Bill Bryson – Una breve historia de casi todo

Bienvenido. Y felicidades. Estoy encantado de que pudieses conseguirlo. Llegar hasta aquí no fue fácil. Lo sé. Y hasta sospecho que algo más difícil de lo que tú crees.

En primer lugar, para que estés ahora aquí, tuvieron que agruparse de algún modo, de una forma compleja y extrañamente servicial, trillones de átomos errantes. Es una disposición tan especializada y tan particular que nunca se ha intentado antes y que sólo existirá esta vez. Durante los próximos muchos años—tenemos esa esperanza—, estas pequeñas partículas participarán sin queja en todos los miles de millones de habilidosass tareass cooperativas necesarias para mantenerte intacto y permitir que experimentes ese estado tan agradable, pero tan a menudo infravalorado, que se llama existencia.

Aquest és l’inici d’un llibre que s’ha de definir senzillament com a apassionant. Es tracta d’Una breve historia de casi todo, de Bill Bryson, un escriptor nascut als Estats Units però que ha desenvolupat la major part de la seva carrera periodística al Regne Unit (sobretot als diaris The Times i The Independent). És un reconegut escriptor de llibres de viatges i sobre la llengua anglesa, amb un estil sempre amè i força divertit, el que afavoreix que la seva lecrura sigui molt agradable. Una breve historia de casi todo no és pas una excepció a aquest fet: el llibre és una perfecta demostració de la curiositat de l’autor per entendre tot el que pugui del món que l’envolta i, al mateix temps, explicar-li de manera clara al seu lector.

La portada del llibre

El llibre va arribar a les meves mans com un regal de Nadal (gràcies un altre cop, Anna) fa quatre anys. Des de llavors, l’he llegit sencer dos cops, i puc dir que sempre he après coses que no sabia, me les he mirat d’una altra manera, he recordat alguna dada curiosa però oblidada, i m’he fet un tip de riure amb les excentricitats d’alguns dels genis que han construit el nostre coneixement. Les  seves més de 500 pàgines són un compendi de tot el saber científic que tenim avui en dia, que abarca des del Big Bang fins als inicis de la civilització, i finalment s’aventura a imaginar quin pot ser el futur que li espera a la Humanitat. La idea d’escriure aquesta història, tal i com explica l’autor a la introducció, va sorgir d’un dels seus avorridíssims llibres de text de l’escola. Va intentar llegir-lo des de la primera pàgina, i es va trobar que no li explicava COM es sabia tot allò que explicava. M’imagino que, com a mi, això és exactament el que us passa a molts de vosaltres.

Així doncs, Bryson va decidir passar tres anys de la seva vida llegint, recorrent el món, preguntant als experts… El resultat d’aquests tres anys és un recorregut fascinant per totes les disciplines científiques: el saber adquirit en geologia, biologia, química o física desfila per les pàgines del llibre d’una manera sorprenentment entenedora. El llibre ens explica com (la gran pregunta) hem passat d’un coneixement intuïtiu, esotèric, del món, a la ciència actual. Ens permet veure com cadascuna d’aquestes ciències ha passat per una època daurada (o una successió d’aquestes), que ha permés avançar moltíssim en aquell camp, fins que finalment ha quedat estancada i una altra disciplina li ha pres el lloc de “ciència de moda”. I aquest relleu constant (tot i que una mica injust) és el que ens ha permés arribar on som. Tot això, a més a més, es presenta amanit amb un bon nombre d’anècdotes o curiositats que ens permetrien guanyar bastants formatgets al Trivial. Sabíeu que si tinguéssim el nombre d’Avogadro (6,023 x 10^23) de llaunes de refresc podríem cobrir tot el planeta fins a 230 km d’alçada? Us imaginàveu que tot el Parc Nacional de Yellowstone (amb una superfície de 8983 km quadrats, i situat al NO dels Estats Units) és una enorme caldera volcànica? No us n’explico més, però al llibre podeu aprendre moltes més dades com aquestes.

