La reforma sanitària als Estats Units – L’ensopegada d’Obama

La notícia

Aquest títol, manllevat del blog de l’Antoni Bassas des de Washington, transmet molt bé la idea dels problemes que Barack Obama està tenint per posar en marxa un dels seus projectes estrella: una reforma sanitària que garanteixi la cobertura d’un sistema públic de salut a tota la població dels EUA que no pot pagar-se una assegurança privada. Obama ha arribat a qualificar la reforma d’”obligació moral” en el seu darrer missatge setmanal. Les notícies al voltant d’aquesta qüestió són habituals als diaris nord-americans (dos especials del New York Times i el Washington Post), i diumenge també se’n feia ressò El País.

Obama planeja reformar la sanitat. Font: Washington Post

Obama planeja reformar la sanitat. Font: Washington Post

Aquesta reforma és imprescindible per intentar arreglar un sistema que no funciona. Un 15% de la població dels EUA no té cap tipus de cobertura sanitària, tot i que les despeses en sanitat del país són les més elevades del món. Aquestes es deuen fonamentalment als programes Medicare i Medicaid—gestionats per empreses privades, les quals després passen la factura al govern—que proporcionen cobertura als majors de 65 anys i a persones en risc d’exclusió social. La proposta de reforma es basa, en essència, en la creació d’una mútua asseguradora pública, que pugui cobrir les necessitats sanitàries dels ciutadans dels EUA d’una manera similar a la nostra Seguretat Social.

Actualment la majoria dels nord-americans estan coberts per l’assegurança mèdica privada de l’empresa on treballen, en cas que aquesta en tingui. De fet, la cobertura sanitària oferta per l’empresa és un dels factors més valorats pels treballadors a l’hora de negociar els seus contractes. Així, part del seu sou es destina al pagament d’aquesta cobertura, com el nostre va a parar en part a la Seguretat Social. És evident, però, que aquesta cobertura no arriba a tothom. En primer lloc, perquè molts no poden pagar-se-la (o destinen aquests diners a altres necessitats més urgents), i en segon lloc perquè no es cobreix a aquells que ja estan malalts (és el que es coneix com la ‘condició preexistent’). I el que és pitjor: en alguns casos de malaltia greu, les asseguradores es neguen a pagar, i el malalt i la seva família s’arruïnen per intentar fer front a les despeses enormes de certs tractaments.

La idea de crear una mútua pública que competeixi amb les asseguradores privades ha provocat una forta oposició per part d’aquestes, que veuen amenaçats els seus beneficis. Com és lògic, també els Republicans han plantejat batalla al pla d’Obama, i fins i tot alguns ho veuen com la oportunitat per inflingir-li una derrota que es converteixi “en el seu Waterloo” i el deixi clarament debilitat. De moment, la seva popularitat ja se n’ha vist afectada.

Un dels anuncis pagats pel National Republican Committee sobre el projecte de reforma sanitària

I és que entre la gent del carrer hi ha també una clara negativa a acceptar aquests canvis, potser a causa de la confusió sobre el que poden suposar. Per fer-hi front, la Casa Blanca s’està esforçant a explicar la realitat sobre la reforma sanitària que planteja per tots els mitjans, inclosa aquesta web, titulada Reality Check (també disponible en castellà com La Realidad). Obama mateix està responent els dubtes dels ciutadans en diverses reunions públiques. Els malentesos es deuen sobretot a les campanyes publicitàries pagades pels que s’oposen al pla presidencial. Aquestes campanyes, de les quals podeu veure un exemple més amunt, han dut alguns a pensar que hauran de renunciar a la seva cobertura actual o al metge que els atén en aquest moment. Una altra de les polèmiques aparegudes recentment fa referència a la reducció de les atencions a malalts terminals, als quals es deixaria de proporcionar tractaments considerats massa cars per l’Administració, afavorint l’eutanàsia.

