Congratulations, Mr. Darwin! [inclou VdlS]

És un hàbit meu el de felicitar amb retard la gent pel seu aniversari. Com no podia ser d’una altra manera, aquest cop també arribo tard per celebrar els 150 anys de l’obra més important de la Biologia: L’Origen de les Espècies, de Charles R. Darwin (1809-1882). Ahir, 24 de novembre, es va complir l’aniversari de la primera edició d’aquest text fonamental (titulat originalment On THE ORIGIN OF SPECIES by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life).

Portada de la primera edició de "L'Origen de les Espècies" (1859)

A alguns els pot semblar exagerada la meva afirmació, però crec sincerament que la Biologia moderna NO ES POT ENTENDRE sense l’opus maxima de Darwin. Fa ja un temps que m’interessa terriblement tot el que envolta el naixement de la Teoria de l’Evolució per Selecció Natural, i justament és perquè crec sincerament que va ser una REVOLUCIÓ. Ho va ser per a la pròpia Biologia, una ciència que a mitjans del segle XIX probablement no gaudia del seu millor moment, perquè la Geologia era “la gran moda” de l’època. Des d’aquell moment disposava d’un paradigma nou sobre el qual construir tot el coneixement que ens ha portat on som. Però ho va ser també per al pensament i la filosofia en general, que es trobaven de sobte amb una teoria que implicava situar l’home al mateix nivell que qualsevol altre ésser viu. Si això no era una revolució social, ja m’explicareu on en podem trobar un exemple millor…

El Beagle davant de les costes de la Terra del Foc

La publicació de L’Origen de les Espècies és una història curiosa i interessant com poques. Com tots sabeu, es va començar a gestar arrel del viatge del HMS Beagle al voltant del món (27/12/1831 – 2/10/1836), en una expedició originalment pensada per a completar la cartografia de Sud-amèrica. El capità del vaixell en aquest viatge, i principal responsable que Darwin s’embarqués i pugués madurar la seva teoria, va ser Robert FitzRoy (1805-1865) [biografia en castellà a la Wiki]. Amb el pas dels anys, l’enfrontament entre els dos homes s’ha convertit en una metàfora de l’enfrontament de la nova visió del món que sorgia amb Darwin i la visió més conservadora de l’Anglaterra victoriana. Si voleu saber més coses  sobre el navili i el seu comandant (el primer gran meteoròleg, mai prou reconegut), us recomano Hacia los confines del mundo de Harry Thompson (títol original: This thing of Darkness), publicat aquí per Salamandra [fitxa].

A.R.Wallace (1823-1913), en una imatge de 1862

Després d’aquest viatge, però, Darwin va trigar encara vora 25 anys abans de fer el pas de publicar el seu treball. Les raons d’aquest retard són moltes i molt profundes. Totes elles, però, comparteixen una mateixa base: la por a com seria rebut el text. Darwin era perfectament conscient de les implicacions filosòfiques de les seves idees, del terratrèmol ideològic que podia suscitar. Sabia que el que ell afirmava eliminava Déu de l’equació. Tot i que Darwin havia perdut la fe en morir la seva filla gran, la seva dona temia la seva condemnació eterna i no volia passar l’eternitat lluny de l’home que estimava. Tot i aquesta por, Darwin no podia deixar de publicar l’obra de tota una vida. Però ho havia de fer bé, havia de ser meticulós i aportar totes les proves que fessin fermament creïble la seva teoria revolucionària. I tot i així, no va ser fins que va entrar en escena Alfred Russell Wallace [Wiki] que Darwin es va decidir finalment a fer públic L’Origen. El jove naturalista va preguntar per carta a Darwin la seva opinió sobre una teoria evolutiva que havia elaborat a Malàisia, fet que va portar Darwin a donar el pas definitiu el 1859. La pel·licula Creation (m’encanta la ironia anglesa ;-)) [tràiler aquí, es va estrenar el 25 de setembre al Regne Unit] sembla que dona una visió clara de tots els dubtes de Darwin.

