Category Archives: Astronomia

VdM – Poders del 10

Ja em disculpareu la traducció lliure del títol, però la veritat és que aquest em sembla més suggerent que no pas el més correcte de Potències de 10.

El que podeu veure en aquest post, avui que recupero la secció Vídeo del Mes (que, com vaig profetitzar, es convertirà aviat en Vídeo del Semestre), és un petit clàssic de la divulgació. Es tracta d’un curtmetratge documental de 1977, pensat i fet per dos dissenyadors nord-americans (Bernice “Ray” Eames i el seu marit Charles Eames), i narrat per Philip Morrison, professor emèrit de Física del Massachusetts Institute of Technology (més conegut com MIT o “em-ai-ti”, si sou molt anglòfils).

L’origen de la pel·lícula és un llibre il·lustrat de 1957, Cosmic View (“Visió còsmica”), de l’holandès Kees Boeke. Boeke va ser un educador que va crear aquest projecte en col·laboració amb els alumnes de l’escola que ell mateix va fundar a Bilthoven. Tenia la idea de mostrar que la Terra es troba immersa en un Univers inabastable, però després es va adonar que també podia mostrar les meravelles que es troben a una escala infinitament petita, al nostre interior. L’obra original completa es pot trobar a la pàgina de Mitchell Charity, i hi he arribat gràcies a aquesta entrada que Microsiervos va dedicar al llibre i les seves diverses derivades.

Tres etapes de referència als viatges per les potències de 10 que ens proposen Cosmic View i Powers of Ten: el nucli atòmic, la visió familiar d'una persona i la immensitat de l'Univers

El que més m’agrada del llibre i del documental dels Eames, i que sobretot aquest últim reflecteix particularment bé, és la idea de la continuïtat entre el més microscòpic (del que encara no ho sabem tot) i el més macroscòpic (del que tampoc ho sabem tot) dels móns.

Gràcies al vídeo (tot i alguns mínims errors que podeu trobar a l’entrada a la Wiki), fem un viatge a través de 40 (!) ordres de magnitud: la diferència d’augment entre els extrems és de 10.000 sexilions (una paraula que no he pogut confirmar si existeix). O dit d’una altra manera, la diferència és de

10.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000

de vegades. Passem, com es veu, dels 10^-16 m (0,000001 ångstroms) del nucli atòmic als 10^24 m (100 milions d’anys llum), proper al límit de la vastitud de l’Univers que podem veure.

Tot plegat són xifres que maregen, però que queden perfectament ben lligades gràcies a l’escala humana, que coneixem perfectament bé.

Espero que en gaudiu, que al·lucineu amb com en som alhora de grans i de petits i, sobretot, que no us talleu per comentar qualsevol cosa que us cridi l’atenció de tot plegat!

Via el Tumblr de Josep Maria Ganyet (@ganyet)

Deixa un comentari

Filed under Astronomia, General, Química, Vídeo del Mes (VdM), Visions

VdM: Planetes en perspectiva

Aquest matí pensava que m’estava quedant sense temps per complir una promesa renovada fa poc: la de portar-vos com a mínim un vídeo cada mes. Patia perquè hi havia el risc de decebre-us, i no tinc cap ganes de tenir-vos descontents; ben al contrari. Doncs bé, patia, us deia, quan ha aparegut això (si podeu, veieu-lo en HD i a pantalla completa):

El vídeo original és de Brad Goodspeed, però jo hi he arribat a través de Fogonazos, seguint un enllaç a Facebook del company biòleg Borja Rodríguez.

La seva idea, a partir d’un vídeo recent sobre un eclipse de Lluna, va ser preguntar-se quin aspecte tindia la Terra, vista des d’aquí, si es trobés a l’òrbita de la Lluna (a 380.000 km d’aquí). Des d’aquí la idea va anar desenvolupant-se, i l’efecte que s’aconsegueix és realment espectacular (tot i que sembla ser que Júpiter no seria tan gran).

La qüestió de l’escala del Sistema Solar, i evidentment de la resta de l’Univers, és un tema freqüent i que s’ha explicat a través de moltes analogies. No les repassaré pas, i de fet em sembla que aquesta que acabem de veure n’és una molt bona mostra. Una altra de força interessant és la d’aquest post a BlogOdisea, amb un altre vídeo que va encara més lluny que l’anterior. De moment, us en deixo una imatge:

A banda de la mida dels astres, l’altra gran qüestió de l’escala a l’Univers és la de la distància. Només perquè ens en fem una idea, permeteu-me apuntar que—amb la tecnologia actual—cap de nosaltres podria arribar al límit del Sistema Solar (força més enllà de Plutó) en vida.

