Category Archives: Canvi climàtic

La navalla suïssa biològica

Gràcies a la seva versatilitat, fa més de 100 anys que la mosca de la fruita és protagonista de la recerca bàsica en ciències de la vida i de la salut

L’octubre de 2008, Sarah Palin es queixava dels diners que el seu govern dedica a “projectes que no tenen res a veure amb el bé públic”. I la candidata republicana a la vicepresidència dels EUA va exemplificar la seva postura, concretament, amb els fons federals destinats a la recerca amb la mosca de la fruita.

El nom d’aquests insectes, de tan sols 2 o 3 mil·límetres, prové del fet que se’ls sol trobar prop de fruita en fermentació, on ponen els ous. Tot i ser diminutes, aquestes mosques són una peça clau en molts laboratoris de biologia, fins al punt que Drosophila melanogaster (vet aquí el seu nom científic) ha estat essencial en tres premis Nobel en Medicina. La pregunta, doncs, és clara: què la fa tan especial?

Un exemplar de Drosophila melanogaster (Autor: André Karwath) (Font: Flickr)

Per a Florenci Serras, professor de Genètica a la Universitat de Barcelona (UB), Drosophila destaca perquè estudiar-ne els gens és més senzill que en altres organismes. A més a més, és un animal amb una estructura corporal molt ben coneguda —s’hi ha treballat durant més d’un segle— i que pot mantenir-se al laboratori a un cost molt assequible. Això fa que Drosophila s’utilitzi pràcticament en qualsevol camp de la biologia, des de l’estudi de poblacions fins a la neurobiologia, passant per l’ecologia, com apunta Joan Balanyà, membre també del Departament de Genètica de la UB. Pel que fa als èxits aconseguits amb Drosophila, Serras ressalta el seu paper bàsic en l’estudi del càncer, mentre que Balanyà subratlla la seva utilitat per “aclarir la base genètica de qualsevol fenomen”.

Diferents mutants de Drosophila melanogaster (Font: Wikipedia)

Juntament amb Montserrat Corominas, Serras lidera un laboratori on utilizen Drosophila per aprofundir en la “delicada” regulació de programes complexos com els del desenvolupament embrionari o la regeneració. En concret, els interessa la formació de les neurones fotoreceptores, que capten la llum als ulls caleidoscòpics d’aquestes mosques. La seva anàlisi els ha dut a identificar una sèrie de proteïnes, imprescindibles en aquest procés, que activen un mecanisme similar a la neurodegeneració. “Aquesta podria ser una contribució molt important per entendre les causes de l’Alzheimer”, afirma Serras. Per altra banda, el seu grup treballa en les reaccions d’un teixit quan en mor una part de les cèl·lules (com passa, per exemple, als infarts). Com que alguns teixits de Drosophila es poden reparar a partir de les cèl·lules supervivents, les mosques els permeten estudiar en detall els senyals necessaris per a la regeneració.

L’escalfament global és un altre camp on s’ha tret profit de Drosophila. L’equip de Balanyà ha dut a terme “un dels primers estudis que demostren l’impacte genètic del canvi climàtic”, com ell mateix el defineix. Per a fer-lo, han utilitzat una “cosina germana” de Drosophila melanogaster, la Drosophila subobscura. Els seus resultats demostren que, en aquests mosques, determinades inversions cromosòmiques (un fenomen pel qual els gens d’un cromosoma apareixen amb un ordre oposat a l’habitual) característiques d’ambients càlids apareixen cada vegada més sovint a les nostres latituds, i fins i tot en climes més freds.

Però aquesta història no s’acaba aquí: aquestes mosques prometen portar encara més d’una alegria en disciplines com l’evolució o la genètica del comportament, entre d’altres. I es que, tot i la seva mida reduïda, Drosophila continua sent la gran eina de la biologia.

——-

Aquest reportatge és el treball final del Taller de Redacció del Màster de Comunicació Científica, Mèdica i Ambiental organitzat per la Universitat Pompeu Fabra i l’Observatori de la Comunicació Científica.

Les declaracions de Sarah Palin que il·lustren l’inici del text es poden trobar a YouTube, juntament amb algunes respostes molt aclaridores.