Des de 1859, la pròpia teoria de l’evolució ha anat evolucionant. Les aportacions de la Genètica, a través de les lleis de Mendel, van ser fonamentals des d’un primer moment per construir la Síntesi Neodarwinista, el paradigma actual de la teoria. A partir d’aquí, s’han anat construint diverses variants que han enriquit la idea primigènia (el neutralisme, l’equilibri puntuat, el gradualisme…) que encara susciten un debat intens entre els biòlegs. A més a més, la teoria ha trobat aplicacions en camps molt diversos, com l’economia o la sociologia, i ha donat lloc també a fenòmens perversos com el darwinisme social, fortament emparentat amb el racisme.

Queden, és clar, moltes coses per explicar al voltant de l’obra i del seu autor. No obstant, com que us he promès una nova entrega del Vídeo de la Setmana, potser és millor que busqueu les explicacions en el seu contingut:

Si no funciona, el teniu a Youtube. Es tracta d’un reportatge del Redes de l’Eduard Punset on s’expliquen molt clarament els fonaments de la Selecció Natural. Hi ha tres elements fonamentals per entendre-la, que van ser els que van acabar portant Darwin a una “revelació”:

1. Temps: la diversitat actual de la vida s’ha aconseguit amb el pas de molts anys.
2. Superpoblació: hi ha més individus que recursos per mantenir-los.
3. Variabilitat: les diferències entre els individus són la base per a l’acció de la selecció.

Moneda de 2 lliures commemorativa de l'Any Darwin.

I ja no m’allargo més. Estic convençut que escriuré molt més sobre evolució, però per avui ja n’hi ha ben bé prou. Per acabar, us deixo només uns quants enllaços sobre l’Any Darwin, que hem celebrat tot el 2009 perquè coincidien l’aniversari de L’Origen i el bicentenari de Darwin:

•  
  • Nature: Especial Darwin 200
  • CSIC: Darwin 2009
  • Facultat de Biologia UB: Any Darwin
  • XTEC/CDEC: 2009-Any Darwin

PS: Reconec, amb certa vergonya, que L’Origen és una lectura que tinc pendent. De tota manera, i encara que alguns afirmin que és un llibre avorrit, procuraré llegir-lo ben aviat. Si algú es decideix a acompanyar-me en aquest viatge, podeu descarregar-ne el pdf en castellà des d’aquest enllaç (cal registrar-se, però és gratuït).

Setmana de la Ciència 2009

Que no passi un dia més sense parlar de la gran activitat divulgativa de la Ciència que es fa cada any, a Catalunya però també a la resta d’Espanya: la Setmana de la Ciència.

El cartell de la Setmana de la Ciència 2009. Vist en mida enorme guanya... Cliqueu i ho veureu!

Aquesta és una iniciativa que es porta celebrant des de fa ja uns quants anys per tal de fer arribar la Ciència al gran públic, i per contribuir així a trencar el mite que els científics viuen (vivim) en una torre d’ivori, aliens a la societat que els envolta, immersos en el seu món de provetes, equacions i conceptes inintel·ligibles. Les activitats que s’hi inclouen van des de conferències fins a sessions de cinema, passant per jocs i visites guiades a centres de recerca. Aquest any, l’estrella indiscutible és Darwin. Dimarts que ve veurem per què…

No em vull fer pesat, prefereixo que sortiu a disfrutar d’alguna activitat de les que encara podeu gaudir. Així doncs, aquí us deixo els enllaços a la Setmana de la Ciència’09, del 13 al 24 de novembre (organitzada pel Departament d’Innovació Universitats i Empresa, i la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovacció – FCRI) y la Semana de la Ciencia’09, del 9 al 22 de novembre (muntada des del Ministerio de Ciencia e Innovación, i la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología), perquè us feu la vostra programació.

Si heu assitit a algun acte, o ho feu aquests propers dies, comenteu-ho si us plau!