Espero que us agradi, i us convido a aportar qualsevol dada que us resulti curiosa per recordar-nos com en som d’insignificants en el nostre racó d’espai-temps…

Deixa un comentari

Filed under Astronomia, Vídeo del Mes (VdM)

VdM – El mecanisme d’Anticitera: una versió especial

Teniu algun pla per al 8 d’abril de 2024, cap a les cinc de la tarda? Us ho dic perquè potser podríem trobar-nos per anar a veure un eclipsi de Sol…

Però com es diria en anglès, first things first. O com diríem aquí, anem a pams. Primera pregunta: què és el mecanisme d’Anticitera?

La resposta és senzilla: és un dels artilugis mecànics més antics que es coneixen. Es tracta de les restes d’un complex mecanisme, basat en engranatges, que un grup de submarinistes van recuperar a principis del segle XX entre les restes d’un naufragi prop de l’illa d’Anticitera, entre Citera i Creta. Les primeres datacions havien situat la seva construcció cap al 87 a.C, però estudis més recents (de 2006), l’han envellit una mica més, i sembla que s’hauria fabricat entre el 100 i el 150 a.C.

 

El fragment més gran que es va recuperar del mecanisme, amb un dels engranatges principals. Avui es conserva al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes. Font: Wikimedia

Aclarida la primera pregunta, intentem respondre la segona: per a què servia?

En aquest cas, la solució no és ni molt menys tan clara. Les respostes que s’han donat fins ara a aquesta pregunta són diverses, però totes es mouen en el mateix camp: l’astronomia i, més concretament, la reproducció del moviment dels astres coneguts (Sol, Lluna i els cinc planetes que grecs i romans havien identificat: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn). A partir d’aquí, s’han plantejat diverses aplicacions per a aquest instrument, com són la predicció d’eclipsis, l’anunci de la data dels propers Jocs Olímpics (que es feien en moments molt concrets cada quatre anys a Olímpia), l’explicació dels canvis de direcció aparents dels astres…

I entrem ara en la tercera (i última) pregunta: funciona?

La resposta és, òbviament, que no, com us podeu imaginar per l’estat que presenten les seves restes. Tot i això, l’estudi en profunditat del mecanisme ha propiciat que se n’hagin fet reconstruccions que funcionen perfectament o que, com a mínim, es pensa que reprodueixen amb prou fidelitat les funcions de l’instrument.

 

Una reproducció, construïda avui en dia, del mecanisme d'Anticitera original

Entre aquestes rèpliques, voldria destacar-vos la protagonista del post d’avui. Una versió del mecanisme, com us deia, força especial. Però és millor que la veieu vosaltres mateixos:

L’autor d’aquesta petita meravella és un enginyer d’Apple, que ha comptat amb el suport de Digital Science. He de confessar que no acabo de veure clares les matemàtiques que s’hi expliquen, de manera que si algú em vol ajudar (ens vol ajudar, de fet) a aclarir els dubtes, té els comentaris a la seva disposició.

L’interés creixent dels darrers anys, sobretot de la darrera dècada, ha afavorit que tot el mecanisme s’analitzés amb profunditat. Totes les parts que se n’han pogut recuperar s’han sotmès a anàlisis de raigs X d’alta resolució, el que ha permès entendre millor la disposició i funcionament del seus engranatges. Tal com s’explica a la Wikipedia (aquí l’article en català, força més concís), els investigadors pensen que s’han trobat 30 de les teòriques 72 rodes dentades que devia contenir el mecanisme, i a partir d’aquesta base se n’han construït les rèpliques que hem vist més amunt. També els estudis dels fragments de les inscripcions en grec donen més pistes sobre la utilitat i l’origen d’aquest complex artilugi.