Agraeixo als doctors Florenci Serras i Joan Balanyà, de la Universitat de Barcelona, la seva imprescindible col·laboració en aquest text. Sé que no hi he inclòs tot el que em van dir, però confio que es veuran reflectits en el que poden llegir aquí.

Per acabar, us deixo amb la imprescindible Biografía de una mosca que Juan José Millás va escriure per a El País Semanal fa cosa de tres anys. Al meu entendre, es tracta d’un text que converteix en apassionants uns fets d’alló més anodins, a banda d’una molt bona peça de divulgació.

I amb això, espero, iCIENTIFICats torna amb força. Us ha interessat el reportatge? Teniu suggeriments a fer? Voleu ampliar la informació sobre algun aspecte en concret? Aquest cop he variat una mica el format, cenyint-me a les exigències del Màster, i no he volgut afegir res més a l’original.

Espero els vostres comentaris després d’aquest temps d’absència, que procuraré que no s’allargui més. Benvinguts de nou, tot i que sé que molts no heu marxat.

Anuncis

3 comentaris

Filed under Biologia, Canvi climàtic, Recerca

Els objectius de Copenhague

Com tots heu pogut llegir, veure i sentir ja a tots els mitjans, ahir va iniciar-se la cimera de Copenhague (COP15). Fins el proper 18 de desembre, uns 25.000 delegats de gairebé 200 països han d’intentar assolir acords per tal d’aconseguir reduir clarament les emissions de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle, en la nova etapa marcada pel final dels compromisos del Protocol de Kyoto (2008-2012).

Logotip de la COP15 de Copenhague

Aquests dies—sobretot ahir, amb la inauguració de la trobada—em fa l’efecte que per primer cop s’ha generalitzat la sensació que cal actuar urgentment per aturar l’escalfament global. La gran majoria de mitjans han parlat de Copenhague, i no com una notícia més, sinó situant-la a les portades i obrint els noticiaris. Un bon exemple d’aquest fet és l’editorial conjunt (el teniu aquí)que van publicar ahir 56 diaris de 45 països, entre ells El País. Aquest diari ofereix també un especial molt complet que recull tota la informació sobre la reunió danesa (amb novetats al minut a través de Twitter). A La Vanguardia podem trobar-hi un interactiu titulat 10 Claves sobre el Cambio Climático: Guía para entender qué está en juego en Copenhague. A El Món a RAC1 van tractar també la qüestió en una entrevista amb Frederic Ximeno, director general de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat de la Generalitat. I evidentment, els webs de qualsevol altre mitjà ofereixen una àmplia cobertura de les notícies que van apareixent. A banda, cal destacar també que s’espera la presència de més de cent de líders polítics de primer nivell (caps d’estat i presidents de govern, amb Obama al capdavant) durant els darrers dies d’aquesta Conferència.

Fa un mes, ja vam explicar el perquè de la importància d’aquesta COP15. A la trobada de fa dos anys a Bali (COP13), que no va suscitar tant d’interès com la d’enguany, es va decidir que la reunió de 2009 havia de ser el moment en què s’establissin les noves línies d’actuació un cop expirés el Protocol de Kyoto. Durant tot aquest temps, s’han anat produint reunions a diverses bandes per tal d’establir els criteris que havien de guiar els nous objectius en la reducció d’emissions. La més recent, i la més sonada, d’aquestes reunions va ser la que va tenir lloc a Barcelona la primera setmana de novembre. La situació ideal hauria estat que, en aquestes reunions, s’haguessin fixat les bases d’un acord del qual Copenhague fos només l’escenari de la signatura. Per desgràcia, no ha estat així: la reunió de Barcelona va acabar amb una decepció força important (sobretot per part de la Unió Europea), i amb la constatació que difícilment s’aconseguiria establir un “Protocol de Copenhague” per al futur.

