Monthly Archives: Setembre 2009

Hi ha alguna cosa allà fora…

Fa uns dies va tenir lloc a Barcelona, al CosmoCaixa, una trobada com a mínim curiosa. Es titulava Camins cap a planetes habitables, i la notícia la van recollir diversos mitjans, entre els quals El Periódico i TV3. A banda de l’enllaç al 3/24, aquí sota teniu el vídeo de la notícia tal i com va aparèixer al TN:

Vodpod videos no longer available.Tal i com s’explica en aquestes notícies, el primers planetes extrasolars o exoplanetes es van descobrir fa uns 15 anys. Els exoplanetes són planetes que orbiten al voltant d’estrelles diferents del Sol. Des que el grup de la Universitat de Ginebra dirigit per Michael Mayor i Didier Queloz va anunciar el descobriment del primer exoplaneta el 1995, la llista d’aquest tipus de planetes ha anat augmentant fins arribar als 374 que es reconeixen en l’actualitat, recollits a l’Extrasolar Planets Encyclopaedia (exoplanet.eu). La majoria d’aquests planetes són gegants gasosos, similars per tant a Júpiter, amb una massa màxima de fins a 13 vegades la del nostre gegant del Sistema Solar. Es creu, però, que l’abundància d’aquest tipus de planetes es deu a les limitacions de les tècniques utilitzades actualment per a la detecció d’exoplanetes, que només permeten identificar planetes molt grans. Trobareu tots els detalls sobre la detecció d’exoplanetes a l’enllaç anterior i a la Wiki (en català—lleugerament desactualitzat—aquí, i en castellà aquí; a banda del completíssim article en anglès).

Tot i els dubtes que encara planteja l’existència de vida en altres cossos del Sistema Solar, sobretot per les notícies recurrents de la troballa d’aigua (a la Lluna recentment, o abans el gel a Mart i els oceans sota la superfície de Tità), la recerca de planetes habitables entre tots aquests exoplanetes resulta també força estimulant. L’interès es centra en localitzar Superterres, és a dir, planetes amb característiques comparables a les de la Terra. Això inclou una massa i/o un radi que no superin en 10 vegades els nostres, una superfície sòlida, la presència d’aigua líquida (i comptar per tant amb una temperatura superficial de 0 a 100 ºC) i la composició adequada de l’atmosfera. Dels 374 exoplanetes, només 10 compleixen alguna d’aquestes característiques. Entre ells m’agradaria destacar-ne un: Gliese 581 c. Descobert el 23 d’abril de 2007, presenta una massa de 5 vegades la de la Terra, amb 1’32 cops el seu radi i la seva temperatura podria situar-se al voltant de l’adequada (entre -3 i 40 ºC segons les estimacions). Per la distància que el separa de la seva estrella, i d’acord amb la lluminositat d’aquesta, es troba a la zona habitable del seu sistema (definida segons els criteris d’aquesta imatge , del corresponent article a la Wikipedia).

Una representació de Gliese 581 c i l'estrella que orbita (una nana marró, molt més petita que el Sol). Es representen sobre les constel·lacions prop de les quals es troben. <i>Font: Wikipedia</i>

Una representació de Gliese 581 c i l'estrella que orbita (una nana marró, molt més petita que el Sol). Es representen sobre les constel·lacions prop de les quals es troben. Font: Wikipedia

Són candidats com aquest els que es podrien arribar a considerar habitables. Tal com es plantejava a la recent trobada de Barcelona, és necessari coordinar els esforços de les diverses agències espacials per avançar en la recerca, tant per a millorar les tècniques utilitzades com per a enviar missions especialitzades en la detecció d’aquests exoplanetes. Actualment, els esforços es centren en els dos programes següents, ambdòs basats en l’anàlisi dels trànsits dels possibles exoplanetes per davant de la seva estrella:

  • CoRoT: Es tracta d’un telescopi espacial de 30 cm de diàmetre, llançat el 27 de desembre de 2006 per l’Agència Espacial Europea (ESA), que es centra en la localització de planetes rocosos. A banda, també permet detectar moviments sísmics a les estrelles observades (asteroseïsmologia), per entendre millor la seva composició. El telescopi pot girar sobre ell mateix, i cada 150 dies modifica la seva orientació 180 º.En podeu trobar tota la informació aquí, i sobretot al seu enllaç COROT in depth (a la dreta).
  • Kepler: També és un telescopi espacial, orientat en aquest cas cap a una regió de l’espai molt concreta. El va llançar la NASA el 6 de març d’aquest mateix any, amb l’objectiu igualment de trobar planetes petits i sòlids. No només això, sinó que també es vol identificar sistemes estelars amb múltiples planetes, i les característiques generals d’aquests. Més dades aquí.