 

Una altra peça trobada en el naufragi, on es poden veure algunes inscripcions en grec

Abans d’acabar, deixeu-me recomanar-vos un parell de peces de Nature per aquells que vulgueu ampliar la informació. En primer lloc, un altre vídeo (de fet són tres) on es detallen més a fons l’anàlisi del mecanisme i els seus resultats. En segon lloc, un article molt amè d’aquest mateix 2010, on s’expliquen amb claredat les diferents hipòtesis que s’han plantejat sobre els usos del “rellotge” d’Anticitera, a banda de proposar dos plantejaments inèdits: la possible influència babilònica en la construcció d’aquest artefacte, i el pes que podria haver tingut la mecànica en la definició de la cosmologia grega (un interessant intercanvi d’idees entre dues branques de la Ciència…).

Un darrer apunt: dono les gràcies a l’@oriolripoll per aquest twit, que em va fer decobrir el vídeo (i el mecanisme en si…).

I doncs, quedem per veure l’eclipsi de 2024?

PD: Com veieu, he optat per canviar el nom de la “secció”. Vídeo de la Setmana ja fa temps que va deixar de ser realista, de manera que procuraré complir amb el Vídeo del Mes (VdM). Esperem que no s’acabi convertint en Vídeo del Semestre… 😛

2 comentaris

Filed under Arqueologia, Astronomia, Curiositats, Vídeo del Mes (VdM)

La NASA ens canvia la Vida

Aquest 2 de desembre de 2010 serà recordat com el dia en què ha caigut un dogma de la Biologia.

La revista Science (permeteu-me que em salti el clàssic adjectiu “prestigiosa”) publica al número d’aquesta setmana un article que suposa una revolució per a la bioquímica. Investigadors de la NASA ho han anunciat aquesta tarda en una conferència de premsa a la seu de l’agència espacial. Podeu veure més detalls del comunicat oficial de l’organisme en aquest enllaç.

La seva recerca suposa un canvi de paradigma pel que fa al que sempre havíem pensat sobre la vida. Fins ara, tots (i ho remarco, TOTS) els éssers vius que coneixem presenten els mateixos components bàsics: carboni (C), hidrogen (H), oxigen (O), nitrogen (N), sofre (S) i fósfor (P). Doncs bé, l’equip dirigit per Felisa Wolfe-Simon ha identificat un bacteri que no necessita el fósfor per a sobreviure, sinó que el pot substituir per arsènic (As).

El llac Mono, a Califòrnia. (Matt Frederick, Wikimedia)

El plantejament de base de l’equip que ha fet la descoberta era justament aquest: intentem identificar alguna forma de vida que suposi una excepció a la regla, que pugui funcionar d’una manera diferent a com ho fa tota la resta d’éssers vius. El lloc ideal per anar a buscar aquest ésser era el llac Mono, que es troba a l’est de l’estat de Califòrnia. Aquest llac presenta un ambient molt bàsic, i recull grans quantitats d’arsènic de les muntanyes del voltant. L’alta disponibilitat d’aquest element en lloc del fósfor va fer pensar als científics que potser alguns dels seus éssers vius  podien utilitzar-lo com a susbstitut.

Una molècula de DNA. Els fosfats del seu "esquelet" apareixen en color crema (P) i vermell (O)

Un cop recollides les mostres in situ, van introduir-les en un medi de cultiu que reproduïa les condicions del llac al laboratori. Hi havia, doncs, riquesa d’arsènic i disponibilitat de tot tipus de nutrients. Excepte un: el fósfor. Van comprovar llavors que en aquest ambient hostil per a qualsevol altre organisme, alguna cosa hi podia crèixer. Una anàlisi més a fons va permetre comprovar que realment la soca GFAJ-1 (així s’anomena el bacteri en qüestió, de la família Halomonadaceae) absorbia l’arsènic del medi. A més, gràcies al marcatge radioactiu d’aquest element, es va veure que s’associava al DNA genòmic. Allà, l’arsènic hi feia la mateixa funció que el fósfor: actuava com una peça essencial de l'”esquelet” de la doble hèlix del DNA, com es veu a la figura.

La raó per la qual aquesta substitució és possible és senzilla: l’arsènic i el fósfor són dos àtoms molt semblants. De fet, formen part del mateix grup (la mateixa columna) de la taula periòdica, fet que ens indica que comparteixen moltes característiques. Són d’una mida força semblant, de manera que poden ser difícils de distingir per part de les cèl·lules. Aquesta semblança també explica perquè l’arsènic resulta tòxic per a la majoria d’organismes.

