Monthly Archives: Juliol 2010

Bereshit: Al començament…

Saber d’on venim és una d’aquelles clàssiques preguntes que intentem respondre per donar sentit a la nostra vida. Volem saber quin és el nostre origen per entendre cap on ens dirigim. I per això ens cal arribar al principi…

Bereshit és la primera paraula de la primera línia del primer paràgraf del primer llibre de la Bíblia”. I aquest és l’inici que Jorge Wagensberg (director de l’àrea de ciència de la Fundació la Caixa i del CosmoCaixa) i el “bombollòleg” Pep Bou ens proposen a Bereshit: La història més bella del cosmos, que fins aquest darrer diumenge s’ha pogut veure a Barcelona en el marc del festival Grec 2010.

Després d’un pròleg que demostra la immensitat de l’Univers i, al mateix temps, com en són de petits i nombrosos els àtoms que el formen, comença l’espectacle. I aquest es planteja com una conferència del divulgador científic, que ens explica de quina manera hem arribat fins aquí, partint des d’un Big Bang que—atenció a l’spoiler—no va ser ni Big ni Bang, perquè l’Univers naixent no ho permetia. El paper del mag de les bombolles és, en aquesta conferència, el del Powerpoint (o, com diu Wagensberg, BOUerpoint) que aporta el suport visual a les explicacions de l’expert.

La ponència es divideix en tres parts. La primera es centra en explicar què és una bombolla (sempre cal respondre les preguntes bàsiques en primer lloc) i la física en què es basa. La segona gira al voltant d’unes quantes de les lleis més importants de la Natura, entre les quals la gravetat o el principi de conservació del moment cinètic. I la tercera és la que, ara sí, ens porta de viatge per la història més bella del cosmos, partint del Big Bang i fins arribar a la cultura humana, representada per… un ou ferrat!

La Lluna, en la versió de Wagensberg i Bou

Val a dir, però, que la divisió entre les tres parts no és sempre clara. Afortunadament. Si fos així, l’espectacle podria ser una pura classe de física teòrica en les seves dues primeres parts. Tot i que això no és necessàriament dolent, el públic en general no en sol ser massa amant. En canvi, sempre hi ha temes de la tercera part que es van “colant” enmig de les altres. I així veurem com la conservació del moment cinètic de la qual us parlava explica el perquè de l’anell de Saturn, però també el gir dels planetes al voltant del Sol o l’aspecte “pla” de la Via Làctia.

El fet de treballar amb una matèria tan volàtil com les bombolles, a més, fa que aquesta conferència sigui diferent cada dia. Això exigeix que els protagonistes mostrin contínuament les seves habilitats: Bou, la constància i tossuderia per ensenyar-nos el que ens estan explicant, Wagensberg, una gran capacitat d’improvisació pròpia de l’orador, i tots dos, una fina ironia per punxar l’altre quan falla. Les bombolles, molt volubles però amb certes limitacions, són també les responsables que no tinguem una història com a tal, sinó una col·lecció de moments importants—i altres que no ho són tant—en aquest llarg camí que ens expliquen. Aquest és l’aspecte que particularment em va decebre més, ja que jo esperava un conte més complet i rodó, però la màgia que traspuen les bombolles (i que, per tant, traspua aquesta bella història del cosmos) compensa clarament aquest punt dèbil.

Per últim, només assenyalar que és un espectacle molt recomanable per a tots els públics. Els molts nens (de totes les edats) que hi havia a l’Institut del Teatre estaven bocabadats i s’ho van passar pipa. I us puc dir que els més grans també ens ho vam passar com nens!

PD: Sí, sí, sento les vostres queixes, i estic d’acord amb vosaltres que segurament hagués estat millor que us avisés abans d’aquest espectacle. La qüestió és que no em volia arriscar a recomanar-vos res sense haver-ho tastat abans en persona. Ara que ja ho coneixeu, doncs, esteu atents per tal de trobar-lo a la vostra cartellera teatral més propera (de moment, ha passat ja pel Temporada Alta de Girona, a banda del Grec) i prepareu-vos per passar-vos-ho bé.

Per compensar l’avís tardà, us deixo amb un vídeo que recull alguns moments de l’obra. Segur que mai havíeu vist l’anell de Saturn així…

I ja posats, un parell de preguntes: Coneixeu altres espectacles així? Els heu vist? Què us han semblat? Evidentment, la darrera pregunta també és vàlida si heu vist ja Bereshit

Anuncis

1 comentari

Filed under General

La Vanguardia – Entrevista a Daniel Closa: Ni el frío resfría ni el alcohol combate la resaca: ¡mitos!

