així sembla molt científic i totalment demostrat? Doncs no, l’estafa ho continua sent. Ja ho sabeu: la mona, aunque se vista de seda… Els fabricants ens ho disfressen molt bé, i intenten enlluernar-nos amb un vocabulari científic elaborat i amb un dels grans mites que hem importat d’Orient: els camps d’energia. Les fal·làcies que s’arriben a inventar per vendre el producte són moltes i molt grosses. Ho podeu comprovar en aquest post fantàstic de La Ciencia y sus Demonios, un blog dedicat a desmuntar les mentides disfressades amb credibilitat científica (a les quals podem haver caigut tots algun cop; jo, sí, ho admeto). És un article molt complet i ben argumentat, on s’explica molt bé què és una freqüència, com no pot servir de cap manera pel que pretenen aquests venedors de fum, i parlen una mica de les energies i freqüències amb les que a vegades treballa el nostre organisme, bastant allunyades del camp energètic que en teoria ens envolta. També Josep Català, doctor en Biologia, deixava clara la inutilitat del braçalet miraculós en una entrevista recent al Versió RAC1 de Toni Clapés i companyia.
Encara és hora que algú localitzi el nostre camp d'energia, la nostra aura...
La qüestió és, però, que alguna gent afirma que els funciona. Llavors, ens podem plantejar: si a la gent li serveix, és realment un problema que ens estiguin enredant amb paraules boniques però buides? La meva resposta és que no és dolent, però tampoc és ètic. A ningú li agrada que l’enganyin, i jo m’hi he sentit. Per aquells que no es sentin enganyats, cal pensar que confiar més en les seves possibilitats gràcies a aquest complement els pot causar lesions. Potser és anar una mica lluny, però cal que la gent sigui conscient que el braçalet no els aporta realment cap millora en l’aspecte purament físic.
Així doncs, els millors resultats físics són il·lusoris. Però a mi mateix, en provar-la, em va semblar que guanyava equilibri i, en algun cas, també força (en canvi, es veu que la meva manca de flexibilitat ja no té remei). La resposta a aquesta contradicció aparent probablement es troba en una expressió que ja deveu haver sentit alguna vegada: l’efecte placebo. En general, aquest concepte s’aplica en medicina, on un placebo és tot aquell tractament que s’administra com si fos un medicament, però que no presenta una capacitat curativa real més enllà de l’efecte psicològic que pugui tenir en la persona que el pren.
"¿Por qué no elegí la pastilla azul?" Sabem realment que la pastilla vermella era més efectiva que no pas la pastilla blava per desconnectar-se de Matrix i entrar al món real? O potser només és un placebo?
La seva importància és cabdal en els assajos clínics de qualsevol nova medicació. En alguna etapa del procés, la teràpia nova ha de demostrar que és més efectiva que un placebo qualsevol, de manera que suposi una millora física real. Per tal de garantir que un malalt no pugui “autoconvèncer-se” de l’efectivitat del medicament nou és imprescindible que desconegui si pren realment el medicament o el placebo. Només així es pot comprovar l’autèntic efecte del nou fàrmac. Idealment, per aconseguir els millors resultats, ni els metges ni altres implicats haurien de conèixer quins pacients estan essent realment medicats i quins no; aquests són els assajos que es coneixen amb el nom de “doble cec”. Podeu complementar la informació a la Wiki (o a la molt completa versió in English).
La importància de l’efecte placebo en aquest cas concret es demostra en aquest estudi publicat al blog sobre salut esportiva Me Necesitas. Tot i que el mateix autor (un fisioterapeuta i llicenciat en INEF) reconeix que és només un resultat preliminar i sense conclusions totalment científiques, almenys planteja un disseny experimental vàlid i que pot ser una demostració de l’autèntic efecte de l’holograma i les seves freqüències. Només això per si sol ja li dóna més validesa i fiabilitat que no pas les meves sensacions de ser més fort, ràpid, flexible… provocades només perquè JO ESTAVA CONVENÇUT que el braçalet tenia aquest efecte.
Ara ja sabem del cert que, si volem millorar el nostre rendiment físic, la polsereta i els sus hologrames no ens serviran., per més que s’esforcin a vendre’ls ben vestidets de ciència i paraules altisonants. Definitivament, necessito una mica de gimnàs…
LaVanguardia.es us ofereix la possibilitat de fer d’enviats especials per a retransmetre un eclipsi de Sol el proper 11 de juliol. Tindreu totes les despeses pagades amb l’única condició de fer un blog per al diari, i explicar en viu i en directe l’experiència d’acompanyar un equip d’experts dirigit per Miquel Serra, gerent de l’observatori del Teide.
Podreu trobar tot els detalls sobre aquesta iniciativa al seu especialMisión: Eclipse. Les bases del concurs les teniu aquí. També podeu escoltar una entrevista on un dels responsables de l’edició digital del diari parla, a El Món a RAC1, de com funciona aquest projecte. El procés de selecció començarà enviant un vídeo on heu de demostrar, si fa no fa en dos minuts, les vostres habilitats comunicatives i uns certs coneixements d’astronomia. A partir d’aquí, es triaran 10 finalistes, que s’eliminaran progressivament fins a tenir un guanyador. Teniu temps per fer arribar el vostre vídeo al diari fins el proper diumenge 7 de febrer a les 23:59.
Ah, sí, me n’oblidava: l’eclipsi que s’ha de retransmetre es podrà veure des de l’illa de Pasqua, o Rapa-Nui, on passaríeu un total de set dies (més dos de viatge). Si la proposta ja era atractiva, ara encara ho és més, oi que sí?
No recordo ben bé on en vaig sentir a parlar ara fa uns dies, però vaig pensar que parlar-vos d’una font ecològica podia ser una bona idea, més encara en aquests temps de preocupació pel planeta.
Avui en dia és habitual que els correus electrònics vagin acompanyats d’un advertiment perquè no els imprimim si no és estrictament necessari. Tot i que l’objectiu normalment és el de no malbaratar paper, d’aquesta manera també s’aconsegueix reduir la quantitat de tinta que s’utilitza. Si tenim en compte que els cartutxos i tòners són força perillosos per al medi ambient, l’estalvi de tinta és un avantatge afegit de reduir les impressions.
L’Ecofont és una manera d’anar un pas més enllà. Creada fa ja un temps per la companyia holandesa Spranq Creative Communications (web aquí), permet estalviar—segons l’empresa—fins a un 20% de la tinta necessària per a imprimir el mateix text amb qualsevol altra tipografia. Com veureu, la solució que plantegen és senzilla:
Tal i com expliquen ells mateixos al web del projecte, aquest ha estat el resultat de proves amb formes diverses. El més important era que es mantingués la llegibilitat del text, al mateix temps que es reduïa la despesa de tinta en imprimir. Quan es fa servir una mida més reduida i habitual (10 o 12 punts), els puntets blancs pràcticament no es veuen, però el text apareix una mica més borrós (tot i que llegible). Ho podeu veure a Un Blog Verde, on comentaven els resultats que s’obtenen amb l’Ecofont. En un altre blog similar (El Blog Verde) parlaven també d’altres iniciatives favorables al medi ambient, com la tinta de soja.
Si voleu, podeu descarregar la font gratuïtament al web. Proveu-la, i ja direu què us en sembla!
Si teniu algun suggeriment pel blog, voleu fer alguna pregunta que no podeu respondre o no sabeu com passar l'estona, podeu fer-m'ho arribar a aquesta adreça:
icientificats[at]gmail[dot]com
iCIENTIFICats 