Aquí us deixo la recomanació, doncs. És un llibre ideal perquè us el regalin, o encara millor, per regalar-lo. Agradarà a tothom, als de lletres i als de ciències. Als literats, perquè aporta realment tota la informació de base científica que moltes vegades fa falta avui en dia, i que potser no van poder disfrutar a l’escola (un dia parlarem d’això…). Als científics, perquè els permetrà conèixer millor tots els camps de la ciència que queden més lluny d’allò que han estudiat directament. La història del nostre coneixement, la nostra història és, com deia abans, apassionant.

Si el llegiu, o l’heu llegit, què en penseu? Us ha agradat? Compartiu la meva opinió? Coneixeu altres llibres similars? Espero comentaris.

El llibre l’edita RBA, i aquí en teniu la fitxa. Em sembla que no està editat en català, però sí que hi ha disponible la versió abreviada Una història realment breu de gairebé tot.

L’spam arriba a la Lluna

És molt probable que aquests dies hagueu rebut un correu electrònic que diu alguna cosa així:

*DUES “LLUNES” AL CEL *

El 27 d’agost, a mitjanit i 30 minuts, mirar al cel.
El planeta Mart serà l’estrella més brillant al cel.
Serà tan gran com la lluna plena.
Mart serà a 34,65 milions de milles (55,75 milions de quilòmetres) de la Terra.
No us ho perdeu.
Sembla que els ulls nus, serà com si la Terra tingués 2 Llunes!
La propera vegada que aquest esdeveniment és produirà esta previst per a l’any 2287.
Compartir aquesta informació amb tots els amics. Ningú que viu avui ho podrà veure una segona vegada.

Com molts sospitàveu, això és IMPOSSIBLE. Si hi ha algú que encara ho dubta i aquesta nit, mitja hora després de la mitjanit, té pensat anar a fer un cop d’ull a la nostra segona Lluna, us aconsello mirar abans el diari Avui, que ens diu molt clarament que l’spam també ha arribat a la Lluna.

El cas és que, pel que sembla, aquest rumor es reprodueix cada any cap a aquestes dates, des d’en fa com a mínim quatre. La raó és que el 27 d’agost de 2003 es va produir la màxima aproximació més recent de Mart i la Terra: els dos planetes es van trobar a uns 56 milions de quilòmetres (una dada que recull el mail de més amunt), i una proximitat similar no es tornarà a donar fins el 2287. Tal com s’explica al diari, la NASA ha emés diversos comunicats sobre aquest assumpte, que daten del juliol de 2005 (en anglès) o de l’agost de 2007 (en castellà, amb una traducció millorable però tot i axí prou entenedor).

Aquest segon article ens remet a una pàgina que recull diversos rumors, i on s’explica clarament l’origen d’aquest. El més probable és que no hi hagi mala fe, sinó senzillament una confusió a partir d’una de les versions originals d’aquest correu, on es diu el següent:

The encounter will culminate on August 27th when Mars comes to within 34,659,489 miles of Earth and will be (next tot the moon) the brightest object in the night sky. It will attain a magnitude of -2.9 and will appear 25.11 arc seconds wide. At a modest 75-power magnification Mars will look as large as the full moon to the naked eye. Mars will be easy to spot.

Com veieu a la part destacada, la similitud es basa en el fet que l’aspecte de Mart vist a través d’un telescopi de 75 augments és semblant a la Luna vista a ull nu. L’efecte que es va veure a simple vista l’estiu de 2003, doncs, no s’aproxima ni remotament a la imatge de dues llunes precioses enmig d’una nit estrellada. El que es va poder observar va ser alguna cosa semblant a aquesta fotografia que il·lustra l’article de l’Avui:

Comparació de l'aspecte de la Lluna i Mart en l'aproximació de l'any 2003

En aquell moment, Mart es va convertir en l’estrella més brillant del firmament (amb una magnitud visual o aparent de -2,9 si fa no fa), el quart objecte en brillantor darrera el Sol, la Lluna i Venus. Si voleu saber més coses sobre la magnitud visual i el seu càlcul, feu una mirada a la Wiki. Per a una versió més senzilleta, i que us permeti comparar l’aspecte de diversos cossos celests, podeu passar per aquí.