VdlS – Un president contra l’Alzheimer

Tercera entrega del Vídeo de la Setmana! Aquest cop es tracta d’un reportatge d’allò més interessant del QuèQuiCom (aquí en teniu el web), programa de divulgació científica de Televisió de Catalunya, que podeu veure cada divendres a les 21:30 al 33.

Vodpod videos no longer available.

Suposant que no us funcioni el vídeo, el podeu trobar també al web del programa o al 3alacarta.

El reportatge va ser emès originalment el 17 de setembre de 2008. Fa poques setmanes, que va ser quan vaig poder gaudir-ne jo, el van reemetre després de rebre el premi Boehringer de Periodisme en Medicina. Després d’una introducció al voltant de la pèrdua de memòria vista per García Marquez, comença narrant com l’exPresident de la Generalitat (i alcalde olímpic) Pasqual Maragall [Wiki] s’enfronta al mal d’Alzheimer. A part del de Maragall, coneixem també el cas de Luis Dueñas, un enginyer que s’està sotmetent a una teràpia experimental. I, finalment,  ens expliquen quines són les línies de recerca actuals amb les que es treballa a Catalunya per al tractament de l’Alzheimer.

Comparació entre un cervell sa i un altre en un estat avançat de la malaltia

Trobo particularment interessant com el programa, partint de casos particulars, i sobretot el més mediàtic de Maragall, ens explica clarament l’estat de coses al voltant de l’Alzheimer. Podreu trobar tota la informació que vulgueu googlejant, però us deixo aquí els enllaços a la Wiki i a una monografia sobre la malaltia. Aquí només us diré que l’Alzheimer és provocat per l’acumulació de molècules del pèptid ß-amiloide. Aquests “grumolls” provoquen la mort de neurones individuals i, per extensió, de la xarxa que connecta amb elles. La malaltia afecta si fa no fa a un 1% de la població de 60 anys, i la proporció es duplica si fa no fa cada quatre anys. Fins ara, s’ha aconseguit identificar només un gen que està implicat en la malaltia (el de l’apolipoproteïna E), però s’espera que els nous xips d’ADN permetin identificar-ne d’altres que hi tenen un paper. Us recomano no perdre-us les explicacions, detallades i clares, del reportatge i els investigadors que hi han participat.

Pasqual Maragall i Mira

Pasqual Maragall va anunciar que patia la malaltia l’octubre de 2007. Des que, com diu ell mateix, va “sortir de l’armari” s’ha convertit en una bandera per la lluita contra l’Alzheimer. Ha creat la Fundació Alzheimer Internacional (web aquí), dirigida pel Dr. Jordi Camí—responsable també del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB)—amb la qual vol recaptar fons que es destinin a la recerca i permetin fer de Barcelona el punt de referència en la matèria. Si algú és capaç d’avançar més que ningú en aquest aspecte és Maragall, un personatge amb un carisma enorme, i un home que quan es posa una cosa entre cella i cella no para fins a aconseguir-la. Com a exemple d’això darrer, us recomano Un sueño en la cabeza, un article de Juan José Millás aparegut fa unes setmanes al País Semanal. Si us plau, NO DEIXEU DE LLEGIR-LO.

Tal i com es recalca al final del documental, no hem de perdre l’esperança, perquè la recerca no deixa d’avançar. Els tractaments s’aniran afinant i, un dia, guanyarem a l’alemany aquest que m’amaga les coses i ara no em recordo com es diu. Com deia aquell: Qué cabróóóón!!!

El codi de barres de la vida

La setmana passada va tenir lloc a Mèxic D.F. una reunió per tal de posar en marxa un nou sistema de classificació de les espècies d’eucariotes (podeu veure la notícia a El País). Així, el que es pretén és crear una nova manera de classificar tots els éssers vius formats per cèl·lules amb nucli (d’aquí eucariotes, amb nucli autèntic) o tot allò que no són bacteris (procariotes, abans del nucli).