De cara al 2014 o 2015, a banda d’aquests dos programes, l’ESA prepara el projecte Darwin/TPF. Aquest és segurament el pas més ambiciós que s’ha donat fins aquest moment en aquest camp. El plantejament és el de localitzar planetes realment similars a la Terra, i ideals per tant per a acollir la presència de vida. Per a aconseguir-ho, s’utilitzaran tres (o quatre) telescopis que transmetran la informació a una “nau mare”, actuant en conjunt com un interferòmetre. La diferència és que aquests telescopis captaran imatges dels planetes en l’infraroig, emissions no visibles a simple vista, i sobre les que no interfereix la llum de les estrelles. Aquesta tècnica permetrà a més fer una anàlisi dels gasos que formen l’atmosfera dels planetes, de manera que es puguin localitzar compostos sovint associats a la vida, com ara l’oxigen (l’oxigen de la nostra atmosfera, per exemple, es deu a l’acció dels primers bacteris fotosintètics). Trobareu tota la informació aquí.

Aquest és un resum del que s’ha analitzat fa poc al CosmoCaixa. Desconec si també s’ha parlat d’un altre projecte, que fa força temps que s’està movent, i que pel que sé ha tingut problemes de finançament. Us sona el nom de SETI (Search for ExtraTerestrial Intelligence)? És probable que n’hagueu sentit parlar i, en cas contari, aquí hi ha més informació. Molt breument, es tracta d’un programa per a cedir temps de computació dels vostres ordinadors, activant un protector de pantalla específic, per a accelerar l’anàlisi de dades obtingudes del radiotelescopi d’Arecibo. Es pretèn identificar d’aquesta manera l’emissió, per part de possibles civilitzacions extraterrestres, de senyals de ràdio (no massa diferent del que passava a Encuentros en la tercera fase, de Steven Spielberg).

Esperem que tot això ens ajudi a respondre la gran pregunta: Estem sols, a l’Univers? Com ho veieu tot plegat, vosaltres?

<object width=”320″ height=”277″ id=”SVP1489829IE”><param name=”movie” value=”http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf”></param><param name=”scale” value=”noscale”></param><param name=”align” value=”tl”></param><param name=”swliveconnect” value=”true”></param><param name=”menu” value=”true”></param><param name=”allowFullScreen” value=”true”></param><param name=”allowscriptaccess” value=”always”></param><param name=”FlashVars” value=”VIDEO_ID=1489829&FD=393888&WIDTH=320&HEIGHT=240&USE_LINK_TOCONTEXT=true”></param><embed width=”320″ height=”277″ type=”application/x-shockwave-flash” src=”http://www.tv3.cat/svp2/svp2.swf&#8221; id=”SVP1489829″ scale=”noscale” name=”SVP1489829″ salign=”tl” swliveconnect=”true” menu=”true” allowfullscreen=”true” allowscriptaccess=”always” FlashVars=”VIDEO_ID=1489829&FD=131041&WIDTH=320&HEIGHT=240&USE_LINK_TOCONTEXT=true” ></embed></object>
Anuncis

2 comentaris

Filed under Astronomia, Notícies

El vostre retrat més fidel

Quan us mireu al mirall o en una fotografia, us heu preguntat mai com sou realment per dins? A les fotos tots procurem posar la millor cara possible, mostrar el millor somriure que la pasta de dents ens permet i semblar ben simpàtics. És a dir, que les fotos no ens mostren en general com som de veritat.

Això, però, s’ha acabat gràcies a una iniciativa que vaig descobrir fa uns dies. Es tracta de DNA11, una empresa amb seu a Ottawa (Canadà) que es dedica a fer retrats personalitzats a partir de mostres biològiques. Fonamentalment, oferexien tres tipus de productes: retrats d’ADN (i mini-retrats) [DNAPortraits], retrats d’empremta dactilar [FingerPrintPortraits] i retrats de petó [KissPortraits]. Podeu visitar el seu web aquí, i fer un cop d’ull a les diverses possibilitats que ofereixen per personalitzar l’obra d’art basada en els vostres secrets més íntims.