Una vista de Copenhague, seu de la 15a Conferència de les Parts (COP15)

Però quin és exactament l’objectiu que es vol assolir a Copenhague? El plantejament més ambiciós i estructurat que s’ha fet abans d’arribar a la capital de Dinamarca ha estat la proposta de la Comissió Europea, orientada fonamentalment als països desenvolupats. Les línies mestres d’aquest pla són les següents:

  • El límit de l’escalfament són 2 graus Celsius. La UE intenta establir el límit tolerable de l’augment de temperatura en 2º més que abans de la Revolució Industrial. Es considera que aquest és el llindar per sobre del qual els efecctes del canvi climàtic serien perillosos i irreversibles. Si tenim en compte que fins ara l’augment ja ha estat de 0’7º, les emissions de gasos hivernacle haurien d’assolir el màxim abans de 2020 i reduir-se clarament abans de 2050.
  • Cal retallar les emissions. S’estableixen en aquest aspecte papers diferents per als països desenvolupats i els que es troben en una situació de subdesenvolupament. El 2020, els països més rics haurien de ser capaços de reduir les emissions un 30% respecte als nivells de 1990; aquest és el compromís de la UE si altres estats del Primer Món adopten acords semblants. Pel que fa als països pobres i en creixement, el mateix any 2020 haurien d’haver aconseguit que les seves emissions fossin entre un 15 i un 30% menors del que serien si no actuessin.
  • S’ha d’aportar finançament. Els experts han calculat que per assolir aquests objectius farà falta una inversió addicional: caldria aportar uns 175.000 milions d’euros anuals extra. Aquests diners es destinarien a la millora de tecnologies per a la reducció d’emissions, i a compensar les pèrdues degudes a la no-explotació d’algun dels seus recursos (forestals, per exemple) per part dels països pobres.
  • Ha de funcionar un mercat global del carboni. Per tal d’assolir l’objectiu de reduir les emissions i, simultàniament, aconseguir una part dels fons esmentats a l’apartat anterior, s’ha de construir un mercat de compra-venda d’emissions abans de 2015 als països de l’OCDE. Aquest s’hauria d’estendre als països emergents abans de 2020.
Font: Vanguardia Dossier Octubre-Desembre 2009

Això és el que ens hi juguem…

Aquesta proposta té força punts positius destacables. En primer lloc, em sembla important que sigui la Unió Europea qui prengui la iniciativa i plantegi uns objectius ambiciosos per a reduir les emissions. No esperen que algú altre faci un pas endavant, sinó que són ells els que ho plantegen. És una bona manera de demostrar el compromís i la consciència dels europeus davant del repte del canvi climàtic.

En segon lloc, crida l’atenció el fet que es fixen fites diferents per als països rics i per als més pobres. Aquest és justament un dels punts de fricció més habituals en les negociacions, ja que els països en desenvolupament no estan disposats a reduir el seu creixement per solucionar un problema que ells no han creat. A més a més, són justament aquests Estats els que pateixen més clarament els efectes de l’escalfament global, que propicia un clima més extrem i una reducció de les collites, agreujant encara més les seves dificultats alimentàries. Cal considerar, a més, que dins de la Unió mateix hi ha països que hi han ingressat recentment que encara estan creixent, i que potser no es poden comprometre amb el mateix grau que d’altres “més veterans”.

Finalment, és remarcable que el compromís de la UE estigui lligat necessàriament al d’altres països desenvolupats. Tot i que això podria veure’s com una manera d’eludir la responsabilitat, personalment em fa l’efecte que és una manera de pressionar altres països en una situació similar. Els membres de la UE són conscients també que aquests esforços només tenen sentit si hi ha un gran gruix de països que els porten a terme. I això vol dir que cal trobar una manera d’implicar-hi els Estats Units i—en menor mesura—la Xina. Aquests dos països són els principals responsables de les emissions de gasos d’efecte hivernacle del planeta, i es considera que ara és a ells a qui els toca donar un pas endavant, i per això són les “dianes” de la majoria d’accions de protesta d’aquests dies a Copenhague.

Pel que fa als EUA, és evident que l’arribada d’Obama a la Casa Blanca ha suposat un avenç. De fet, com ja vam comentar en el post anterior, la presència de Bush era un obstacle per seguir avançant després de Kyoto. Tot i això, l’enorme poder de generar esperança d’Obama se li pot també girar en contra, produint uns nivell similars de decepció. Això s’ha començat a comprovar ja en diversos aspectes tant de la política interior com exterior del seu país, i sembla que aquest pot ser també el cas pel que fa a les polítiques ambientals. L’anunci recent dels EUA de reduir un 17% les emissions, que a priori és molt positiu, està llastat per dues grans dificultats: en primer lloc, aquesta reducció s’ha fixat respecte als nivells de 2005 (molt superiors als de 1990, utilitzats com a referència per la UE); en segon lloc, no n’hi ha prou amb la voluntat del President, sinó que cal que el Congrés i el Senat aprovin la mesura. No obstant, els darrers dies han portat dues notícies esperançadores: l’anunci de la presència d’Obama a Copenhague els dies decisius de la cimera, i la consideració—avui mateix, per part dels organismes competents—de les emissions com un problema de salut.