P i As comparteixen grup a la taula periòdica, juntament amb nitrogen (N), antimoni (Sb) i bismut (Bi)

Perquè tot i que en el cas del proteobacteri GFAJ-1 la substitució dels fosfats del DNA no en suposa la mort, l’ocupació per part de l’As d’aquesta posició suposa debilitar l’estructura de la molècula, fent-la mes fràgil (tal i com ha explicat aquest vespre el químic orgànic Steve Benner). I ja us podeu imaginar que un DNA fràgil no contribueix precisament a garantir la supervivència del seu hoste…

Aquesta fragilitat, però, s’ha comprovat en temperatures pròpies del nostre planeta. Aquesta delicadesa probablement es reduiria a temperatures molt inferiors, com les que es poden trobar a Tità, el satèl·lit de Saturn les característiques del qual han fet pensar sovint en la possibilitat que pugui allotjar vida.

I així s’explica també que aquesta recerca s’hagi dut a terme a la secció d’Astrobiologia de la NASA, dedicada a intentar localitzar pistes de l’existència de vida extraterrestre. Tot i que investigacions com la que avui us porto estiguin aparentment desconnectades d’aquest objectiu, cal tenir en compte que el primer pas per saber si hi ha vida “allà fora” és entendre a fons la vida “aquí dins”. Això inclou, per exemple, entendre’n l’origen, però també identificar possibles variants del que avui coneixem com a vida. Entre altres conseqüències,  la possibilitat que el DNA (i altres molècules com l’ATP, responsable de l’emmagatzematge d’energia) es basi en l’arsènic ja es comença a considerar un element a tenir en compte a les escales d’habitabilitat que la NASA desenvolupa (com detallava aquesta tarda Pamela Conrad).

 

Una micrografia de la soca GFAJ-1

  • Aquí hi trobareu l’article original a Science (només per a ordinadors amb accés).
  • Nature també ha publicat ja la notícia (i aquí teniu la seva traducció al castellà a Ciencia Kanija), on detalla més el conjunt de proves que han dut els investigadors a pensar que realment som davant d’una autèntica novetat.
  • Us deixo també l’article del Pepquímic, que ha començat la feina abans i tot que acabés la conferència de premsa, que es podia seguir en streaming.
  • I aquí teniu les visions de dos del blogs de la secció de Ciència de l’Ara: Centpeus i Laetoli (actualització).

I com que cal ser justos, donem crèdit a en José Manuel Goig (@jmgoig a Twitter) per avisar-nos de la conferència, i a en Javier del Campo (@fonamental) per posar-me sobre la pista de quin seria l’anunci concret que s’hi faria.

El proteobacteri GFAJ-1 és, ja us ho podeu ben creure, un element que esmicola bona part del que consideràvem segur, i que obre la porta a una redefinició—si més no parcial—de la VIDA.

9 comentaris

Filed under Astronomia, Biologia, Notícies, Química, Recerca

Voleu retransmetre un eclipsi?

LaVanguardia.es us ofereix la possibilitat de fer d’enviats especials per a retransmetre un eclipsi de Sol el proper 11 de juliol. Tindreu totes les despeses pagades amb l’única condició de fer un blog per al diari, i explicar en viu i en directe l’experiència d’acompanyar un equip d’experts dirigit per Miquel Serra, gerent de l’observatori del Teide.

Podreu trobar tot els detalls sobre aquesta iniciativa al seu especial Misión: Eclipse. Les bases del concurs les teniu aquí. També podeu escoltar una entrevista on un dels responsables de l’edició digital del diari parla, a El Món a RAC1, de com funciona aquest projecte. El procés de selecció començarà enviant un vídeo on heu de demostrar, si fa no fa en dos minuts, les vostres habilitats comunicatives i uns certs coneixements d’astronomia. A partir d’aquí, es triaran 10 finalistes, que s’eliminaran progressivament fins a tenir un guanyador. Teniu temps per fer arribar el vostre vídeo al diari fins el proper diumenge 7 de febrer a les 23:59.

Ah, sí, me n’oblidava: l’eclipsi que s’ha de retransmetre es podrà veure des de l’illa de Pasqua, o Rapa-Nui, on passaríeu un total de set dies (més dos de viatge). Si la proposta ja era atractiva, ara encara ho és més, oi que sí?

2 comentaris

Filed under Astronomia, Curiositats

El liti, una pista a seguir

O més ben dit, la manca de liti pot ser la que es converteixi en un indici molt fiable d’estrelles que tenen planetes orbitant al seu voltant. Recordareu que fa unes setmanes ja havíem parlat dels esforços que s’estan fent per localitzar planetes extrasolars potencialment habitables. Fa uns quants dies, es va donar un nou pas en aquesta direcció.

