Com tots heu pogut llegir, veure i sentir ja a tots els mitjans, ahir va iniciar-se la cimera de Copenhague (COP15). Fins el proper 18 de desembre, uns 25.000 delegats de gairebé 200 països han d’intentar assolir acords per tal d’aconseguir reduir clarament les emissions de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle, en la nova etapa marcada pel final dels compromisos del Protocol de Kyoto (2008-2012).
- Logotip de la COP15 de Copenhague
Aquests dies—sobretot ahir, amb la inauguració de la trobada—em fa l’efecte que per primer cop s’ha generalitzat la sensació que cal actuar urgentment per aturar l’escalfament global. La gran majoria de mitjans han parlat de Copenhague, i no com una notícia més, sinó situant-la a les portades i obrint els noticiaris. Un bon exemple d’aquest fet és l’editorial conjunt (el teniu aquí)que van publicar ahir 56 diaris de 45 països, entre ells El País. Aquest diari ofereix també un especial molt complet que recull tota la informació sobre la reunió danesa (amb novetats al minut a través de Twitter). A La Vanguardia podem trobar-hi un interactiu titulat 10 Claves sobre el Cambio Climático: Guía para entender qué está en juego en Copenhague. A El Món a RAC1 van tractar també la qüestió en una entrevista amb Frederic Ximeno, director general de Polítiques Ambientals i Sostenibilitat de la Generalitat. I evidentment, els webs de qualsevol altre mitjà ofereixen una àmplia cobertura de les notícies que van apareixent. A banda, cal destacar també que s’espera la presència de més de cent de líders polítics de primer nivell (caps d’estat i presidents de govern, amb Obama al capdavant) durant els darrers dies d’aquesta Conferència.
Fa un mes, ja vam explicar el perquè de la importància d’aquesta COP15. A la trobada de fa dos anys a Bali (COP13), que no va suscitar tant d’interès com la d’enguany, es va decidir que la reunió de 2009 havia de ser el moment en què s’establissin les noves línies d’actuació un cop expirés el Protocol de Kyoto. Durant tot aquest temps, s’han anat produint reunions a diverses bandes per tal d’establir els criteris que havien de guiar els nous objectius en la reducció d’emissions. La més recent, i la més sonada, d’aquestes reunions va ser la que va tenir lloc a Barcelona la primera setmana de novembre. La situació ideal hauria estat que, en aquestes reunions, s’haguessin fixat les bases d’un acord del qual Copenhague fos només l’escenari de la signatura. Per desgràcia, no ha estat així: la reunió de Barcelona va acabar amb una decepció força important (sobretot per part de la Unió Europea), i amb la constatació que difícilment s’aconseguiria establir un “Protocol de Copenhague” per al futur.
Una vista de Copenhague, seu de la 15a Conferència de les Parts (COP15)
Però quin és exactament l’objectiu que es vol assolir a Copenhague? El plantejament més ambiciós i estructurat que s’ha fet abans d’arribar a la capital de Dinamarca ha estat la proposta de la Comissió Europea, orientada fonamentalment als països desenvolupats. Les línies mestres d’aquest pla són les següents:
- El límit de l’escalfament són 2 graus Celsius. La UE intenta establir el límit tolerable de l’augment de temperatura en 2º més que abans de la Revolució Industrial. Es considera que aquest és el llindar per sobre del qual els efecctes del canvi climàtic serien perillosos i irreversibles. Si tenim en compte que fins ara l’augment ja ha estat de 0’7º, les emissions de gasos hivernacle haurien d’assolir el màxim abans de 2020 i reduir-se clarament abans de 2050.
- Cal retallar les emissions. S’estableixen en aquest aspecte papers diferents per als països desenvolupats i els que es troben en una situació de subdesenvolupament. El 2020, els països més rics haurien de ser capaços de reduir les emissions un 30% respecte als nivells de 1990; aquest és el compromís de la UE si altres estats del Primer Món adopten acords semblants. Pel que fa als països pobres i en creixement, el mateix any 2020 haurien d’haver aconseguit que les seves emissions fossin entre un 15 i un 30% menors del que serien si no actuessin.
- S’ha d’aportar finançament. Els experts han calculat que per assolir aquests objectius farà falta una inversió addicional: caldria aportar uns 175.000 milions d’euros anuals extra. Aquests diners es destinarien a la millora de tecnologies per a la reducció d’emissions, i a compensar les pèrdues degudes a la no-explotació d’algun dels seus recursos (forestals, per exemple) per part dels països pobres.