La vida és enormement diversa

Aquest projecte va ser concebut l’any 2003, i està abanderat des de Canadà. Allà va nèixer la iniciativa de l’International Barcode of Life (iBOL: en trobareu el lloc web aquí, i una fitxa descriptiva del projecte en aquest enllaç), que promou la difusió internacional d’una idea senzilla però molt costosa per a la creació del nou sistema: l’ús d’una regió concreta i estàndard del genoma d’un individu per a classificar-lo en una o altra espècie. Aquesta regió d’un gen en concret (en el cas dels animals; per a les plantes serien dos) ha de ser una seqüència amb una variabilitat prou baixa entre els individus d’una espècie com per classificar-los a tots en ella, però prou alta com per diferenciar clarament una espècie d’una altra. L’espècie quedaria així definida a partir de la seqüència consens d’aquella regió en concret. En altres paraules: l’objectiu és definir el “codi de barres” específic de l’espècie (permeteu-me la redundància), per tal que “llegint” (seqüenciant) aquesta zona concreta del genoma d’un nou animal, o planta, o fong, que es tingui a les mans, pugui quedar -hi automàticament classificat.

El projecte, per tant, s’està organitzant al voltant d’una Iniciativa de Consorci Internacional (ICI) amb lideratge del Canadà. Així es podran unificar els esforços de països de tot el món per tal d’assolir els objectius plantejats d’identificar 500.000 espècies—utilitzant uns 10 individus de cadascuna per definir el seu codi de barres, un total de 5 milions—en un termini de cinc anys que començarà el juliol de 2010. Tal i com es destaca a la notícia original, es vol aprofitar que l’any vinent ha estat declarat per l’ONU com l’Any Internacional de la Biodiversitat (aquí en teniu el web oficial: Countdown 2010) per tal d’impulsar definitivament el projecte.

La necessitat de col·laboració de diversos països queda clara amb un càlcul: per tal d’arribar als objectius marcats, seran necessaris uns 150 milions de dòlars canadencs durant els cinc anys, una inversió difícilment assolible per part d’un únic país. Els països desenvolupats serien els encarregats de desenvolupar la tecnologia necessària, mentre que països més pobres—i més rics en diversitat—aportarien els espècimens necessaris. Així, segons el finançament aportat i el paper desenvolupat, els estats participen el projecte a tres nivells:

• els Nodes Centrals (Estats Units, Canadà, la Xina i la UE), amb una aportació superior als 25 milions, encarregats de la coordinació i el manteniment dels sistemes informàtics, a més d’aportar la pròpia biodiversitat
• els Nodes Regionals, amb una inversió de més de 5 milions, que incentivaran la recollida d’espècimens i la seva seqüenciació a la seva zona d’influència; destaca sobretot el paper de Noruega a la regió de l’Àrtic i de Nova Zelanda a l’Antàrtic
• els Nodes Nacionals, amb una despesa que superi el milió, que incrementaran els esforços per a la classificació de la seva diversitat

Els països participants a iBOL, segons la seva implicació en el projecte: en verd, els Nodes centrals; en blau, els Nodes Regionals; i en vermell, els Nodes nacionals

La utilització d’una classificació basada en el DNA és una vella aspiració dels taxonomistes, els biòlegs especialitzats en la matèria. Fins ara, per a la definició d’una espècie s’han utilitzat fonamentalment dos sistemes:

1. La interfecundabilitat, és a dir, una espècie és el conjunt d’individus que es poden creuar entre ells i donar lloc a una descendència fèrtil. Així, cavalls i ases són espècies diferents perquè, tot i poder-se reproduir, les mules resultants del procés són estèrils.
2. La semblança en la seva morfologia, el criteri més tradicional i aplicat actualment a les espècies fòssils, de les quals evidentment no es pot comprovar la capacitat de reproduir-se (però sí que se’n pot extreure, en alguns casos, DNA)

Si voleu ampliar la informació sobre la “discussió filosòfica” que envolta la definició d’una espècie, la trobareu a la Wiki.