Formació d'una estrella. La pols al seu voltant (disc protoplanetari) s'anirà aglomerant per, potser, donar lloc a nous planetes

Fins ara, s’havien utilitzat diversos mètodes per a la identificació d’estrelles amb planetes. Tots ells són indirectes, i aquest cas no n’és una excepció. Bona part d’ells, com aquest cas que tractem avui, es basen en l’espectrografia, l’anàlisi dels espectres d’emissió de lla llum provinent d’aquestes estrelles, i com els planetes poden alterar aquestes lectures. Abans de parlar del liti, en fem un breu repàs. Podeu ampliar la informació al Hazael’s Weblog:

  • Velocitats radials: la presència de planetes, per la seva atracció gravitatòria, pot modificar els moviments de l’estrella fent-la endavant i endarrere respecte de la Terra; això es reflecteix en el canvi en les emissions (desplaçament al blau i al vermell)
  • Astrometria: prèviament a l’anàlisi de les velocitats radials, aquest mètode intenta definir exactament la posició de l’estrella, de manera que els seus moviments siguin més fàcilment detectables
  • Trànsits: es basa en la reducció de la brillantor de l’estrella en passar-li per davant algun planeta
  • Microlents gravitacionals: la presència d’una estrella i d’algun planeta al seu voltant modifica la recepció de la llum d’una segona estrella
  • Pertorbacions gravitacionals dels discs de pols: els planetes poden exercir efectes gravitatoris sobre les partícules dels núvols de pols situats al voltant d’una estrella naixent

Ara, tal i com podem llegir en aquest article d’El País, s’ha comprovat que en estrelles de característiques similars a les del nostre Sol, aquelles amb planetes al seu entorn presenten una menor concentració de liti que les més solitàries. Els científics de l’Institut Astrofísic de Canàries han participat en aquesta recerca des de l’Observatori de Roque de los Muchachos (en una localització privilegiada, com es veu a la foto), on hi ha instal·lat el Gran Telescopio Canarias (GTC), una obra d’enginyeria impressionant amb un mirall de 10,4 metres de diàmetre. En aquest cas, però, l’eina utilitzada per a la recerca ha estat el Telescopio Nazionale Galileo (TNG), ubicat a les Canàries però depenent dels organismes de recerca italians.

L'observatori de Roque de los Muchachos. El GTC és l'edifici de més a l'esquerra

Després d’analitzar unes 500 estrelles semblants al Sol amb l’instrumental (concretament, l’espectrògraf HARPS) d’aquest telescopi, una setantena de les quals amb el privilegi de tenir veïns planetaris, van comprovar que en aquestes darreres la presència de liti arribava només al 10% de les que no presenten planetes. Aquest també és el cas del Sol, evidentment, la escassa quantitat de liti del qual ja s’havia detectat feia temps.

L'estructura del Sol. Els corrents de convecció dels seus materials tenen lloc entre la superfície i el nucli

Tot i aquests avenços, encara no s’ha pogut donar una explicació exacta del perquè del fenomen. Des d’aquest moment, és feina dels teòrics intentar trobar-la. Les primeres hipòtesis que s’han aventurat es basen en l’efecte que l’atracció gravitatòria dels planetes pot exercir sobre els corrents de convecció de l’estrella. Aquests corrents es generen entre la superfície i el nucli per les diferències de temperatura (com passa a la zona del mantell a la Terra). La presència dels planetes podria, per tant, modificar-los d’alguna manera: per exemple, podria fer que s’enfonsessin més cap al nucli. Això permetria que el liti, a major temperatura, fos destruït.

Les teories actuals diuen que les estrelles són grans “centrals” de fusió nuclear, que utilitzen l’hidrogen com a combustible. La fusió dels nuclis d’hidrogen és capaç de generar heli. A partir d’aquí, fusions successives—que només es donen a les altes temperatures de les estrelles—poden donar lloc a tots els elements coneguts (que només representen un 2% de tots els àtoms de l’Univers!). Sembla, però, que d’aquesta manera només es poden generar àtoms pesants, com els de ferro o més que aquests. Els metalls lleugers com el liti, en canvi, s’haurien format en algun moment molt proper al Big Bang i des de llavors no se n’hauria “creat” més. Des d’aquell instant, el liti només pot ser destruit (i amb certa facilitat) dins de les estrelles.