- Ha de funcionar un mercat global del carboni. Per tal d’assolir l’objectiu de reduir les emissions i, simultàniament, aconseguir una part dels fons esmentats a l’apartat anterior, s’ha de construir un mercat de compra-venda d’emissions abans de 2015 als països de l’OCDE. Aquest s’hauria d’estendre als països emergents abans de 2020.
Font: Vanguardia Dossier Octubre-Desembre 2009
- Això és el que ens hi juguem…
Aquesta proposta té força punts positius destacables. En primer lloc, em sembla important que sigui la Unió Europea qui prengui la iniciativa i plantegi uns objectius ambiciosos per a reduir les emissions. No esperen que algú altre faci un pas endavant, sinó que són ells els que ho plantegen. És una bona manera de demostrar el compromís i la consciència dels europeus davant del repte del canvi climàtic.
En segon lloc, crida l’atenció el fet que es fixen fites diferents per als països rics i per als més pobres. Aquest és justament un dels punts de fricció més habituals en les negociacions, ja que els països en desenvolupament no estan disposats a reduir el seu creixement per solucionar un problema que ells no han creat. A més a més, són justament aquests Estats els que pateixen més clarament els efectes de l’escalfament global, que propicia un clima més extrem i una reducció de les collites, agreujant encara més les seves dificultats alimentàries. Cal considerar, a més, que dins de la Unió mateix hi ha països que hi han ingressat recentment que encara estan creixent, i que potser no es poden comprometre amb el mateix grau que d’altres “més veterans”.
Finalment, és remarcable que el compromís de la UE estigui lligat necessàriament al d’altres països desenvolupats. Tot i que això podria veure’s com una manera d’eludir la responsabilitat, personalment em fa l’efecte que és una manera de pressionar altres països en una situació similar. Els membres de la UE són conscients també que aquests esforços només tenen sentit si hi ha un gran gruix de països que els porten a terme. I això vol dir que cal trobar una manera d’implicar-hi els Estats Units i—en menor mesura—la Xina. Aquests dos països són els principals responsables de les emissions de gasos d’efecte hivernacle del planeta, i es considera que ara és a ells a qui els toca donar un pas endavant, i per això són les “dianes” de la majoria d’accions de protesta d’aquests dies a Copenhague.
Pel que fa als EUA, és evident que l’arribada d’Obama a la Casa Blanca ha suposat un avenç. De fet, com ja vam comentar en el post anterior, la presència de Bush era un obstacle per seguir avançant després de Kyoto. Tot i això, l’enorme poder de generar esperança d’Obama se li pot també girar en contra, produint uns nivell similars de decepció. Això s’ha començat a comprovar ja en diversos aspectes tant de la política interior com exterior del seu país, i sembla que aquest pot ser també el cas pel que fa a les polítiques ambientals. L’anunci recent dels EUA de reduir un 17% les emissions, que a priori és molt positiu, està llastat per dues grans dificultats: en primer lloc, aquesta reducció s’ha fixat respecte als nivells de 2005 (molt superiors als de 1990, utilitzats com a referència per la UE); en segon lloc, no n’hi ha prou amb la voluntat del President, sinó que cal que el Congrés i el Senat aprovin la mesura. No obstant, els darrers dies han portat dues notícies esperançadores: l’anunci de la presència d’Obama a Copenhague els dies decisius de la cimera, i la consideració—avui mateix, per part dels organismes competents—de les emissions com un problema de salut.
En referència a la Xina, el gegant asiàtic defensa la posició dels països menys desenvolupats. Evidentment, una reducció sobtada dels nivells d’emissions frenaria de sobte el seu creixement, i no estan disposats a acceptar aquesta limitació quan els països occidentals no l’han hagut de patir. De tota manera, sembla que també des de la Xina es volen començar a donar passos per no quedar fora dels nous compromisos, tot i considerar que no se’ls pot exigir el mateix nivell d’implicació que als països rics.
D’aquesta manera, doncs, es presenten la situació a l’inici de la COP15. D’aquí a tot just 10 dies, ja sabrem com ha acabat. Encara que tot semblava apuntar que no es produirien grans avenços, les últimes novetats sembla que han aportat una mica d’esperança al procés. I, tot i que no tinguem responsabilitat directa en el que passarà allà, tots podem ajudar des de casa nostra i donar-hi suport a través d’iniciatives com Hopenhagen, una web de suport i pressió als líders que assistiran aquests dies a les reunions.
Què us sembla tot plegat? Encara hi som a temps? Què feu vosaltres contra l’escalfament global? Comment is free, ja ho sabeu.
Molt Bon Nadal a tots, estimats lectors i lectores! 
iCIENTIFICats 