Tot i que les dades ofertes pels comunicats de la NASA i el de snopes.com no són del tot coincidents—ni pel que fa a les distàncies ni en el que es refereix a la magnitud visual de Mart—queda clar que aquest fenòmen no el veurem ni nosaltres aquesta nit, ni els nostres re-rebesnéts d’aquí a 280 anys. Per sort, perquè si no potser les marees que es formarien ja no ens farien patir pel canvi climàtic…

La reforma sanitària als Estats Units – L’ensopegada d’Obama

La notícia

Aquest títol, manllevat del blog de l’Antoni Bassas des de Washington, transmet molt bé la idea dels problemes que Barack Obama està tenint per posar en marxa un dels seus projectes estrella: una reforma sanitària que garanteixi la cobertura d’un sistema públic de salut a tota la població dels EUA que no pot pagar-se una assegurança privada. Obama ha arribat a qualificar la reforma d’”obligació moral” en el seu darrer missatge setmanal. Les notícies al voltant d’aquesta qüestió són habituals als diaris nord-americans (dos especials del New York Times i el Washington Post), i diumenge també se’n feia ressò El País.

Obama planeja reformar la sanitat. Font: Washington Post

Aquesta reforma és imprescindible per intentar arreglar un sistema que no funciona. Un 15% de la població dels EUA no té cap tipus de cobertura sanitària, tot i que les despeses en sanitat del país són les més elevades del món. Aquestes es deuen fonamentalment als programes Medicare i Medicaid—gestionats per empreses privades, les quals després passen la factura al govern—que proporcionen cobertura als majors de 65 anys i a persones en risc d’exclusió social. La proposta de reforma es basa, en essència, en la creació d’una mútua asseguradora pública, que pugui cobrir les necessitats sanitàries dels ciutadans dels EUA d’una manera similar a la nostra Seguretat Social.

Actualment la majoria dels nord-americans estan coberts per l’assegurança mèdica privada de l’empresa on treballen, en cas que aquesta en tingui. De fet, la cobertura sanitària oferta per l’empresa és un dels factors més valorats pels treballadors a l’hora de negociar els seus contractes. Així, part del seu sou es destina al pagament d’aquesta cobertura, com el nostre va a parar en part a la Seguretat Social. És evident, però, que aquesta cobertura no arriba a tothom. En primer lloc, perquè molts no poden pagar-se-la (o destinen aquests diners a altres necessitats més urgents), i en segon lloc perquè no es cobreix a aquells que ja estan malalts (és el que es coneix com la ‘condició preexistent’). I el que és pitjor: en alguns casos de malaltia greu, les asseguradores es neguen a pagar, i el malalt i la seva família s’arruïnen per intentar fer front a les despeses enormes de certs tractaments.

La idea de crear una mútua pública que competeixi amb les asseguradores privades ha provocat una forta oposició per part d’aquestes, que veuen amenaçats els seus beneficis. Com és lògic, també els Republicans han plantejat batalla al pla d’Obama, i fins i tot alguns ho veuen com la oportunitat per inflingir-li una derrota que es converteixi “en el seu Waterloo” i el deixi clarament debilitat. De moment, la seva popularitat ja se n’ha vist afectada.

Un dels anuncis pagats pel National Republican Committee sobre el projecte de reforma sanitària

I és que entre la gent del carrer hi ha també una clara negativa a acceptar aquests canvis, potser a causa de la confusió sobre el que poden suposar. Per fer-hi front, la Casa Blanca s’està esforçant a explicar la realitat sobre la reforma sanitària que planteja per tots els mitjans, inclosa aquesta web, titulada Reality Check (també disponible en castellà com La Realidad). Obama mateix està responent els dubtes dels ciutadans en diverses reunions públiques. Els malentesos es deuen sobretot a les campanyes publicitàries pagades pels que s’oposen al pla presidencial. Aquestes campanyes, de les quals podeu veure un exemple més amunt, han dut alguns a pensar que hauran de renunciar a la seva cobertura actual o al metge que els atén en aquest moment. Una altra de les polèmiques aparegudes recentment fa referència a la reducció de les atencions a malalts terminals, als quals es deixaria de proporcionar tractaments considerats massa cars per l’Administració, afavorint l’eutanàsia.