Mineral de liti

Bé, abans d’acabar, parlem una mica del protagonista de la història, no us sembla? El liti (Li) és un metall alcalí lleuger, amb nombre atòmic 3, de color platejat. Es tracta d’un material amb una densitat que no arriba a la meitat de la de l’aigua. Per la seva alta reactivitat (semblant a la del sodi amb el que està emparentat), no apareix lliure, sinó que a la Natura es troba en forma de diversos minerals. No se li coneix cap funció biològica, tot i que s’aplica en tractaments contra la depressió o el trastorn bipolar. A banda d’això, tots el coneixem per la seva aplicació en les bateries de portàtils i telèfons mòbils.

Aquest és l’element que ens pot aportar noves pistes en la recerca de nous móns. Llàstima que n’hi hagi tan poc, sobretot aquí al Sistema Solar.

1 comentari

Filed under Astronomia, Notícies, Química

Hi ha alguna cosa allà fora…

Fa uns dies va tenir lloc a Barcelona, al CosmoCaixa, una trobada com a mínim curiosa. Es titulava Camins cap a planetes habitables, i la notícia la van recollir diversos mitjans, entre els quals El Periódico i TV3. A banda de l’enllaç al 3/24, aquí sota teniu el vídeo de la notícia tal i com va aparèixer al TN:

Vodpod videos no longer available.Tal i com s’explica en aquestes notícies, el primers planetes extrasolars o exoplanetes es van descobrir fa uns 15 anys. Els exoplanetes són planetes que orbiten al voltant d’estrelles diferents del Sol. Des que el grup de la Universitat de Ginebra dirigit per Michael Mayor i Didier Queloz va anunciar el descobriment del primer exoplaneta el 1995, la llista d’aquest tipus de planetes ha anat augmentant fins arribar als 374 que es reconeixen en l’actualitat, recollits a l’Extrasolar Planets Encyclopaedia (exoplanet.eu). La majoria d’aquests planetes són gegants gasosos, similars per tant a Júpiter, amb una massa màxima de fins a 13 vegades la del nostre gegant del Sistema Solar. Es creu, però, que l’abundància d’aquest tipus de planetes es deu a les limitacions de les tècniques utilitzades actualment per a la detecció d’exoplanetes, que només permeten identificar planetes molt grans. Trobareu tots els detalls sobre la detecció d’exoplanetes a l’enllaç anterior i a la Wiki (en català—lleugerament desactualitzat—aquí, i en castellà aquí; a banda del completíssim article en anglès).

Tot i els dubtes que encara planteja l’existència de vida en altres cossos del Sistema Solar, sobretot per les notícies recurrents de la troballa d’aigua (a la Lluna recentment, o abans el gel a Mart i els oceans sota la superfície de Tità), la recerca de planetes habitables entre tots aquests exoplanetes resulta també força estimulant. L’interès es centra en localitzar Superterres, és a dir, planetes amb característiques comparables a les de la Terra. Això inclou una massa i/o un radi que no superin en 10 vegades els nostres, una superfície sòlida, la presència d’aigua líquida (i comptar per tant amb una temperatura superficial de 0 a 100 ºC) i la composició adequada de l’atmosfera. Dels 374 exoplanetes, només 10 compleixen alguna d’aquestes característiques. Entre ells m’agradaria destacar-ne un: Gliese 581 c. Descobert el 23 d’abril de 2007, presenta una massa de 5 vegades la de la Terra, amb 1’32 cops el seu radi i la seva temperatura podria situar-se al voltant de l’adequada (entre -3 i 40 ºC segons les estimacions). Per la distància que el separa de la seva estrella, i d’acord amb la lluminositat d’aquesta, es troba a la zona habitable del seu sistema (definida segons els criteris d’aquesta imatge , del corresponent article a la Wikipedia).

