Louann Brizendine – El cerebro femenino

Fa ja més de dos anys i mig que aquest llibre em va caure a les mans. Un bon amic, amb el qual sovint fem broma sobre les dificultats que tenim a vegades per entendre les dones—i no us parlo de les dificultats d’elles per entendre’ns a nosaltres!—, me’l va regalar en pensar que seria una bona eina per avançar en la solució dels nostres “problemes”. Permeteu-me, doncs, que comparteixi els mèrits (i demèrits) d’aquest post amb ell: Gràcies, Gerard!

Després d’aquest temps, finalment he pogut dedicar part d’aquestes tres darreres setmanes a llegir-lo. Val a dir que, en començar-lo, em vaig sentir una mica atacat com a home i em va assaltar la temptació de tornar-lo a la prestatgeria. Vaig aconseguir, però, oblidar-me de susceptibilitats i dominar la meva masculinitat ofesa, i passar de les primeres pàgines. Un cop aconseguit això, el llibre va resultar una lectura agradable i curiosa.

La portada de l'edició espanyola del llibre

Plantejat com un viatge al llarg de la vida de la dona, el text de Louann Brizendine (Wiki, en anglès, i pàgina oficial) ens explica com canvia el cervell femení durant tots aquests anys. Comença abans del naixement, detallant les principals diferències que ja a l’úter matern marquen els cervells d’homes i dones, i arriba fins a l’època posterior a la menopausa. Entremig, para una atenció especial a les èpoques que marquen clarament la vida d’una dona, com són la pubertat i els embarassos. No s’oblida tampoc de detallar-nos què passa al cap d’una dona quan s’enamora, com canvia el seu cervell al llarg del cicle menstrual i quins efectes hi té el sexe.

Tot el text gira al voltant de les hormones i dels seus efectes al cervell. És evident que les hormones no afecten només el cervell femení, però sí que es cert que pateixen moltes més “tempestes” hormonals al llarg dels anys que no pas nosaltres. D’acord amb el que explica Brizendine, els canvis induïts per les hormones s’inicien durant el desenvolupament embrionari: l’explosió de testosterona que es dóna als fetus masculins provoca la mort de moltes neurones pròpies dels circuits cerebrals de comunicació. A partir d’aquestes diferències de partida, que l’autora il·lustra dient que aquests circuits són com autopistes de 8 carrils en les noies i com una carretera comarcal en els “poc comunicatius” homes, el funcionament dels cervells masculí i femení divergeix ja per sempre.

Louann Brizendine, l'autora del llibre

Des d’aquest moment, el cervell de les dones anirà canviant a mesura que es vegi sotmès a les tempestes que abans comentàvem: una pubertat en què es comencen a produir estrògen i progesterona en gran quantitat, un cicle menstrual regit pels pics de totes dues hormones (que determinen els canvis d’humor habituals), un enamorament apassionat guiat per l’oxitocina, la complicada interacció entre el sistema endocrí de mare i fill a l’embaràs… Totes aquestes modificacions expliquen la manera de ser de les dones: determinen el major creixement de determinades zones del cervell, afecten les emocions i la manera de reaccionar-hi, i marquen la manera com les dones estableixen les relacions socials. El llibre explica també com tots aquests mecanismes s’han anat establint i afinant durant l’evolució, fonamentalment amb un gran objectiu: garantir la supervivència dels fills.

Com ja he dit, el llibre ha estat una lectura curiosa i amena: està ben escrit, no es fa pesat, i les explicacions que planteja semblen prou aplicables al dia a dia. Tots sabem que homes i dones actuem de manera diferent, sovint fins i tot sembla que pensem de maneres diferents. Tot i això, cal dir que el contingut és discutible… i discutit. Tal i com podeu veure a l’article de la Wikipedia sobre el llibre, el dedicat a l’autora de més amunt, o en aquest altre enllaç, hi ha força crítics que afirmen que al llibre li manca rigor científic. Alguns consideren que certes afirmacions, entre les quals les més impactants com les referides a la loquacitat extrema de les dones, no estan documentades ni recollides en cap text sòlid. Es critica també àmpliament que Brizendine tregui conclusions extremes, i aplicades a tota la població femenina o masculina, de mitjanes de corbes estadístiques amb un gran solapament. Per últim, no falten els qui pensen que el llibre simplement contribueix a reforçar alguns tòpics de la guerra de sexes.