La Vanguardia publica una entrevista que val la pena. No es limita a fer-ho avui, ja que normalment les entrevistes de “La Contra”—secció de la qual s’encarreguen Ima Sanchís, Lluís Amiguet i l’admirat Víctor Amela—són, a més d’un bon motiu per començar el diari per darrere, de gran interès i qualitat, incloses aquelles on es parla de ciència amb científics. Però aquesta m’agrada especialment.

M’agrada destacar la d’avui perquè pretén desmuntar mites que tenim instal·lats a la nostra societat amb l’excusa que pretesament han estat “demostrats científicament”. El mal ús de la ciència per enredar és relativament freqüent (tots coneixem prou bé el cas de la famosa PowerBalance). Aquí segurament no estem davant de casos d’estafa ni perillosos, però sí que és curiós com ens creiem algunes “veritats” simplement perquè ens han dit que “la ciencia lo ha dicho” (com es llegeix a l’etiqueta d’Anís del Mono).

El Dr. Daniel Closa, del CSIC

En aquest cas, el biòleg i investigador del CSIC Daniel Closa parla d’aspectes com la inutilitat de prendre vitamina C per prevenir els encostipats o que no apareixen noves canes cada cop que ens en treiem una. Sense estendre’m més, per tal que encara pugueu descobrir més mites, us deixo aquí el text íntegre de l’entrevista. Donat que els links de l’edició digital de la Vanguardia us farien accedir a l’edició de pagament, m’ha semblat millor deixar-vos l’entrevista sencera a la vostra disposició directament al blog. Gaudiu-ne:

Disfrazado de ciencia

El salto del mito al logos, allá por la Grecia antigua, desembocaría en el racionalismo de la ilustración y, acto seguido, en la ciencia. Pero si convertimos la ciencia misma en mito-cambio sacerdote por científico-, comulgaremos con ruedas de molino: mitos que alguien bendijo susurrando que eso “está científicamente demostrado”, y ya no nos molestamos en comprobar, o preferimos cómodamente creer a rebatir. Por eso es de agradecer que un científico duro como Daniel Closa se entretenga en desenmascarar algunos en su libro 100 mites de la ciència (Cossetània). Por cierto, adelanto que la investigación de Closa en regeneración de tejido pulmonar nos reportará pronto una alegría.

Tengo 48 años. Nací en Cornellà y vivo en Barcelona. Soy doctor en Biología, investigador del CSIC y director del grupo de investigación del Institut d´Investigacions Biomèdiques de Barcelona. Estoy casado y tengo dos hijas, Laia (16) y Anna (14). Soy racionalista y ateo.

Ya muerto, ¿seguirán creciéndome uñas y pelo?

Es un mito. Es falso. Tu cadáver se deshidratará, retrayéndose la carne de dedos y cabeza, y por eso uñas y cabellos parecerán más largos…

Una cucharilla en el cuello de una botella de cava destapada ¿conservará el gas?

¡Otro mito! Una vez abierta la botella, su gas escapa. Sólo conservas el gas que queda si vuelves a taparla herméticamente.

En mi nevera tengo una botella con cucharilla…

Adoptamos el mito sobre nuestra propia percepción: preferimos creer a dudar.

Un cactus frente a mi ordenador ¿interceptará sus radiaciones dañinas?

El cactus recibe las mismas radiaciones que usted, no va a librarle de nada.

Si tomo mucha vitamina C, ¿me protejo de resfriados?

La vitamina no se acumula: si no la necesitas, la orinas. La vitamina C es útil en la síntesis del colágeno en las fibras musculares (por eso su carencia provoca escorbuto), nada más. Otro mito: “El frío nos resfría”.

¿Y no?

No: lo que te resfría es un virus. Los virus están siempre alrededor, y felizmente se quedan pegados a nuestras mucosidades, que células ciliadas arrastran, hasta expulsarlas o tragarlas, y así muere el virus. El frío ralentiza a esas ciliadas: ¡eso da más ocasión a los virus para entrar en tus células!

Cárguese otro mito popular.

“La resaca alcohólica se rebaja con más alcohol”: ¡qué excusa! Los metabolitos del alcohol (acetaldehído), intoxicantes, se diluyen en agua: contra resaca, ¡hidratación!