Parlem-ne

Amb els nostres ulls d’europeus acostumats a la cobertura sanitària pública universal (amb tots els seus defectes i virtuts), el debat a Estats Units resulta com a mínim sorprenent, per no dir una altra cosa. És obvi que per a nosaltres la possibilitat que els governs, representants de l’estat del benestar, no ens ofereixin atenció mèdica és incomprensible. Però per a la mentalitat tradicional nord-americana del self-made man (o la self-made woman) el més lògic és que aquell que vulgui una bona cobertura sanitària treballi tant com calgui per pagar-se-la. Aquest és el primer gran obstacle amb el qual es troba Obama: intentar fer canviar la mentalitat de tot un poble.

Obama defensa el seu pla en una reunió pública. Font: 3/24

Obama defensa el seu pla en una reunió pública. Font: 3/24 (click per veure el vídeo original)

Els Demòcrates favorables a la reforma han topat també amb el mur de la ideologia. Se’ls ha acusat repetidament de socialistes (mireu-vos els comentaris d’aquest vídeo, un dels molts que hi ha a Youtube sobre la qüestió) i això, als Estats Units, és un dels pitjors pecats imaginables. L’argumentari en aquest cas passa per dos aspectes fonamentals:

  • Com pot l’Estat immisqüir-se en el dret ‘sagrat’ dels seus ciutadans de triar el metge i els tractaments que vulguin? D’acord amb el pensament tradicional dels americans, només ells poden decidir qui i com els tracta, ja que per això han pagat la cobertura amb els diners de la seva butxaca.
  • L’entrada del Govern en el “negoci” de les asseguradores suposa la desaparició del lliure mercat en el sector. Segons els conservadors i el lobby de les asseguradores, la mútua estatal competirà amb avantatge gràcies als recursos il·limitats que aporti el Govern amb els diners de tots els contribuents.

Hi ha un darrer aspecte que suposa una clara dificultat per a la implantació d’aquest pla: els diners que s’hi hauran d’invertir. La creació de la mútua pública i el cost que suposarà l’adaptació dels serveis sanitaris implicarà la injecció d’una suma important de diners de l’Estat i, posteriorment i a través de la cotització, dels ciutadans. Aquest factor, que ja és prou important per ell mateix, guanya més pes encara en el context actual de crisi. La principal defensa dels reformistes en aquest aspecte és que, amb aquest pla, s’aconseguirà millorar la sanitat preventiva, el que permetrà reduir les grans despeses del Medicare i el Medicaid.

Aquest post és només un resum de la situació que es viu ara que s’ha plantejat un dels grans “projectes Obama”. Tot i ser llarg, només planteja algunes de les notícies que s’han generat i de les qüestions que s’han obert als Estats Units. Hi ha molts matisos, valoracions, canvis de posició… que no he pogut recollir. Espero, però, que us resulti útil per fer-vos una idea de la situació.

Què en penseu vosaltres? Com veieu la qüestió? Sé que resulta força difícil, però intenteu posar-vos en el lloc de l’americà mitjà. És un insolidari? És un egoista? El sistema dóna una cobertura a qui no se l’ha guanyat? Aquest argument també l’hem sentit aquí en referència als sense-papers que la Seguretat Social ha d’atendre. Us sembla que en llocs com Madrid es tendeix a una reforma inversa, amb una progressiva privatització de la sanitat pública? Us agrairé molt les opinions i noves fonts d’informació que em pugueu aportar.

PS: Ja hi ha hagut altres intents de reforma sanitària als Estats Units, amb presidents com Roosevelt, Nixon, Carter i Clinton (la seva dona era la principal defensora del canvi), que mai van aconseguir tirar endavant. El tema també l’ha tocat amb el seu to habitual Michael Moore, al seu documental Sicko, del qual teniu el tràiler aquí.

Afegit el 26/08/09: Us deixo l’enllaç a una altra entrada de La primera esmena de l’Antoni Bassas, on hi ha diversos comentaris de gent d’aquí que viu allà, i aporta una altra visió.