En referència a la Xina, el gegant asiàtic defensa la posició dels països menys desenvolupats. Evidentment, una reducció sobtada dels nivells d’emissions frenaria de sobte el seu creixement, i no estan disposats a acceptar aquesta limitació quan els països occidentals no l’han hagut de patir. De tota manera, sembla que també des de la Xina es volen començar a donar passos per no quedar fora dels nous compromisos, tot i considerar que no se’ls pot exigir el mateix nivell d’implicació que als països rics.

D’aquesta manera, doncs, es presenten la situació a l’inici de la COP15. D’aquí a tot just 10 dies, ja sabrem com ha acabat. Encara que tot semblava apuntar que no es produirien grans avenços, les últimes novetats sembla que han aportat una mica d’esperança al procés. I, tot i que no tinguem responsabilitat directa en el que passarà allà, tots podem ajudar des de casa nostra i donar-hi suport a través d’iniciatives com Hopenhagen, una web de suport i pressió als líders que assistiran aquests dies a les reunions.

Què us sembla tot plegat? Encara hi som a temps? Què feu vosaltres contra l’escalfament global? Comment is free, ja ho sabeu.

2 comentaris

Filed under Canvi climàtic, Notícies, Política

VdlS – Escalfament global: quan el veus, ja és tard!

Tot i que ja fa uns mesos que es pot trobar aquest vídeo a Internet, m’agrada el seu missatge senzill i la manera clara de transmetre’l. Si fallés, el teniu en aquest enllaç.

Fa uns dies ja vam explicar que, a partir de dilluns que ve i fins al proper 18 de desembre, tindrà lloc a Copenhaguen la 15a Conferència de les Parts (COP15) de la Convenció Marc de l’ONU sobre el Canvi Climàtic. Arrel d’aquest esdeveniment, diverses organitzacions i grups de pressió han començat a llançar campanyes per conscienciar la societat en general i els líders polítics en particular de la importància d’aquesta reunió. L’objectiu anhelat, tot i que llunyà (si hem de fer cas a les informacions que han sorgit des de la reunió preparatòria a Barcelona), és arribar a nous acords que portin a la substitució del Protocol de Kyoto per a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Com que nosaltres no som líders polítics, he preferit deixar-vos aquest vídeo més que no pas la campanya de Greenpeace per remoure les consciències de gent de la talla d’Obma, Merkel o Zapatero. La idea dels anuncis que es poden veure aquests dies a Copenhague, dels quals teniu un exemple just a sota, també és que ben aviat pot ser massa tard.

Tal i com ja us vaig dir, continuarem parlant de la cimera de Copenhague: del que s’espera teure’n, de les propostes, de l’èxit o el fracàs que en puguin sorgir.

Com ho veieu, vosaltres? Quines altres campanyes coneixeu? Què creieu que n’acabarà sortint: només una foto, o un acord útil de veritat?

Deixa un comentari

Filed under Canvi climàtic, Vídeo de la Setmana (VdlS)

Canvi climàtic: més enllà de Kyoto

Si aneu al quiosc i teniu 6 € que no sabeu ben bé com gastar, permeteu-me que us faci una recomanació: compreu-vos el Vanguardia Dossier d’aquest trimestre (número 39, octubre-desembre 2009). Es titula Cambio Climático – El Reto de la Humanidad, i contè una sèrie d’articles d’allò més interessants escrits per diversos experts en el clima, les polítiques ambientals o el sector energètic.