Els beneficis potencials d’un projecte com aquest són enormes, i abarquen aspectes tan diversos com l’ecologia (la protecció d’espècies és més senzilla quan es sap “què” cal protegir; es poden conèixer millor els ecosistemes i les interaccions entre espècies que els formen), l’economia (facilitarà el control de plagues i espècies invasores, situació que es pot incrementar amb el canvi climàtic) o la medicina (plantes i fongs són encara una font fonamental de possibles nous fàrmacs, i tenir-los ben classificats en permetria un ús més eficient). Visitant el web del projecte trobareu informació sobre aquestes aplicacions i molt més.

VdlS – The inner life of the cell

Bé, de moment sembla que ho hem aconseguit: aquesta segona setmana complim amb la promesa de portar-vos l’entrega del Vídeo de la Setmana (VdlS) el dilluns mateix. No us queixareu…

Avui podreu veure el que ja s’ha convertit en un clàssic, The Inner Life of the Cell (La Vida Interior de la Cèl·lula), una animació realitzada per als alumnes de biologia de Harvard. El vídeo presenta amb molta precisió, rigor i detall com és el funcionament d’una cèl·lula qualsevol del nostre cos. Us el deixo perquè el disfruteu i tot seguit us n’explico alguna cosa més:

Si el vídeo no funciona, el teniu en aquest enllaç. Podreu veure’l també amb millor qualitat al lloc web de la companyia que l’ha creat (XVIVO, a Hartford-Connecticut), utilitzant NewTek LightWave 3D i Adobe After Effects (suposo que els entesos sabran millor que jo què significa això). A més a més, si teniu interés en tots els detalls que s’hi veuen, aquí també hi trobareu una versió més llarga, on un narrador explica els processos que hi apareixen. El vídeo és en anglès i subtitulat en castellà.

El vídeo, com us deia, es va fer per ser destinat originalment als alumnes de la Universitat de Harvard. S’integra disns d’una iniciativa de la universitat per tal d’incrementar l’ús de materials multimèdia a l’ensenyament de les ciències. El projecte s’anomena BioVisions, i en trobareu més informació aquí mateix.

L’animació es centra en un tipus cel·lular específic, els leucòcits o glòbuls blancs, presents a la sang. Més concretament, es pot veure tot el que aquestes cèl·lules han de fer per sortir del torrent sanguini cap a una zona adjacent on hi ha una infecció. Recordeu Érase una vez la vida? Doncs és justament el que feien les naus blanques voladores, escolant-se entre les parets de venes i artèries quan hi havia un problema. Gràcies a això, podem veure gran diversitat de processos que tenen lloc habitualment a les cèl·lules, com ara la síntesi de proteïnes a partir del DNA nuclear (un procés que vam explicar arran del Nobel de Química d’aquest any), la contínua reorganització del citoesquelet (unes estructures que formen la bastida que dóna consistència a les cèl·lules), o el transport i la secreció de les proteïnes a l’exterior.

I tot això impressiona encara més quan pensem que passa simultàniament als milions de cèl·lules del nostre cos… Bé, que ho disfruteu!

PS1: Aquest vídeo me’l va fer descobrir ma germana ja fa un temps. Que el post serveixi d’agraïment i també de regal d’aniversari per demà (en fa 19, per molts anys). Aquí teniu també el seu blog (que curiosament és un altre regal d’aniversari).

PS2: Pels més nostàlgics, espero que us agradi la foto següent:

Pedro i Kira, els dos dels leucòcits d'Érase una vez...

Canvi climàtic: més enllà de Kyoto

Si aneu al quiosc i teniu 6 € que no sabeu ben bé com gastar, permeteu-me que us faci una recomanació: compreu-vos el Vanguardia Dossier d’aquest trimestre (número 39, octubre-desembre 2009). Es titula Cambio Climático – El Reto de la Humanidad, i contè una sèrie d’articles d’allò més interessants escrits per diversos experts en el clima, les polítiques ambientals o el sector energètic.