Advertisements

7 comentaris

Filed under Notícies, Política

7 responses to “La reforma sanitària als Estats Units – L’ensopegada d’Obama

  1. Et diria que sí, que la reforma sanitària serà positiva, però després ens posem a parlar sobre la nostra Seguretat Social i el sistema no està pas exempt de problemes. De tota manera, és un dret que tots puguem ser atesos en cas de malaltia.

    Com tu dius, la reforma sanitària als EUA va molt més enllà de la “simple” reforma. Ataca directament la ideologia nord-americana i és lògic que molts ciutadans -i mútues- se sentin amenaçats.

    I llanço la pregunta a l’aire: pot tothom convertir-se en self-made man/woman? Si tothom pugués, tindria sentit la reforma d’Obama als Estats Units? Heus aquí doncs, perquè el president dels EUA la planteja.

    • Laura

      Hola Xavi,

      En primer lugar felicitarte de nuevo por tu blog y en segundo disculparme por escribir en castellano pero después de casi siete años sin escribir en catalán no puedes ni imaginarte las faltas de ortografía así que de momento y hasta que acabé el Mir y me ponga de nuevo con el catalán escribiré en castellano. Si prefieres traducir mis comentarios por mi no hay problema. Bueno decirte también que cuando tenga mas tiempo escribiré algo mas interesante pero espero entiendas mi situación.

      Sólo quería responder a la pregunta de Anna, en mi opinión la reforma sanitaria de Obama tendría sentido en cualquier situación puesto que todo el mundo tiene que tener derecho a la sanidad. En cualquier caso creo que la situación que plantea desgraciadamente nunca pasará puesto que siempre va ha haber personas que no van a tener lo suficiente para costearse la sanidad. Esperemos que Obama lo consiga!

      Un beso enorme,

      Laura

  2. Jordi

    Bon article, molt ben informat!
    Pero et plantejo la possibilitat de veure aquesta reformar des d’un altre punt de vista. M’explico.
    Com tots mes o menys sabem, la societat nord-americana es la mes consumista i capitalista de totes les que podem trobar, aixi doncs, que pasaria si aquesta reforma sanitaria estigués orientada en el sentit de continuar amb aquesta tónica? Es a dir, els treballadors que no poden pagar aquestes asseguranses o que fins i tot la poden pagar pero prefereixen estalviar “per si de cas”. Aquests calers estan als bancs, on no es gasten ni es compra res, es a dir, un sense sentit a la societat consumista. En canvi, si a tota aquesta població els hi garanteixen una cobertura sanitaria, ja no es necessari que estalviin aquests calers per la seva salut, sino que els poden gastar, fent que l’estat ingresi mes en impostos i de pas crei nous llocs de treball, que al mateix temps gastaran…
    Desde fa uns anys a la China tambe s’estan plantejant aquesta reforma, perque han vist que la població xinesa estalvia per si de cas tenen un imprevist de salut i s’estan plantejant fer una cobertura sanitaria per que gastin aquests calers que ara tenen als bancs i on no generen beneficis a l’estat.

  3. Jordi no ho havia pensat des d’aquest punt de vista, i la veritat és que té prou sentit. Si les empreses nord-americanes arriben a veure això…tremolem!

    Gràcies per aquesta reflexió!