Els quadres que m’han cridat més l’atenció són, evidentment, els retrats d’ADN. L’empresa mateix explica com s’obtenen a l’apartat del web “La ciencia detrás del arte“. La tècnica que s’aplica és molt habitual als laboratoris de biologia molecular, i utilitza dos processos: la PCR (Reacció en Cadena de la Polimerasa) i l’electroforesi. La PCR és, en essència, una “fotocopiadora” d’ADN: a partir d’una petita quantitat d’ADN—obtingut en aquest cas de les cèl·lules de la boca—se n’aconsegueixen moltes còpies utilitzant una variant especial de la polimerasa, l’enzim (la màquina proteïnica) responsable de fer rèpliques de l’ADN també al nostre cos (més informació a la Wiki). L’electroforesi, en canvi, és senzillament un separador: gràcies a una corrent elèctrica, les mostres d’ADN amplificades (“fotocopiades”) es separen sobre un gel en fragments de diverses mides, essent els més petits els que més camí recorren (Wiki). Aquest gel es fotografia utilitzant llum ultraviolada, i aquestes imatges digitals són les que l’empresa tracta per fer els retrats.

Us deixo aquí una petita mostra d’alguns retrats, extrets directament de la galeria de l’empresa:

Galeria_DNA1

Galeria_DNA2

Galeria_DNA3

Des de DNA11 insisteixen que el procés és totalment segur i que cap tipus de dada sobre els clients i els seus gens arribaran a males mans. Un cop fet el retrat, la mostra biològica es destrueix de seguida, i les imatges es guarden durant sis mesos per si hi ha queixes. A banda, asseguren que res de la imatge resulta revelador, tret que el propi client sol·liciti que es ressalti algun aspecte dels seus gens en particular. Cal dir que, realment, sense un context o sense saber què busquem, la combinació de ratlles que es veu en els retrats no ens pot dir absolutament res del retratat.

Així doncs, ja ho sabeu: si voleu fer un regal original (i un pèl car, tot s’ha de dir) i totalment personal, només us cal obtenir una mostra de la boca del retratat i esperar si fa no fa un mes i mig. Heu pensat en algú per regalar-li? Coneixeu altres iniciatives semblants? Doncs apa, a comentar…

PS: Ah, sí, me’n vaig assabentar a través de TheOneRing.net. Allà expliquen que l’Elijah Wood (Frodo pels amics) ha deixat el seu ADN per fer una obra benèfica en col·laboració amb l’empresa.

Elijah_DNA

Quina de les bandes del seu retrat deu contenir el secret d'aquests ulls blaus?

3 comentaris

Filed under Biologia, Curiositats

Un ‘nen’ de quatre anys ens ensenya a pensar

La setmana passada va arribar a Barcelona, a la Universitat Pompeu Fabra, un integrant d’un dels projectes més ambiciosos que hi ha actualment per entendre com funciona el cervell humà. Es tracta d’un nen de si fa no fa uns 4 anys, d’un metre d’alçada aproximadament, amb uns ulls enormes que farien bavejar qualsevol pare primerenc. I una dada més: costa 200.000 euros.

No us espanteu, per això. No és pas que la UPF hagi començat a comerciar amb criatures, sinó que han rebut un dels sis robots creats amb el suport i el finançament de la Unió Europea per a la recerca en el camp de la neurologia i la intel·ligència artificial. Aquests autòmates s’anomenen iCub i s’espera que ens ajudin a entendre el funcionament del cervell humà. Aquí el podeu saludar:

iCub

El projecte RobotCub és molt ambiciós, i de moment ja ha suposat una inversió de 8’5 milions d’euros per part de la Comissió Europea. La idea va nèixer a Itàlia el 2004, i compta amb la participació d’onze universitats de diversos països europeus, a banda d’alguns socis a l’altra banda de l’Atlàntic. Giulio Sandini, de l’Institut Itàlia de Tecnologia (IIT), explica el senzill punt de partida del projecte:

La neurociència aporta cada dia més proves que el processament visual i motor, i la manipulació en particular, són crucials per al desenvolupament de les funcions cognitives superiors, inclosos el comportament social i el llenguatge.