Portada_VD

Portada del Vanguardia Dossier sobre canvi climàtic

L’aparició d’aquesta monografia és un bon reflex de l’interès que suscita el canvi del clima a conseqüència de l’escalfament global a la societat. Els textos que conté tracten en profunditat temes relacionats amb la ciència que estudia el fenomen i les seves conseqüències (Cambio climático debido a los gases de efecto invernadero: ¿cuánto tiempo nos queda?), la política (¿Quién puede salvar nuestro mundo asediado?, o un altre del qual us parlaré en detall més endavant: La cumbre de Copenhague) o l’economia (amb articles dedicats a El negocio del clima o El cambio climático y los pobres). A més a més dels autors que defensen la necessitat d’actuar per frenar el canvi i evitar mals majors, també hi ha lloc per als escèptics: Richard Lindzen, catedràtic del MIT, planteja a Contra las iniciativas precipitadas la visió oposada i afirma que no sabem tota la veritat que hi ha darrera del moviment anti-canvi climàtic. Dóna uns arguments prou interessants, potser per poc habituals, però no m’ha fet canviar d’idea respecte a la necessitat d’actuar.

A banda de tot això, a les pàgines finals ofereix un bon recull de llibres, pel·lícules i llocs web que ens poden servir per aconseguir una visió més àmplia (i a vegades lúdica) del canvi climàtic.

Per altra banda, avui també volia parlar del tema perquè aquests dies Barcelona apareix a televisions, ràdios i resta de mitjans com la ciutat clau per decidir el futur de les polítiques per fer front al canvi climàtic. Com a exemple, veieu què tenen a dir sobre la qüestió diaris com ADN o El País, o el portal 3cat24 (aquí podeu veure el vídeo de la notícia). També TVE i El Periódico s’han fet ressò d’algunes de les accions que han tingut lloc a la ciutat per exigir al líders polítics una solució al problema. A més de Greenpeace, el moviment El clima no està en venda! ha estat especialment actiu aquests dies a Barcelona, a més de dur a terme una gran campanya a la xarxa (veieu-ne el blog o el grup de Facebook, al qual podeu unir-vos lliurement).

CanviClim_SaFa

Greenpeace pretenia cridar l'atenció dels assitents a la reunió de Barcelona amb aquesta pancarta a les obres de la Sagrada Família. Font: El Mundo

Aquesta cimera, organitzada per l’ONU i amb participació del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, ha reunit uns 4.000 delegats de més de 180 països al recinte de Gran Via de la Fira de Barcelona. Si us interessa saber quines són les qüestions que s’han tractat durant aquests cinc dies (del 2 al 6 de novembre) podeu accedir al seu web oficial (Barcelona Climate Change Talks 2009).

cop15

Logotip de la COP15, que es celebrarà entre el 7 i el 18 de desembre a la capital de Dinamarca

Parlem ara del perquè de la importància d’aquesta trobada. Com haureu pogut veure si heu entrat en els diversos enllaços de més amunt, la cimera barcelonina és la darrera vegada que els delegats d’aquests 181 països s’asseuran conjuntament per preparar la reunió de Copenhague sobre el canvi climàtic. Aquesta trobada a la capital danesa no és una reunió qualsevol, però: es tracta de la COP 15, és a dir, la quinzena reunió de la Conferència de les Parts, l’òrgan de govern de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC). Aquest organisme és el responsable de les decisions que l’ONU sobre la qüestió, i això inclou—per posar només un exemple—el Protocol de Kyoto, acordat a la COP3. Una vegada a l’any, els Estats membres de l’ONU es troben per tal d’intentar acordar polítiques conjuntes que permetin frenar l’escalfament global. Aquestes reunions són l’única eina per tal d’aprovar el grans acords de l’UNFCCC.

Tal com us he comentat abans, el Vanguardia Dossier tracta específicament la reunió de COP15, de la qual aquí teniu el web oficial en castellà. Miquel Muñoz Cabré, investigador  a Boston i membre del Grup d’Experts del Canvi Climàtic de Catalunya, explica la importància de Copenhague en un article molt amè i detallat titulat justament La cumbre de Copenhague. El text de Muñoz Cabré posa sobre la taula els mecanismes de funcionament de l’UNFCCC (els que us explicava al paràgraf anterior) i com aquests fan que Copenhague es percebi com l’última gran oportunitat per fer front al canvi climàtic. A banda, explica també quins són els punts més importants que es tractaran el proper desembre a la capital danesa.