Parlem-ne

Amb els nostres ulls d’europeus acostumats a la cobertura sanitària pública universal (amb tots els seus defectes i virtuts), el debat a Estats Units resulta com a mínim sorprenent, per no dir una altra cosa. És obvi que per a nosaltres la possibilitat que els governs, representants de l’estat del benestar, no ens ofereixin atenció mèdica és incomprensible. Però per a la mentalitat tradicional nord-americana del self-made man (o la self-made woman) el més lògic és que aquell que vulgui una bona cobertura sanitària treballi tant com calgui per pagar-se-la. Aquest és el primer gran obstacle amb el qual es troba Obama: intentar fer canviar la mentalitat de tot un poble.

Obama defensa el seu pla en una reunió pública. Font: 3/24 (click per veure el vídeo original)

Els Demòcrates favorables a la reforma han topat també amb el mur de la ideologia. Se’ls ha acusat repetidament de socialistes (mireu-vos els comentaris d’aquest vídeo, un dels molts que hi ha a Youtube sobre la qüestió) i això, als Estats Units, és un dels pitjors pecats imaginables. L’argumentari en aquest cas passa per dos aspectes fonamentals:

• Com pot l’Estat immisqüir-se en el dret ‘sagrat’ dels seus ciutadans de triar el metge i els tractaments que vulguin? D’acord amb el pensament tradicional dels americans, només ells poden decidir qui i com els tracta, ja que per això han pagat la cobertura amb els diners de la seva butxaca.
• L’entrada del Govern en el “negoci” de les asseguradores suposa la desaparició del lliure mercat en el sector. Segons els conservadors i el lobby de les asseguradores, la mútua estatal competirà amb avantatge gràcies als recursos il·limitats que aporti el Govern amb els diners de tots els contribuents.

Hi ha un darrer aspecte que suposa una clara dificultat per a la implantació d’aquest pla: els diners que s’hi hauran d’invertir. La creació de la mútua pública i el cost que suposarà l’adaptació dels serveis sanitaris implicarà la injecció d’una suma important de diners de l’Estat i, posteriorment i a través de la cotització, dels ciutadans. Aquest factor, que ja és prou important per ell mateix, guanya més pes encara en el context actual de crisi. La principal defensa dels reformistes en aquest aspecte és que, amb aquest pla, s’aconseguirà millorar la sanitat preventiva, el que permetrà reduir les grans despeses del Medicare i el Medicaid.

Aquest post és només un resum de la situació que es viu ara que s’ha plantejat un dels grans “projectes Obama”. Tot i ser llarg, només planteja algunes de les notícies que s’han generat i de les qüestions que s’han obert als Estats Units. Hi ha molts matisos, valoracions, canvis de posició… que no he pogut recollir. Espero, però, que us resulti útil per fer-vos una idea de la situació.

Què en penseu vosaltres? Com veieu la qüestió? Sé que resulta força difícil, però intenteu posar-vos en el lloc de l’americà mitjà. És un insolidari? És un egoista? El sistema dóna una cobertura a qui no se l’ha guanyat? Aquest argument també l’hem sentit aquí en referència als sense-papers que la Seguretat Social ha d’atendre. Us sembla que en llocs com Madrid es tendeix a una reforma inversa, amb una progressiva privatització de la sanitat pública? Us agrairé molt les opinions i noves fonts d’informació que em pugueu aportar.

PS: Ja hi ha hagut altres intents de reforma sanitària als Estats Units, amb presidents com Roosevelt, Nixon, Carter i Clinton (la seva dona era la principal defensora del canvi), que mai van aconseguir tirar endavant. El tema també l’ha tocat amb el seu to habitual Michael Moore, al seu documental Sicko, del qual teniu el tràiler aquí.

Afegit el 26/08/09: Us deixo l’enllaç a una altra entrada de La primera esmena de l’Antoni Bassas, on hi ha diversos comentaris de gent d’aquí que viu allà, i aporta una altra visió.

Us preocupa la nova grip?

Pel que fa a la salut, el tema recurrent d’aquests dies als mitjans de comunicació és la famosa grip nova. M’imagino que hi ha diversos factors que fan que el virus A-H1N1 sigui notícia, començant pel fet que durant l’estiu sempre es va una mica més curt de notícies. A banda, hi ha el fet que és la primera gran pandèmia de la qual podem seguir l’evolució en temps pràcticament real: les webs que hi dediquen específicament l’OMS i el Ministeri de Sanitat en són un bon exemple. Per últim, s’ha de considerar que es tracta d’una amenaça amb una perillositat difícil de valorar.