Per la meva banda, i he trobat també alguns arguments en aquest sentit a Internet, penso que Brizendine peca d’una simplificació excessiva en reduir el que passa al cervell femení simplement a la química. És evident que aquesta és la base orgànica sobre la qual s’han construït la nostra consciència, emocions i caràcter, i que no ens n’hem d’oblidar. En paral·lel, però, no es pot obviar l’efecte que l’entorn i la cultura tenen a l’hora de definir-nos, i que en bona part actualment redueixen les diferències purament orgàniques. Quan tracta aquestes qüestions al llibre, l’autora les acaba portant sempre al regne de les hormones i els neurotransmissors, de nou transmetent-nos la idea que el cervell femení es defineix només a través de les seves interaccions. És probable que l’autora es limiti a aquests aspectes perquè són els que més domina (és fundadora de la Women’s Mood and Hormone Clinic, Clínica de l’Humor i les Hormones Femenins), però llavors potser caldria haver titulat el llibre “Las hormonas del cerebro femenino“. És clar que així perdria una mica de ganxo comercial…

En tot cas, una lectura prou interessant, i que aviat es podrà complementar amb l’homòleg masculí. Probablement no us solucionarà la majoria de discussions de parella, però als homes us servirà per comprovar que—per més que ho intenteu—les hormones sempre us guanyaran la partida. En fi, com a mínim sabem a què ens enfrontem.

El llibre l’edita en castellà RBA, i aquí en podeu trobar la fitxa.

PD: Si voleu complementar o iniciar els vostres estudis de “feminologia” i guerra de sexes, no dubteu a fer un cop d’ull al Sexes en guerra de TV3 (web). Aquest programa, que fa poc que s’ha acabat, tracta el tema de manera més àmplia i desenfadada. Amb l’ajuda de 80 voluntaris, és ideal per entendre (o desmuntar d’una vegada per totes) tots els tòpics de les diferències home-dona. I ja em direu quin resultat treieu al seu test…

Advertisements

4 comentaris

Filed under Biologia, Lectures, Medicina, Recerca

4 responses to “Louann Brizendine – El cerebro femenino

  1. Jordi

    Carai! aquesta dona preten que entenguem el cervell de les dones… i resulta que els crítics diuen que aixó que diu no es del tot cert… Nois, em penso que continuarem sense entendre les dones, jajaja.
    Gracies per la recomanació! Ah, per cert, parlant de dones i homes, us adjunto l’enllaç a un monoleg que explica les diferencies que tenim (si xavi, ja se que t’ho vaig dir fa tres setmanes pero estava a la caixa del no res): http://www.youtube.com/watch?v=cO0ehAbfliY
    Es en anglès pero esta subtitulat

    • icientificats

      Sí, noi, hi ha misteris que semblen irresolubles… però de tota manera no crec que ens enganyi. Hi ha molts plantejaments interessants, al llibre, i molts aspectes reconeixibles de les relacions home-dona. Ara, que això segurament no depèn només de les hormones és força probable, o sigui que potser no ens n’explica tota la veritat.

      Sobre el monòleg, nosaltres ja em vam veure fa uns dies, encara que t’oblidessis de passar l’enllaç. El complement perfecte al post, segurament.

  2. Deixant de banda les típiques discussions entre homes i dones, es pot seguir afirmant que homes i dones són diferents. Ara, com diu en Xavi no tot és qüestió d’hormones, sinó que també hi ha temes culturals. Per exemple…perquè les nenes juguen a nines? Això no crec que sigui hormonal.

    No sé si hi té a veure però a mi mai m’han agradat les nines: quan jugava a casa els meus avis amb els meus cosins jo sempre anava amb els nens a fer cabanyes i a córrer pel sorral, en lloc de quedar-me amb la meva cosina i la meva germana amb els nenucos. I sempre anava amb els pantalons esparracats i apedeçats. Però no era “de nens”…això? Així doncs, què passa, que no tinc tantes hormones i per tant sóc una barreja rara?

    • icientificats

      Doncs això de les nines sí que és una mica hormonal, o si més no biològic, i no només cultural, pel que es veu. Precisament el llibre en dóna un exemple: una mare que no volia condicionar la seva filla decideix regalar-li un camió de bombers; al cap d’uns dies entra a l’habitació i se la troba “acunant” el camió com si fos un bebè. Pot ser que la nena hagués après a la guarderia (per exemple) que el que s’espera d’ella com a nena és cuidar el que sigui, però també és possible que la base biològica–una mena d’instint maternal ja present en les nenes–guanyés la partida als intents de la mare per superar els tòpics.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s