Al seu text, Muñoz Cabré parla de quatre paraules essencials per entendre Copenhague i la importància dels resultats d’aquesta reunió: procés, 2012, mercats i Bush.

procesoLa rellevància del PROCÉS radica en el fet que les COP són fonamentals per a les decisions de l’ONU sobre canvi climàtic. Curiosament, l’UNFCCC no té aprovades unes regles de votació, de manera que tots els participants han d’estar a favor d’una determinada resolució per tal que aquesta pugui entrar en vigor. A la pràctica, això vol dir que qualsevol país pot anar allargant les negociacions. I per si amb això no n’hi hagués prou, programes com el de Kyoto necessiten el suport mínim i l’aprovació d’un nombre gran d’estats, ja que d’una altra manera tampoc tindrien cap sentit. Així, des de l’acceptació a la COP corresponent (en aquest cas, la de 1997) fins la seva aplicació efectiva poden passar anys: el Protocol de Kyoto s’aplica “de veritat” des de 2005, quan Rússia es va avenir a signar-lo. S’ha calculat que el mínim de temps que ha de passar entre l’aprovació i l’aplicació d’aquests acords és de 2 anys, donat que cada país els ha d’aprovar internament amb els seus mecanismes: parlamentaris, decrets…

2012Per tant, tots els acords que es puguin aprovar a finals d’aquest any entrarien en vigor, amb sort, a partir de 2012. Aquest any destaca al “calendari del canvi climàtic” perquè suposa l’entrada en l’era post-Kyoto, donat que els acords que es van subscriure el 1997 a la ciutat japonesa establien els nivells de reducció d’emissions de CO2 que s’havien d’assolir aquest any. Concretament, l’objectiu era que—entre els anys 2008 i 2012—els països del Primer Món rebaixessin un 5% respecte als nivells de 1990 les seves emissions. L’acord per als propers anys (es parla sobretot dels terminis de 2020 i 2050) hauria d’arribar doncs a Copenhague, per tal de no interrompre la feina iniciada.

borsa

Arrel dels acords de reducció d’emissions del Protocol de Kyoto, va nèixer el sistema de MERCATS de CARBONI. Aquests mercats, amb un funcionament similar al de la borsa, permeten la compra-venda de drets d’emissió del CO2. Un exemple de la seva utilitat és la possibilitat que cada cop més línies aèries ofereixen de cancel·lar les nostres emissions quan utilitzem els seus avions. Alguns ho han criticat com una estratègia que permet als països amb més responsabilitat en la contaminació continuar emetent sense límit. Molts, però, es mostren convençuts que aquesta és una bona eina per a la reducció d’emissions. Sigui com sigui, els darrers anys s’ha creat tot un sistema d’agències, assessors, tècnics i entesos en els mercats de carboni. No només això, sinó que s’han generat un coneixement i una experiència que perillen clarament si no hi ha nous compromisos a partir de 2012. Aquest fet, en l’actual context de crisi, té encara més rellevància.

bush_hijoEl darrer aspecte que es remarca en l’article és la desaparició de l’escena política de George W. BUSH. L’entrada en vigor definitiva de Kyoto es va produir després que, a finals de 2004, Rússia ratifiqués la seva participació. Simultàniament, però, tenia lloc la reelecció d’una administració nordamericana clarament hostil a les mesures que es contemplaven. Aquest fet, en el cas d’Estats Units, té una especial importància perquè és el primer emissor mundial, amb un 22% del total. Amb el canvi que va representar l’elecció d’Obama ara fa un any, i la seva actitud més favorable a acceptar Kyoto (tot i la decepció europea d’aquesta setmana a la reunió de Barcelona, que explica per exemple El Mundo), la COP d’aquest any és la millor oportunitat per aconseguir la participació dels EUA en el projecte en aquest moment clau previ a 2012.

L’article continua amb una explicació clara dels punts d’acord que s’haurien d’aconseguir idealment a Copenhague. En funció del que acabi passant realment, es podrà parlar d’èxit o fracàs, o d’un estat intermig que probablement no deixarà content ningú. Tot i que  avui ho deixarem aquí, abans que arribi el 7 de desembre (dia d’inici de la COP15) tornarem a parlar de quins són aquests acords que es busquen, i destacarem quin és el plantejament unitari de la Unió Europea a l’hora d’acudir a la cita de Copenhague. Ben aviat, doncs, iCIENTIFICats tornarà sobre el tema per aclarir els dubtes que encara hi hagi. De moment, si podeu, feu un cop d’ull al Dossier.

5 comentaris

Filed under Canvi climàtic, Lectures, Notícies, Política