Portada del Vanguardia Dossier sobre canvi climàtic

L’aparició d’aquesta monografia és un bon reflex de l’interès que suscita el canvi del clima a conseqüència de l’escalfament global a la societat. Els textos que conté tracten en profunditat temes relacionats amb la ciència que estudia el fenomen i les seves conseqüències (Cambio climático debido a los gases de efecto invernadero: ¿cuánto tiempo nos queda?), la política (¿Quién puede salvar nuestro mundo asediado?, o un altre del qual us parlaré en detall més endavant: La cumbre de Copenhague) o l’economia (amb articles dedicats a El negocio del clima o El cambio climático y los pobres). A més a més dels autors que defensen la necessitat d’actuar per frenar el canvi i evitar mals majors, també hi ha lloc per als escèptics: Richard Lindzen, catedràtic del MIT, planteja a Contra las iniciativas precipitadas la visió oposada i afirma que no sabem tota la veritat que hi ha darrera del moviment anti-canvi climàtic. Dóna uns arguments prou interessants, potser per poc habituals, però no m’ha fet canviar d’idea respecte a la necessitat d’actuar.

A banda de tot això, a les pàgines finals ofereix un bon recull de llibres, pel·lícules i llocs web que ens poden servir per aconseguir una visió més àmplia (i a vegades lúdica) del canvi climàtic.

Per altra banda, avui també volia parlar del tema perquè aquests dies Barcelona apareix a televisions, ràdios i resta de mitjans com la ciutat clau per decidir el futur de les polítiques per fer front al canvi climàtic. Com a exemple, veieu què tenen a dir sobre la qüestió diaris com ADN o El País, o el portal 3cat24 (aquí podeu veure el vídeo de la notícia). També TVE i El Periódico s’han fet ressò d’algunes de les accions que han tingut lloc a la ciutat per exigir al líders polítics una solució al problema. A més de Greenpeace, el moviment El clima no està en venda! ha estat especialment actiu aquests dies a Barcelona, a més de dur a terme una gran campanya a la xarxa (veieu-ne el blog o el grup de Facebook, al qual podeu unir-vos lliurement).

Greenpeace pretenia cridar l'atenció dels assitents a la reunió de Barcelona amb aquesta pancarta a les obres de la Sagrada Família. Font: El Mundo

Aquesta cimera, organitzada per l’ONU i amb participació del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, ha reunit uns 4.000 delegats de més de 180 països al recinte de Gran Via de la Fira de Barcelona. Si us interessa saber quines són les qüestions que s’han tractat durant aquests cinc dies (del 2 al 6 de novembre) podeu accedir al seu web oficial (Barcelona Climate Change Talks 2009).

Logotip de la COP15, que es celebrarà entre el 7 i el 18 de desembre a la capital de Dinamarca

Parlem ara del perquè de la importància d’aquesta trobada. Com haureu pogut veure si heu entrat en els diversos enllaços de més amunt, la cimera barcelonina és la darrera vegada que els delegats d’aquests 181 països s’asseuran conjuntament per preparar la reunió de Copenhague sobre el canvi climàtic. Aquesta trobada a la capital danesa no és una reunió qualsevol, però: es tracta de la COP 15, és a dir, la quinzena reunió de la Conferència de les Parts, l’òrgan de govern de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC). Aquest organisme és el responsable de les decisions que l’ONU sobre la qüestió, i això inclou—per posar només un exemple—el Protocol de Kyoto, acordat a la COP3. Una vegada a l’any, els Estats membres de l’ONU es troben per tal d’intentar acordar polítiques conjuntes que permetin frenar l’escalfament global. Aquestes reunions són l’única eina per tal d’aprovar el grans acords de l’UNFCCC.