  4. icientificats

    Gràcies a tots pels comentaris. Són interessants, i apunten altres punts de vista que poden donar lloc a un bon debat. Anirem a pams, per no deixar-me ningú.
    Anna: Tal com et comenta la Laura, i com tu mateixa dius a l’últim paràgraf, l’esforç públic és molt necessari per garantir aquesta cobertura a qui no pot pagar-se-la. Sempre hi haurà algú que no hi arribi, perquè actualment la societat és desigual, ens agradi o no. És evident que la nostra Seguretat Social té els seus problemes, començant per les llistes d’espera, que fan que per molts la cobertura (que ja han pagat, no ho oblidem) arriba massa tard. Davant d’això, n’hi ha que decideixen pagar a part una cobertura privada, però llavors se’ls planteja el dubte sobre perquè continuar pagant uns impostos per una cobertura que no necessitaran. Què fas davant d’això? Doncs això és el que passa a EUA, amb l’agreujant que no hi ha l'”hàbit” de pagar pel sistema públic.
    Jordi: Un tomb molt bo a la qüestió. Vendre-ls-hi la reforma com una manera de donar suport al capitalisme, com la manera de garantir que el sistema continuï funcionant, la qual cosa ara mateix és essencial. Només hi veig un problema: els plans de pensions (l’estalvi) és molt necessari si no hi ha aquesta cobertura pública, i si la cobertura és pública, els calés se’n van al sistema sanitari, però no necessàriament circulen. Això sí, la creació d’aquest sistema (o el seu reforç, a països d’Europa) seria també una molt bona manera de crear nous llocs de treball. Hi ha un article sobre residències d’ancians (en aquest cas actors, perquè la web és de cine) que estan tancant a causa de la crisi a EUA, i el quart comentari va en línia d’això que comentava (la idea l’he tret d’aquí, de fet).
    Laura: Escriu com vulguis, només faltaria. S’accepten totes les llengües, especialment les que entenc…

  5. Anna (una altra)

    Hola a tots!

    Fa uns mesos que visc a Seattle (EUA) i un cop “in situ” m’he adonat d’una obvietat que sovint no tenim en compte des de l’altre costat del bassal: molts dels americans no encaixen amb els tòpics de la televisió.
    El problema és que “americà mitjà” és un terme molt imprecís. Els EUA són immensos i molt variats, el Nord no té res a veure amb el Sud, ni les costes amb l’interior… o sigui que segurament des de l’estat de Washington (demòcrata fins la medul·la) la meva visió també és distorsionada.
    Però cal que digui que aquí hi ha molts moviments ciutadans per promoure una millora de la sanitat pública (i moviments totalment en el sentit oposat a l’estat d’Oklahoma, per exemple). Podeu veure’n un tast aquí: http://www.healthcareforallwa.org
    És injust afirmar que els americans són egoïstes i capitalistes salvatges perquè no és cert. Almenys no tots.
    És cert que aquí no hi ha l’hàbit de pagar a un sistema sanitari públic però, qui més qui menys, ha hagut de pagar unes factures immorals per tractaments mèdics o fàrmacs, i d’això en són molt conscients. A més a més, els nord-americans paguen uns impostos molt més alts dels que sovint imaginem però aquests impostos els recull el govern central i la sanitat és competència del govern de l’estat. I els estats mai reben prou diners per cobrir les necessitats bàsiques de sanitat i educació… No us sona familiar?

    PS: Xavi, moltíssimes felicitats! Endavant amb el projecte que ja tens nous seguidors!

    • icientificats

      Hola Anna!!
      Diria que ens coneixem en persona, no? 😄 XD. Hauré d’agrair a certa ex-companya de facultat que t’hagin fet venir a veure això.

      Sobre el teu comentari, és ben clar que és molt complicat parlar de “l’americà mitjà” (com parlar del català mitjà) i realment el tema dels tòpics afecta tot el món igual. He sentit que hi ha força moviments favorables a la reforma, però la sensació de les notícies que arriben aquí és que, en el conjunt del país, la reforma no té massa adeptes. Pel que he pogut anar llegint, s’han atiat molts dimonis i s’han barrejat moltes coses que no tenen res a veure amb la reforma. I, pel que es veu, la popularitat de l’Obama ha patit una caiguda espaterrant.
      De tota manera, va molt bé que ens puguis donar una visió des de dins. Quina sensació ha deixat el discurs d’aquesta nit passada? Ha canviat alguna cosa? Explica-ns’ho una mica, si us plau…

      PD: Gràcies pels ànims, procurarem que no quedi parat…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s