Justament sobre aquesta perillositat us volia parlar. Us preocupa el tema? Temeu una pandèmia mundial, amb molts morts? O tot això és simplement fer molt soroll per no res, ja que cada any la grip “habitual” s’emporta per davant força gent?

Si us sembla bé, responeu a l’enquesta que teniu aquí al costat sobre el tema (la mantindré oberta fins a mitjan setembre) i, si voleu comentar o matisar qualsevol cosa, aprofiteu aquesta mateixa entrada.

Una arma contra l’origen del càncer

La notícia

La setmana passada va tenir gran ressò la publicació a ‘Cell‘ (classificada en segona posició pel que fa al factor d’impacte, per darrera de ‘Nature‘ i per davant de ‘Science’) d’un estudi del MIT [Massachusets Institute of Technology] sobre un fàrmac que ataca específicament les conegudes com a  cèl·lules mare del càncer. Aquest descobriment és d’una rellevància especial perquè aquestes cèl·lules són altament resistents als tractaments quimioteràpics habituals, i poden afavorir la regeneració de tumors aparentment curats.

Els investigadors del MIT (Gupta et al.) van treballar amb una línia específica de cancer stem-like cells (és a dir, cèl·lules similars a les cèl·lules mare del càncer). La línia es va obtenir a partir de tumors de mama de ratolí, les cèl·lules dels quals van ser sotmeses a un tractament específic per forçar la transició epiteli-mesènquima. Aquest pas és habitual en l’aparició de metàstasis, i uns nivells elevats d’aquest fenomen s’associen a una major agressivitat del càncer, exactament igual que la supervivència d’aquestes cèl·lules mare. El cultiu d’aquesta línia va permetre realitzar el cribatge (la traducció del terme anglès screening) d’unes 16.000 substàncies químiques. Un primer filtre va permetre començar a treballar amb 32 candidats que atacaven específicament aquestes cèl·lules. Després de seleccionar-ne vuit amb característiques especialment interessants, els autors del treball van identificar un compost amb una gran activitat contra les cèl·lules en qüestió: la salinomicina.

Curiosament, la salinomicina és una molecula que fins ara s’ha utilitzat com a antibiòtic i com a component de diversos verins, de manera que res feia pensar en el seu ús com a tractament del càncer. El cas és que aquest estudi ha demostrat que és unes 100 vegades més eficaç contra les cancer stem cells que altres compostos habituals en la quimioteràpia, com el taxol (o paclitaxel). Cal dir, a més, que l’eficàcia s’ha demostrat no només sobre aquesta línia de cultius, sinó també en  tumors “autèntics” de ratolí. El mecanisme d’acció de la molècula encara és desconegut i, com es sol dir en qualsevol article científic (o paper) que vulgui merèixer aquest nom, ‘calen més investigacions per aportar llum a aquest descobriment’.

Parlem-ne

Com sempre passa amb aquest tipus de notícies, cal ser molt prudent sobre l’aplicació clínica en humans de la salinomicina. De fet, és possible que mai arribi a aplicar-se a la quimioteràpia. Des d’aquest moment, s’inicia un procés molt llarg i car, que ha de passar per diverses etapes tant en ratolins com en humans. Aquest ha de permetre determinar les dosis segures, possibles efectes secundaris, interaccions amb altres fàrmacs… en resum, tot el que trobem als prospectes de medicaments. I no es pot descartar la possibilitat que  aquestes anàlisis no arribin a bon port.

Evidentment, però,  la troballa suposa un avenç destacat.  Ho és sobretot perquè implica l’obertura d’un nou camí en la recerca sobre el càncer i el seu tractament. Els propis autors assenyalen al seu article que normalment els esforços es centren més en els aspectes genètics i moleculars—una via que ha donat i dóna molt bons resultats—, i no pas en l’anàlisi de com atacar etapes molt específiques del desenvolupament de la malaltia. A més a més, sovint es treballa a la inversa que en aquest cas. Normalment, s’identifica un gen o proteïna amb un paper molt destacat en cert tipus de càncer, i s’intenta atacar la malaltia per aquest front. En aquest cas, com ja hem asseyalat, primer s’ha identificat la “solució”, i ara cal buscar perquè té aquest efecte.