Tal com us he comentat abans, el Vanguardia Dossier tracta específicament la reunió de COP15, de la qual aquí teniu el web oficial en castellà. Miquel Muñoz Cabré, investigador  a Boston i membre del Grup d’Experts del Canvi Climàtic de Catalunya, explica la importància de Copenhague en un article molt amè i detallat titulat justament La cumbre de Copenhague. El text de Muñoz Cabré posa sobre la taula els mecanismes de funcionament de l’UNFCCC (els que us explicava al paràgraf anterior) i com aquests fan que Copenhague es percebi com l’última gran oportunitat per fer front al canvi climàtic. A banda, explica també quins són els punts més importants que es tractaran el proper desembre a la capital danesa.

Al seu text, Muñoz Cabré parla de quatre paraules essencials per entendre Copenhague i la importància dels resultats d’aquesta reunió: procés, 2012, mercats i Bush.

La rellevància del PROCÉS radica en el fet que les COP són fonamentals per a les decisions de l’ONU sobre canvi climàtic. Curiosament, l’UNFCCC no té aprovades unes regles de votació, de manera que tots els participants han d’estar a favor d’una determinada resolució per tal que aquesta pugui entrar en vigor. A la pràctica, això vol dir que qualsevol país pot anar allargant les negociacions. I per si amb això no n’hi hagués prou, programes com el de Kyoto necessiten el suport mínim i l’aprovació d’un nombre gran d’estats, ja que d’una altra manera tampoc tindrien cap sentit. Així, des de l’acceptació a la COP corresponent (en aquest cas, la de 1997) fins la seva aplicació efectiva poden passar anys: el Protocol de Kyoto s’aplica “de veritat” des de 2005, quan Rússia es va avenir a signar-lo. S’ha calculat que el mínim de temps que ha de passar entre l’aprovació i l’aplicació d’aquests acords és de 2 anys, donat que cada país els ha d’aprovar internament amb els seus mecanismes: parlamentaris, decrets…

Per tant, tots els acords que es puguin aprovar a finals d’aquest any entrarien en vigor, amb sort, a partir de 2012. Aquest any destaca al “calendari del canvi climàtic” perquè suposa l’entrada en l’era post-Kyoto, donat que els acords que es van subscriure el 1997 a la ciutat japonesa establien els nivells de reducció d’emissions de CO2 que s’havien d’assolir aquest any. Concretament, l’objectiu era que—entre els anys 2008 i 2012—els països del Primer Món rebaixessin un 5% respecte als nivells de 1990 les seves emissions. L’acord per als propers anys (es parla sobretot dels terminis de 2020 i 2050) hauria d’arribar doncs a Copenhague, per tal de no interrompre la feina iniciada.

Arrel dels acords de reducció d’emissions del Protocol de Kyoto, va nèixer el sistema de MERCATS de CARBONI. Aquests mercats, amb un funcionament similar al de la borsa, permeten la compra-venda de drets d’emissió del CO2. Un exemple de la seva utilitat és la possibilitat que cada cop més línies aèries ofereixen de cancel·lar les nostres emissions quan utilitzem els seus avions. Alguns ho han criticat com una estratègia que permet als països amb més responsabilitat en la contaminació continuar emetent sense límit. Molts, però, es mostren convençuts que aquesta és una bona eina per a la reducció d’emissions. Sigui com sigui, els darrers anys s’ha creat tot un sistema d’agències, assessors, tècnics i entesos en els mercats de carboni. No només això, sinó que s’han generat un coneixement i una experiència que perillen clarament si no hi ha nous compromisos a partir de 2012. Aquest fet, en l’actual context de crisi, té encara més rellevància.