Així doncs, el seu equip va començar a treballar en la creació d’un robot que fos capaç d’aprendre de la mateixa manera que ho fa un nen petit (vet aquí el motiu de l’aspecte angelical de l’iCub). Una notícia recollida a Nature (podeu descarregar-la aquí a través de RapidShare) explica el procés. L’article és molt interessant i val la pena llegir-lo, però pels més mandrosos en faig un resum a continuació. A partir d’una mà que fos el més similar possible a una mà humana, van desenvolupar la resta del cos. Primer van proporcionar uns “sentits” al robot (fonamentalment vista i tacte) i després van començar a treballar en l’aspecte més important: el cervell. L’equip italià va crear un algoritme que treballa a tres nivells i que imita les funcions i capacitats del cervell d’un recent nascut: reconèixer una cara com a humana, diferenciar objectes sobre el fons… A partir d’aquí, l’iCub (els iCubs) haurà d’aprendre de la mateixa manera que ho fa un nen.

Aquest és justament l’aspecte més interessant del projecte, i també on entra la UPF. Per tal de poder anar millorant progressivament les capacitats del cervell de l’iCub, tot està programat en codi obert. Això permetrà als diversos grups que treballin amb els iCub anar incorporant les seves descobertes sobre la base del que han fet tots els altres. A més a més, es podrà crear una espècie d’estàndard en l’estudi del cervell, la qual cosa afavorirà la replicació i comprovació dels experiments.

L'iCub demostra les seves habilitats

L'iCub demostra les seves habilitats

Amb aquest objectiu d’imitar la manera d’aprendre del cervell, el projecte RobotCub ha distribuit gratuitament els sis primers iCub a sis grups de tota Europa, seleccionats entre tots aquells que havien presentat un projecte de recerca centrat en el petit robot. L’SPECS (Synthetic, Perceptive, Emotive and Cognitive Systems group; web aquí) de l’Institut Universitari Audiovisual de la Pompeu i dirigit pel Dr. Paul Verschure és un dels grups que pot començar a treballar ja amb l’iCub. La notícia de l’arribada a Barcelona d’aquest robot la va recollir El Periódico. També TV3 se’n va fer ressò en aquest vídeo. Com destaca el Dr. Verschure, és pràcticament impossible entendre el funcionament del cervell si no es té en compte el cos gràcies al qual interacciona amb el món. El seu grup intentarà implantar el model electrònic de cerebel amb el qual treballen habitualment en el cos del seu nou membre, perquè aquesta part de l’encèfal és fonamental per al control del moviment.

Els resultats que obtinguin amb el seu treball s’uniran als de la resta de grups que ja han començat a treballar amb els iCub i els que ho faran en el futur, gràcies al model de codi obert amb el que funciona el projecte. Tots els científics implicats creuen que els avenços que es duguin a terme en la comprensió de com funcionen els cervells electrònics ens serviran per comprendre millor com funciona, i com reparar, el nostre propi cervell.

2 comentaris

Filed under Medicina, Notícies, Recerca, Tecnologia

S’han acabat els partits d’infart

I no és perquè el Barça ho guanyi tot amb la gorra. Tot i així, podríem dir que alguna cosa hi té a veure.

La setmana passada—concretament entre el 29 d’agost i el 2 de setembre—es va celebrar a Barcelona el Congrés Europeu de Cardiologia 2009 (podeu veure’n el web aquí, amb l’avantatge que no és exclusivament per a experts). Aquests dies van estar farcits de notícies relacionades amb la recerca sobre malalties cardíaques i els seus tractaments. Entre altres, vam sentir parlar d’estudis relacionats amb l’efecte que la prohibició de fumar ha tingut en les afeccions cardiovasculars o la mort súbita durant la pràctica de diversos esports.