Una representació de Gliese 581 c i l'estrella que orbita (una nana marró, molt més petita que el Sol). Es representen sobre les constel·lacions prop de les quals es troben. <i>Font: Wikipedia</i>

Una representació de Gliese 581 c i l'estrella que orbita (una nana marró, molt més petita que el Sol). Es representen sobre les constel·lacions prop de les quals es troben. Font: Wikipedia

Són candidats com aquest els que es podrien arribar a considerar habitables. Tal com es plantejava a la recent trobada de Barcelona, és necessari coordinar els esforços de les diverses agències espacials per avançar en la recerca, tant per a millorar les tècniques utilitzades com per a enviar missions especialitzades en la detecció d’aquests exoplanetes. Actualment, els esforços es centren en els dos programes següents, ambdòs basats en l’anàlisi dels trànsits dels possibles exoplanetes per davant de la seva estrella:

  • CoRoT: Es tracta d’un telescopi espacial de 30 cm de diàmetre, llançat el 27 de desembre de 2006 per l’Agència Espacial Europea (ESA), que es centra en la localització de planetes rocosos. A banda, també permet detectar moviments sísmics a les estrelles observades (asteroseïsmologia), per entendre millor la seva composició. El telescopi pot girar sobre ell mateix, i cada 150 dies modifica la seva orientació 180 º.En podeu trobar tota la informació aquí, i sobretot al seu enllaç COROT in depth (a la dreta).
  • Kepler: També és un telescopi espacial, orientat en aquest cas cap a una regió de l’espai molt concreta. El va llançar la NASA el 6 de març d’aquest mateix any, amb l’objectiu igualment de trobar planetes petits i sòlids. No només això, sinó que també es vol identificar sistemes estelars amb múltiples planetes, i les característiques generals d’aquests. Més dades aquí.

De cara al 2014 o 2015, a banda d’aquests dos programes, l’ESA prepara el projecte Darwin/TPF. Aquest és segurament el pas més ambiciós que s’ha donat fins aquest moment en aquest camp. El plantejament és el de localitzar planetes realment similars a la Terra, i ideals per tant per a acollir la presència de vida. Per a aconseguir-ho, s’utilitzaran tres (o quatre) telescopis que transmetran la informació a una “nau mare”, actuant en conjunt com un interferòmetre. La diferència és que aquests telescopis captaran imatges dels planetes en l’infraroig, emissions no visibles a simple vista, i sobre les que no interfereix la llum de les estrelles. Aquesta tècnica permetrà a més fer una anàlisi dels gasos que formen l’atmosfera dels planetes, de manera que es puguin localitzar compostos sovint associats a la vida, com ara l’oxigen (l’oxigen de la nostra atmosfera, per exemple, es deu a l’acció dels primers bacteris fotosintètics). Trobareu tota la informació aquí.

Aquest és un resum del que s’ha analitzat fa poc al CosmoCaixa. Desconec si també s’ha parlat d’un altre projecte, que fa força temps que s’està movent, i que pel que sé ha tingut problemes de finançament. Us sona el nom de SETI (Search for ExtraTerestrial Intelligence)? És probable que n’hagueu sentit parlar i, en cas contari, aquí hi ha més informació. Molt breument, es tracta d’un programa per a cedir temps de computació dels vostres ordinadors, activant un protector de pantalla específic, per a accelerar l’anàlisi de dades obtingudes del radiotelescopi d’Arecibo. Es pretèn identificar d’aquesta manera l’emissió, per part de possibles civilitzacions extraterrestres, de senyals de ràdio (no massa diferent del que passava a Encuentros en la tercera fase, de Steven Spielberg).

Esperem que tot això ens ajudi a respondre la gran pregunta: Estem sols, a l’Univers? Com ho veieu tot plegat, vosaltres?

<object width=”320″ height=”277″ id=”SVP1489829IE”><param name=”movie” value=”http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf”></param><param name=”scale” value=”noscale”></param><param name=”align” value=”tl”></param><param name=”swliveconnect” value=”true”></param><param name=”menu” value=”true”></param><param name=”allowFullScreen” value=”true”></param><param name=”allowscriptaccess” value=”always”></param><param name=”FlashVars” value=”VIDEO_ID=1489829&FD=393888&WIDTH=320&HEIGHT=240&USE_LINK_TOCONTEXT=true”></param><embed width=”320″ height=”277″ type=”application/x-shockwave-flash” src=”http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf&#8221; id=”SVP1489829″ scale=”noscale” name=”SVP1489829″ salign=”tl” swliveconnect=”true” menu=”true” allowfullscreen=”true” allowscriptaccess=”always” FlashVars=”VIDEO_ID=1489829&FD=131041&WIDTH=320&HEIGHT=240&USE_LINK_TOCONTEXT=true” ></embed></object>

2 comentaris

Filed under Astronomia, Notícies