El darrer aspecte que es remarca en l’article és la desaparició de l’escena política de George W. BUSH. L’entrada en vigor definitiva de Kyoto es va produir després que, a finals de 2004, Rússia ratifiqués la seva participació. Simultàniament, però, tenia lloc la reelecció d’una administració nordamericana clarament hostil a les mesures que es contemplaven. Aquest fet, en el cas d’Estats Units, té una especial importància perquè és el primer emissor mundial, amb un 22% del total. Amb el canvi que va representar l’elecció d’Obama ara fa un any, i la seva actitud més favorable a acceptar Kyoto (tot i la decepció europea d’aquesta setmana a la reunió de Barcelona, que explica per exemple El Mundo), la COP d’aquest any és la millor oportunitat per aconseguir la participació dels EUA en el projecte en aquest moment clau previ a 2012.

L’article continua amb una explicació clara dels punts d’acord que s’haurien d’aconseguir idealment a Copenhague. En funció del que acabi passant realment, es podrà parlar d’èxit o fracàs, o d’un estat intermig que probablement no deixarà content ningú. Tot i que  avui ho deixarem aquí, abans que arribi el 7 de desembre (dia d’inici de la COP15) tornarem a parlar de quins són aquests acords que es busquen, i destacarem quin és el plantejament unitari de la Unió Europea a l’hora d’acudir a la cita de Copenhague. Ben aviat, doncs, iCIENTIFICats tornarà sobre el tema per aclarir els dubtes que encara hi hagi. De moment, si podeu, feu un cop d’ull al Dossier.

Vídeo de la Setmana – The Relativity Song

Comencem mes i iCIENTIFICats posa en marxa la seva primera secció fixa: el Vídeo de la Setmana. En faré una explicació resumida perquè el concepte quedi clar: cada setmana (intentarem que sigui dilluns o dimarts) penjarem un vídeo  sobre ciència perquè en pugueu disfrutar. No és massa complicat, em sembla.

Procurarem que siguin de diversos formats: de divulgació o simplement entretinguts, musicals o narrats (o muts, només amb acompanyament de piano), animacions o imatge real, domèstics o amb un pressupost comparable al d’Avatar… però sempre de temàtica científica.

I avui engeguem aquesta novetat amb el proper gran hit a totes les llistes d’èxits, gràcies a la feina de l’usuari de Youtube hiddicop (Erik Svensson) i a la inestimable col·laboració d’Albert Einstein: The Relativity Song.

Si no funciona el vídeo, aquí el podeu trobar. Els molt freaks, trobareu la cançó en mp3 en aquest enllaç. Al peu d’aquest post, us hi deixo la lletra en anglès i—més endavant—una traducció al català.

Albert Einstein

Com veieu, explica a ritme de balada rockera els aspectes fonamentals de la teoria de la relativitat. Aquesta idea va ser plantejada per Einstein en dos articles el 1905 (Relativitat Especial) el el 1916 (Relativitat General). La cançó destaca en concret dos aspectes continguts en la teoria de la Relativitat Especial:

> les lleis de la Natura són les mateixes independentment del sistema de referència, de si s’està en moviment o en repòs

> la velocitat de la llum és constant i la mateixa en tots els sistemes de referència

Podeu ampliar la informació en aquesta pàgina web, bàsica però força completa, o a la Wiki.

The Relativity Song - Lletra:

If you see someone approach the speed of light,
his time slows down, it's true,
but if this guy looks back at you he might
say, the slower one is you

Even though you're standing relatively still,
you'll observe this change but will
yet appear to change as well,
and the truth is that both measurement are true,
cause from this guy's point of view
the moving one is you

And the reason is the speed of light, which is
the mother of all speeds,
and some pure deduction simply based on this
is all the open minded needs

To conclude that you are never standing still,
compared to someone else you will
still be moving anyway,
and the truth is that all measurements are true
cause from some guy's point of view
the moving one is you

However, one thing's always the same,
in every single reference frame
the speed of light remains
a constant to us all, yeah!

The truth is that all measurements are true,
cause from some guy's point of view,
the moving one is you

PS: Estic obert a tota mena de suggeriments per ampliar aquesta secció. Feu-la crèixer vosaltres també! Ja ho sabeu: comentaris o e-mails seran ben rebuts!