Aprofitant l’avinentesa el Dr. Ricard Serra de l’Hospital de Sant Pau, i contractat pel F.C.Barcelona com a cardiòleg del Camp Nou, va publicar els resultats d’un estudi sobre els casos d’afeccions coronàries (infarts, angines de pit i morts súbites) a l’Estadi durant els partits de les vuit darreres temporades. El Dr. Serra va parlar de la qüestió en una entrevista al Versió Càmping de RAC1 dimecres passat que trobareu aquí mateix, entre els minuts 11:10 i 27:14. Tal i com destaquen a l’entrevista i a l’article de La Vanguardia que hi va donar peu, la conclusió més destacable d’aquesta recerca és que no té sentit parlar de “partits d’infart” per referir-nos als partits més potents d’una temporada. Per entendre’ns: un Barça-Madrid o la semifinal de Champions de la temporada passada (que també sentireu al tall d’abans) no provoquen més atacs de cor que d’altres.

Una celebració al Camp Nou. Font: La Vanguardia

Una celebració al Camp Nou. Font: La Vanguardia

Durant l’entrevista, el Dr. Serra va assenyalar que aquests partits no porten associats un major risc cardiovascular. De fet, cap dels problemes aguts de cor apareguts al Camp Nou durant aquests anys, 9 en total, ha estat associat amb partits d’especial trascendència. Una possible explicació d’aquest fet és que les persones que es consideren més propenses a aquestes afeccions es quedin a casa per “evitar-se disgustos” amb la tensió del camp. Però el problema pot aparèixer llavors a casa per les raons contràries, segons el cardiòleg: estar tancat en una habitació escoltant les narracions exaltades de la ràdio pot acabar causant més estrès que l’ambient del camp. No només això, sinó que fins i tot pot el fet d’assistir al camp i fer-la petar amb els veïns de seient pot afavorir la relaxació.

Per acabar, tot i no mullar-se en excés i indicant que l’estudi no és massa significatiu a nivell estadístic, el Dr. Serra apunta que és possible que les temporades amb un més bon joc del Barça (com ara la passada) portin associat menys riscos per al cor dels culers. És a dir que podem estar ben tranquils aquest any també. Cardíacs i no-cardíacs, tots al Camp Nou!!!

PD: Quin és el vostre partit d’infart particular?

2 comentaris

Filed under Curiositats, Medicina, Recerca

Una imatge mai vista

Una molècula de pentacé, vista al microscopi de forces atòmiques. Font: ElPaís

Estimats lectors, us presento la molècula de pentacè. Destaca, entre altres motius, per la seva regularitat, la seva simetria, el seu aspecte format per 5 anells perfectament alineats. A banda, però, i això és el més important, és la primera imatge d’una molècula que tenim veritablement a la nostra disposició, a la qual li podem veure absolutament tot… és a dir, tots els seus àtoms un per un.

La notícia la publicava fa un parell de dies El País, fent-se ressò dels resultats obtinguts per un equip d’investigadors del centre que IBM té a Zuric i publicats a Science. La imatge que encapçala el post es va obtenir gràcies a un microscopi de forces atòmiques, utilitzant-lo en condicions de buit molt elevat i temperatures baixíssimes per tal de reduir tant com fos possible la mobilitat de les molècules. L’ús d’aquesta tecnologia permet—a grans trets—veure les mostres amb una resolució de l’ordre de dècimes de nanòmetre. Això és unes 10.000 vegades més que la resolució que ens ofereix el microscopi òptic tradicional, que ens permet diferenciar punts separats una micra (una mil·lèsima de mil·límetre).

L’AFM (Atomic Force Microscope) no és de fet una eina òptica, si no òpticomecànica. El seu funcionament (que podeu veure explicat més a fons a la Wikipedia o a NanoScience Instruments) es basa en una “agulla” finíssima, la punta de la qual és de fet una única molècula. Aquesta agulla es fa passar molt a prop (infinitament a prop) de les molècules analitzades, de manera que les interaccions entre els àtoms de la mostra i els del cap de l’agulla provoquen lleugeres vibracions d’aquesta. Aquestes vibracions es registren i, amb les eines informàtiques pertinents, es transformen en una imatge en relleu de la molècula. Perquè ens entenguem, l’agulla és com els dits d’una persona cega resseguint les lletres en Braille que són cadascun dels àtoms.

Per acabar, us deixo un vídeo d’IBM on s’explica molt clarament tot el procés. Fixeu-vos sobretot en la comparació que fan entre les seves imatges i els models moleculars que estem acostumats a veure:

PS: Si teniu la base suficient en aquest camp i disposeu de subscripció a la revista, podeu consultar l’article de Science en aquest enllaç.

1 comentari

Filed under Notícies, Química, Recerca