Un últim aspecte destacable del treball de Gupta i els seus col·laboradors és l’ús de tècniques high-throughput, o d’alta resolució. Aquests mètodes han anat guanyant protagonisme amb els anys en la recerca biomèdica. Tot i que ja hi dedicaré un post més endavant, consisteixen bàsicament en l’anàlisi simultani de moltes “coses” per identificar-ne alguns amb l’efecte desitjat: expressió dels gens (com en els microarrays o xips de DNA), fàrmacs o altres substàncies químiques (com el cribatge realitzat en aquest cas)… De fet, ja s’ha suggerit que les farmacèutiques intentin analitzar les seves “biblioteques” de compostos amb aquesta metodologia, per identificar altres substàncies amb un efecte similar.

Què en penseu de tot plegat? Us resulta un tema atraient i interessant? Penseu que es poden posar esperances, si no en la salinomicina, com a mínim en la metodologia aplicada? Espero els comentaris aquí sota.

PS: Us deixo els enllaços amb la notícia a El Mundo, El País i l’anunci oficial del MIT al seu web. A banda, una animació del 3/24, senzilla però clara.

El més complicat és començar

Sempre he sentit que el que resulta més difícil a l’hora d’escriure és començar, enfrontar-se a la pàgina en blanc. O al requadre en blanc en aquest cas. És clar que això no és precisament una característica exclusiva de l’escriptura, sinó de qualsevol cosa nova de la vida. El complicat és, sempre, començar.

Explicar perquè escriuré en aquest blog a partir d’ara, en canvi, no hauria de ser massa difícil. Tirant de manual, caldria aconseguir resumir-ho en una frase. Aquesta:
Escric per compartir el meu interès per la Ciència.
Ara entrem en les altres raons.

La primera és la vanitat. Com a tot aquell que comença a escriure un blog, m’encantaria que els meus posts els visités moltíssima gent. Em tornaria boig d’alegria si generessin muntanyes de comentaris. El blogger que us digui el contrari us està enganyant. Tots pensen (pensem): “Seria la pera si el blog fos un fenomen ‘bola de neu’, que els que llegissin el primer post el dia que es publica (si algú ho fa) fessin córrer la veu i, a poc a poc, cada cop més gent el llegís, arribés a les orelles d’algú que talla el bacallà, em fes famós, i em donessin un bon feix de bitllets per explicar les meves neures d’escriptor (aquí hi podeu afegir ‘científic’ en el meu cas) mai realitzat”. Per somiar encara no es paga, i hi ha gent que ha fet bastant més que la primera pela gràcies a un blog. És clar que tots sabem que la lletera del conte va entrebancar-se quan anava cap al mercat…

Un altre motiu són les aspiracions professionals. L’altre dia, en llegir un article de La Vanguardia, vaig veure clar que el primer pas per fer comunicació científica a gran escala és fer comunicació científica a un nivell més reduït. Fa mesos que dono voltes a la idea d’escriure sobre ciència, per la senzilla raó que la millor manera d’aprendre a fer alguna cosa és fent-la. El blog, de fet, fa setmanes que el vaig crear, tot i que el tenia amagat. M’he subscrit a molts RSS de notícies de ciència per anar trobant idees interessants i descobriments que crec que val la pena difondre. I ara és l’hora de començar a explicar-vos aquestes històries, de parlar amb vosaltres de ciència, de rebre els vostres comentaris i suggeriments per sortir-me’n millor en el futur. En altres paraules, com a presumptuós i vanitós que sóc, assumeixo que em llegireu i us estic demanant que m’ajudeu a vendre’m.

Com us deia, però, la raó bàsica és compartir les novetats d’aquest món que avança tan ràpid amb tots aquells amb la curiositat intacta. Tots els que penseu que encaixeu en la descripció (i em sembla que podeu ser uns quants), ICIENTIFIQUEU-VOS i comencem!