Otro: leí que puedo cocer un huevo con un par de teléfonos móviles…

La longitud de onda de los móviles, además de ser muy inferior a los 2.500 megahercios del microondas, es dispersa, no focalizada. Inténtelo: ¡comerá huevo crudo!

¿Quién urde estos mitos científicos?

El de los móviles fue una broma por internet: su autor, Charlie Ivermee, fue el primer sorprendido por la credulidad de la gente.

Señáleme otra creencia popular.

“Nacen más bebés en luna llena”. He revisado estadísticas: ¡es mentira! Más probable es que aquí nazcan más bebés nueve meses después de una victoria del Barça…

Otro: “Varios planetas alineados provocarán cataclismos en la Tierra”.

El efecto de una alineación de planetas es despreciable, este es un cálculo simple.

Cíteme algún mito muy extendido.

“El agua en un desagüe gira en sentido distinto según estemos en el hemisferio norte o sur”. Funciona para las borrascas, por ser a gran escala. Pero a escala del desagüe de una pila, ¡no!: dependerá de la forma de la pila, de cómo caiga el agua, otros factores…

Desmonte algún otro mito que todavía sea muy popular.

El del hierro de las espinacas.

¡Popeye nos enseñó que sí tenían!

Tras un incremento de anemias entre niños norteamericanos, las autoridades inventaron a Popeye: decidieron que comiese espinacas al ver en un libro que contenían un 0,03% de hierro… ¡Pero era un error de imprenta del libro!: sólo contienen un 0,003%.

¿Qué debería haber comido Popeye para meterse mucho hierro, pues?

Un hígado con perejil. O carnes rojas. O lentejas con arroz.

Señale ahora un mito pintoresco.

Mao afirmó que si todos los chinos saltasen a la vez, ¡alterarían el eje de rotación terrestre! Todos los chinos juntos pesan la diezbillonésima parte del peso de la Tierra: si saltasen a la vez… ¡equivaldría al salto de una mosca sobre un transatlántico!

¿Hay algún mito que resulte peligroso?

Tanto como eso, no…, ¡pero no necesitas beber dos litros de agua al día!: la mayor parte de esa cantidad de agua la ingieres al comer, pues todos los alimentos contienen agua.

“La dieta vegetariana es la más saludable”. ¿Mito o ciencia?

La dieta más sana es… la equilibrada. Así, una dieta omnívora equilibrada es más sana que una dieta vegetariana desequilibrada. Sí es cierto que el vegetariano suele ser más cuidadoso con su dieta…

Más mitos: “Si te arrancas una cana, te salen otras siete”.

Falso: la cana sale cuando le toca salir, y si ves más es porque estás alerta para verlas.

¿Un susto podría encanecerme el pelo?

Un fuerte estrés sí puede provocarte caída súbita de cabellos (alopecia areata difosa),y siendo los pigmentados más débiles que los canosos, caen antes: quedan los canosos, y parecería que la cabellera ha encanecido…

Un implante de silicona ¿puede estallar en un avión en vuelo?

¡Estallarían también botellines de plástico y bolsas de cacahuetes! El cambio de presión en cabina es similar al de una cima del Pirineo, ¡y ahí no estallan pechos de silicona!

O sea, que Ana Obregón puede subir al Aneto tranquila.

Otro mito universal que vengo oyendo desde niño: “Usamos sólo el 10% del cerebro”. ¡En tal caso, ya nos hubiésemos extinguido!

¿Y es falso también que los hombres pensamos en sexo cada siete segundos?

¿Cómo se mide eso? Indemostrable. Aunque sí parece que los hombres piensan más en sexo que las mujeres… ¿Será porque ellas piensan en qué hacer con un óvulo por mes… y nosotros con 600 millones de espermatozoides por semana?

Com heu pogut veure, l’entrevista apareix amb motiu de la publicació del llibre de Closa 100 mites de la ciència (fitxa aquí). Jo encara no el tinc, però no descarto en absolut que aparegui en alguna estanteria de casa aviat.  A més a més, en Daniel Closa ha publicat altres llibres de divulgació i és també blogaire: el podeu trobar (tot i que ara ha fet “parada i fonda”) al seu xafarder Centpeus, un blog que ja tenim al blogroll d’iCIENTIFICats.

I ja que hi som, coneixeu altres “mites científics” que puguin anar a a parar a una segona edició del llibre?

3 comentaris

Filed under General, Lectures